Dimarts 20 de febrer anirem “The Party”, de Sally Potter

Aquest són els protagonistes del film The Party”. Tots ells són actors prou importants com per identificar-los en aquest muntatge fotogràfic.

La Janet està agraint el que li diuen per telèfon: acaben d’anunciar-li que la proposen com a Ministra de Sanitat, a l’oposició.  Precisament avui ella i el seu marit, en Bill, han convidat un grup d’amics a una trobada, un “party”… La seva amiga April, immersa en la política, és de les lluitadores per unes idees que són uns ideals. En Gottfried podríem dir que és un intel·lectual potser una mica desencisat. La Marta i la Jinny formen una parella que estan celebrant l’anunci d’uns trigèmins que estan en camí. En Tom és un financer agressiu…

Tots ells conformen una mena de fresc que contempla bona part de la societat actual que, amb una copa a la mà, van destapant una sèrie de realitats a voltes ocultes en la societat de classes,  des de la maternitat fins a la medicina, pública i privada. De tot es parla i de tot es participa en una reunió que sorprèn per la seva originalitat cinematogràfica: està explicada cronològicament (tota l’acció està rodada tal qual es mostra en la pantalla), filmada en blanc i negre perquè “des de un punt de vista purament fisiològic provoca una major excitació de la retina i per centrar l’atenció en els aspectes existencials dels personatges, en el què diuen i el què expressen”, confessa Sally Potter, la directora…

“The Party” és una comèdia. Una comèdia, que podríem dir-ne negre, perquè està com embolcallada en una mena de tragèdia, on una celebració amistosa es converteix, en qüestió de segons, en una violenta trobada…“Una setmana pot ser molt de temps en política, però uns minuts poden ser definitius en una relació personal. Sota una pressió extrema, en un ambient de confiança, els secrets més ocults surten a la superfície sense filtres. Aquest és l’abisme que jo vaig investigar com a escriptora”.

Després de veure i debatre pel·lícules que ens parlen de nens que marxen de casa perquè s’adonen que no són estimats, d’altres que han d’aprendre a conviure amb els oncles en quedar orfes… ja ens mereixíem una comèdia, no?

Una comèdia? Puc confessar que ahir vam riure i somriure, però, “The Party”és exactament una comèdia? Ah, i tornant a les imatges, qui diu la darrera frase? Qui és el vuitè personatge?

Moltes preguntes, totes amb resposta… el dimarts, en el Sopar de Cinema.

Antoni Kirchner

 

Sopars de Cinema Nº 88. Segona època.  Dimarts 20 de febrer. A les 20:00 “The Party” de Sally Potter.  Boliche Cinemes

Anuncis

Dimarts 6 de febrer soparem amb “Estiu 1993”, de Carla Simón

Aquest cop la imatge no és de la pel·lícula sinó del rodatge. I és així perquè  volia mostrar-vos a Carla Simón, directora de cinema i Laia Artigas, que debuta interpretant a Frida. Vint-i-quatre anys separen una de l’altra.  Aquell Estiu 1993 la Carla Simón tenia l’edat de la Laia. Aquell estiu va canviar la seva vida. Aquell estiu la Carla va perdre la seva mare, després del pare i va ser acollida pels seus oncles… Aquell va ser un mal any per a ella i per a molts doncs, en veu baixa, vam conèixer l’existència d’una mena de plaga del segle XX anomenada el Sida, que, com totes les plagues, no sols són causa d’extermini sinó que triguen a ser acceptades per la societat que, en els primers temps, en parla en veu baixa…

La Frida trigarà a saber la veritat, però submergida en el caliu de la nova família, acceptada generosament, sense cap tipus de gelosia, per l’Anna, una nena més petita, que és la seva cosina, viurà aquell estiu com una nova etapa de la seva vida.

“Un estiu que va definir la meva infància i em va obligar a créixer més ràpid que qualsevol altra nena de la meva edat, influenciant sens dubte a la persona que sóc avui en dia. A l’estiu 1993, la meva nova vida va començar. Encara que els meus records siguin vagues, aquesta pel·lícula retrata aquest període amb la nena que jo era llavors com a protagonista”.

Sí, aquest era el propòsit però, com ho ha fet la Carla per aconseguir un film que obté els guardons de tots els festivals i premis en els quals participa?

Avanço dues propostes a debatre en el col·loqui del Sopar de Cinema. Primera: la directora situa la càmera a l’alçada de la Frida i l’Anna i mirant als ulls de la Frida sap transmetre’ns aquest dolor ocult, aquest malestar que li provoca viure el primer estiu amb els seus oncles, sense els pares…  Segona: domini dels silencis, de mirades que parlen sense paraules… o sigui cinema en estat pur.

On has pogut trobar tanta delicadesa, com has pogut tenir tanta sensibilitat, Carla?

Dimarts gaudirem d’una pel·lícula molt especial, que transmet els records tant particulars de la infància de la seva directora. Ens hi voleu acompanyar?

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 87. Segona època.  Dimarts 6 de febrer de 2018.

A les 20:00: “Estiu 1993” de Carla Simón.  Boliche Cinemes

Dimarts 30 de gener soparem amb “Sin Amor”, de Andrey Zvyagintsev

Es diu Aliosha, té 12 anys i està plorant. Fa temps que és testimoni de les desavinences dels seus pares. Boris i Zhenya formen part d’un matrimoni esfondrat.  Ara, estant tractant de vendre el seu apartament, on encara hi viuen amb el seu fill.  Aliosha és la gran víctima d’aquesta batalla. Quan el marit i l’esposa discuteixen sobre el futur del seu fill queda clar que cap d’ells el vol. Segons sembla, Aliosha passa molt de temps plorant…

Aquesta imatge correspon a la pel·lícula Sin amor, d’Andrey Zvyagintsev i em sembla que es pot veure no només com un drama de disfunció matrimonial sinó com una acusació ferotge metafòrica de la societat que ha produït aquests personatges. La seva història es dibuixa amb facilitat. De fet, Zvyagintsev compara la seva pel·lícula ,  aquest  drama sorprenent sobre una parella que travessa un amarg divorci, amb Escenas de un matrimonio d’Ingmar Bergman .  “La idea de “Sin amor” va néixer de la possibilitat d’examinar una crisis matrimonial en què una parella, després de viure deu o dotze anys junts, descobreix que no poden continuar. I vam decidir construir-ho a l’entorn de la desaparició del seu fill”.

Un marit i una dona a punt del divorci discuteixen en veu alta en el seu petit apartament, cada un desitjós de ser lliure, i tampoc volen la custòdia del seu fill. La càmera captura la imatge del nen plorant silenciosament en la foscor darrere de la porta del bany, la cara embolicada de dol…

No he volgut suavitzar la presentació dels protagonistes. Ja portem molts Sopars de Cinema com per dir les coses com son i no deixar-nos aclaparar pel pes de les propostes que ens presenten els autors.  Aquesta pel·lícula està en la línia de la denúncia del comportament d’algunes parelles que pot anar des del cinema de Michelangelo Antonioni fins al de Michael Hanecke.

Una pel·lícula on la bellesa silenciosa del paisatge hivernal es converteix en un element significatiu de la història, donant-li una sensació de passar el temps a través de les imatges i elements de la natura.

El que us proposo és veure i debatre una obra singular, probablement el més semblant a una obra mestra. O no?

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 86. Segona època. Dimarts 30 de gener de 2018.   A les 19:45: “Sin amor” de Andrey Zvyagintsev. Boliche Cinemes.

Dimarts 12 de desembre, soparem pensant en “El sentido de un final”, de Ritesh Batra

La Verònica (Charlotte Rampling) i en Tony (Jim Broadbent) feia molt de temps que no es veien. De joves, camí de la Universitat, havien tingut una relació que no va progressar. Fins i tot en Tony va passar uns caps de setmana a casa de la Verònica. Allà va conèixer  la seva mare, Sarah (Emily Mortimer), una dona que comença a veure que el temps passa mentre viu un matrimoni que no acaba de quallar.

Ara, al cap dels anys, les seves vides tornen a coincidir en la reclamació que fa en Tony d’un objecte (un diari), d’una herència que la Verònica es nega a cedir. Què explica aquest diari? Quines històries podran reviure amb la seva lectura? Quins records es guarden entre les seves pàgines? “Crec que moltes vegades ens aferrem a les coses perquè volem seguir recordant; és una forma de mantenir una cosa viva “,diu Charlotte Rampling. El sentido de un finalde Ritesh Batra és l’adaptació de la novel·la homònima de Julian Barnes que juga amb la realitat i la ficció que podem guardar dels nostres vells records. La pel·lícula és una mena d’exploració de les històries que nosaltres mateixos ens creiem del nostre passat. Els anys poden perjudicar, en part, el sentit d’uns fets, però la memòria potser la manipulem, sense adonar-nos-en,  per crear uns records més favorables, no?

La solidesa de la cinematografia britànica, amb un repartiment de luxe (amb l’Emily Mortimer, per exemple, acabada de sortir de “La libreria”), al servei d’un text literari d’un dels escriptors europeus més reconeguts actualment conformen els principals atractius d’una pel·lícula que ens ha semblat ideal per cloure les sessions d’aquest any. Ara que acaba l’any, fem un repàs a la memòria? La real o la imaginada? Dimarts en podem parlar…

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 85. Segona època. Dimarts 12 de desembre de 2017. A les 20:00: “El sentido de un final” de Ritesh Batra. Boliche Cinemes.

 

Dimarts 28 de novembre soparem amb molta llum (“Hacia la luz”, de Naomi Kawase)

2

“Sense llum, no hi ha colors. Sense llum, no hi ha imatges. Sense llum, és impossible poder fer una pel·lícula. Gairebé es podria dir que la llum… és el cinema”.

Això és el que diu Naomi Kawase, la directora de la pel·lículaHacia la luz”, tercer títol del mini cicle que hem dedicat a la dona creadora d’imatges cinematogràfiques i que veurem i comentarem el pròxim dimarts.

Kawase ens proposa tancar els ulls i escoltar el què ens diuen els diàlegs de la pel·lícula que narra una veu que ens descriu l’on i el com de cada escena del film. És el què es fa perquè les persones cegues puguin “veure” les pel·lícules i el resultat és molt interessant. Facin la prova de tant en tant.

Ella, Misako, la protagonista,  escriu els textos per l’audio descripció.  Ell, Nakamori,  va començar a patir una malaltia ocular degenerativa que va posar fi a la seva carrera com a fotògraf. Quina esperança pot tenir ell per al futur? Realment pot trobar la motivació per seguir vivint? Hi ha coses que no entenem encara que puguem veure-les? I per contra, hi ha coses que entenem encara que no puguem veure-les?

Plantejades les circumstàncies de cada protagonista, Kawase introdueix una història en la història. Ella se sent opaca davant la vida, ell vol capturar l’últim raig de llum amb les seves fotos. Els dos s’il·luminen un a l’altre i, en el seu camí cap a la llum, ens ensenyen que el cinema és llum, que la vida és llum, que sense llum no hi ha res, però que l’única llum que de veritat compta… és la que tots tenim dins, no és cert?

Parlem-ne, dimarts, després de sopar…

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 84.  Segona època.  Dimarts 28 de novembre de 2017.  A les 20:00: “Hacia la luz” de Naomi Kawase. Boliche Cinemes

Dimarts 21 soparem amb llibres (La librería, d’Isabel Coixet)

3Per començar, un proverbi hindú: “Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora…”

La Florence Green (Emily Mortimer) no fa gaire temps que ha enviudat i tot just acaba de fer realitat un dels seus somnis: sortir de Londres, instal·lar-se en una petita localitat de la costa i, la fita més agosarada i difícil: obrir una llibreria. En aquesta imatge l’acompanya la Christine (Honor Kneafsey), una nena que està descobrint el meravellós món dels llibres. Ella l’ajuda en algunes feines i… serà una de les protagonistes principals de La librería, la pel·lícula d’Isabel Coixet que debatrem en el Sopar de Cinema del pròxim dimarts.

“Hi ha qui no pot imaginar un món sense ocells, hi ha qui no pot imaginar un món sense aigua;  jo sóc incapaç d’imaginar un món sense llibres” deia en Jorge Luis Borges i, com ell, la Florence no pot imaginar el seu present sense aquesta llibreria i en conservar-la malgrat que ha triat una petita localitat, amb una societat tancada, amb els seus protagonistes que no accepten invasions ni tant sols del seu pensament. La ignorància, l’enveja, la falsa moral, mostren la evidència de una forma de censura, de control de la moralitat.

És una pel·lícula sobre llibres, sobre l’amor i el respecte a la lectura (com descobrirà la Christine) però també és un al·legat en favor de la llibertat d’expressió. Sense cridar, sense perdre la calma, però amb tot el sentiment a flor de pell…  Crec que “La libreria” és una pel·lícula ideal per comentar-la després de sopar plegats. Fem-ho?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 83. Segona època. Dimarts 21 de novembre de 2017. A les 20:05: “La libreria” d’Isabel Coixet. Boliche Cinemes.

Cicle directores de cinema: 14.11: Indikó Enyadi (“En cuerpo y alma”). 21.11: Isabel Coixet (“La libreria”) i 28.11: Naomi Kawase “Hacia la luz”).

Dimarts 7 de novembre, tornem a sopar, en cos i ànima (En cuerpo y alma, d’Indikó Enyadi)

Ella es diu María (Alexandra Borbély) ell és en Endre (Géza Morcsányi). Són els protagonistes de En cuerpo y alma de la directora hongaresa Ildikó Enyadi.

“En cuerpo y alma” és una pel·lícula que reuneix elements fantàstics, onírics, socials, psicològics… M’hi vaig deixar anar… Tan sols havia llegit quatre línies de la sinopsi: dues persones introvertides descobreixen per casualitat que cada nit comparteixen els mateixos somnis. Perplexos i espantats per aquest fet, decideixen acceptar aquesta estranya coincidència i intenten recrear les seves experiències oníriques en la vida real. Una tasca complicada, ja que quan més ho intenten, més lluny sembla estar del seu abast.

El somni ens presenta a uns cérvols que pasturen plàcidament pel bosc. A l’hivern han de buscar l’herba fresca sota la neu, a l’estiu tot és més fàcil…  La història dels dos protagonistes, antagònics en les responsabilitats professionals, ell és el propietari d’un escorxador de Budapest, ella és inspectora de qualitat, va sorprenent a l’espectador mostrant la introspecció dels seus caràcters… L’actuació dels cérvols és com silenciosa, en l’espai nevat, on les seves mirades transmeten sentiments i un lleu, molt lleu, contacte dels seus musells (narius) en el moment de beure aigua, sembla que tinguin quelcom d’humà… Hi ha qui diu que és una mena de conte contemporani sobre el dolor, la bellesa, la vida i l’amor. No sé, potser sí. Dimarts ho comentarem, no?

Tornem-hi. Tindrem Sopars!

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 82. Segona època.  Dimarts 7 de novembre de 2017.                      A les 20:10: En cuerpo y alma” de Indikó Enyadi.

Aquest dimarts 17 d’octubre, tornem a sopar! (El jardín de Jeannette, de Stéphane Brizé)

El jardín de Jeannette, de Stéphane Brizé, és el film amb el que inaugurarem la nova temporada dels “Sopars de Cinema” el pròxim dimarts 17 d’octubre.

Jeanne Le Perthuis des Vauds (Judith Chemla) és una jove aristòcrata,  filla de Simon-Jacques i de la baronessa Adélaïde, que acaba de deixar el convent on ha cursat els estudis i, abans de complir 18 anys, torna a casa per començar una veritable “vida”. L’acompanya el vescompte Julien de Lamare (Swann Arlaud) amb qui es casarà pocs mesos després…

“Amor significa el cos, l’ànima, la vida, tot l’ésser. Sentim l’amor quan sentim la calor de la nostra sang, respirem amor amb l’aire que respirem, el tenim en nosaltres mateixos quan el tenim en el nostre pensament. Res més existeix per a nosaltres.” Això escriu l’autor de la novel·la original, Guy de Maupassant, autor de sis novel·les i més de 300 contes. Una de les figures literàries de la dita “escola naturalista” i, en certa manera, hereu d’Émile Zola.

Aquesta història comença durant l’any 1819 i transcorre durant 27 anys en una població de Normandia on la Jeannette, com a personatge d’aquesta pel·lícula, ens permetrà triar entre tots aquests aspectes de la vida per comentar-los després del sopar: l’educació de les joves, problemes de diners, crims, matrimoni, adulteri, religió, fills, malícia humana, l’amor, la mort… temes que incorporen les pàgines de la primera novel·la que va escriure Guy de Maupassant. Diuen que s’hi reconeixen, en aquesta primera obra, influències de Balzac (“La femme de 30 ans”) i de Flaubert (“Madame Bovary” i “L’éducation sentimentale”).

El director del film parla de les dificultats en adaptar una novel·la com aquesta: “…en aquell moment vaig comprendre que, si volia mantenir-me fidel, l’havia de trair. Pot semblar irònic tenint en compte la història de Jeanne, però és el que fa que la novel·la sigui tan enorme. No enorme per la seva grandària, sinó en termes purament literaris. El repte aquí resideix en desfer els aspectes literaris per assolir la part cinematogràfica. De fet, és el més complicat perquè la novel·la de Maupassant compta amb una estructura tan imponent i l’estil ocupa tant espai que resulta difícil desfer-se’n. Sense deixar de mantenir l’estructura narrativa, cal desmentir el poder literari per apropar-se a una forma de narració purament cinematogràfica”.

I acaba confessant: “ La major diferència entre el llibre i la pel·lícula és la perspectiva. La pel·lícula s’explica únicament des de la perspectiva de Jeanne. No hi ha una sola escena en què ella no estigui present. Els personatges només poden existir si ella hi és. Això ens va fer modificar algun aspecte important…”  (que no explicarem abans de veure el film, però sí després, naturalment…).

“Adaptació és apropiació. És l’acte de transformar una obra literària en una pel·lícula. Les eines que s’utilitzen són realment diferents. Per no parlar de l’inconvenient que, en aquest mena de treball, alguns espectadors puguin recordar els esdeveniments prominents de la història. Per tant, un ha de ser molt lliure a l”hora de crear una trajectòria cinematogràfica que connecti tots els successos principals de la història que són elements essencials de la novel·la “.

Tenim pel·lícula per veure, “El jardín de Jeannette”, Premi FIPRESCI de la crítica en la Mostra de Venècia;  tenim temes per el debat, com ha quedat anunciat; tenim dia per retrobar-nos, dimarts 17 d’octubre.  Què falta? Sols faltem… nosaltres, no?

Us hi esperem. Als Boliche, com sempre. Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 81. Segona època.  Dimarts 17 d’octubre de 2017.  A les 20:00: “El jardin de Jeannette” de Stéphane Brizé. Boliche Cinemes.

Dimarts 13 de juny soparem amb “Testigo”, de Thomas Kruithof

L’home i la màquina. Aquest podria ser el títol de la fotografia. El de la pel·lícula a la qual pertany és Testigo.

L’home es diu Duval i la màquina és una autèntica IMB model Selectric I, de les de “bola”, introduïda en el mercat cap els anys 60… del segle XX. Però l’acció és actual, ben actual. Aleshores, perquè utilitza una màquina d’escriure enlloc d’un ordinador?

En Duval (François Cluzet) fa dos anys que no troba feina però un dia (em resisteixo a escriure la frase feta de “un bon dia”…) rep una trucada i n’hi ofereixen una i molt ben pagada: es tracta de transcriure el contingut d’unes cintes d’àudio, uns cassetes, unes converses que han estat enregistrades sense coneixement d’un o ambdós interlocutors.

Per exemple, recordeu aquest fragment d’una conversa privada que va sortir a la llum?

DA: “Oye, que sepáis que tenemos cosas que nos estamos callando. Yo sólo te pido, ministro, que comprendas mi situación en Catalunya. No soy de la Generalitat, la oficina no pertenece a la Generalitat, somos independientes. Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació]. En fin, yo soy español, lo tengo claro, pero estoy en una situación que tengo que bailar allí.
JFDA: Está claro, está claro. Esto…
DA: Esto, y sabiendo que son dos hermanas y las dos son cuñadas…”

Bé, imaginem que aquesta conversa que va tenir lloc en un despatx ministerial, devia ser enregistrada i, després, una persona, algun “Duval”, la va transcriure en paper. Una sola còpia. Res en digital, que no sempre es pot controlar. En una còpia… mecanografiada. Això és el que està fent en Duval. A la imatge el podem veure com està escoltant una cinta i tecleja en la IBM. En cas d’un error res més fàcil que la destrucció de la fulla. No ha de quedar còpies…

“Em venia de gust relatar la trajectòria d’un empleat perfecte, d’un home que acata escrupolosament les ordres i que se submergeix en el món fosc dels serveis secrets i les xarxes polítiques. Volia mostrar un món opac a través de la mirada d’un subaltern, en el baix de l’escala d’una empresa amb una finalitat que desconeix. Les seves tasques estan subjectes a normes de seguretat properes a l’absurd. Exerceix el seu treball sense fer-se preguntes”, diu el director Thomas Kruithof.

Com a espectadors seguirem en Duval al llarg de la intriga. Sabem tant com ell: ens fem les mateixes preguntes i gradualment el personatge començarà a treure’ns avantatge, a mesura que es converteix en actor de la seva destinació.

No és una pel·lícula sobre la política. La política hi és present i en part n’és protagonista, com en molts aspectes de la nostra vida. La pel·lícula és… cine!  Una història molt ben tramada, amb situacions que fa un temps hauríem qualificat “de novel·la”, però que després del fragment que he reproduït , podríem dir que són situacions singulars, però extretes de la vida real. Amb una successió de fets i reaccions que, us ho asseguro, van deixar-nos clavats a la butaca, ahir a la tarda quan vam veure “Testigo”.  Extraordinari  François Cluzet,  impressionant la fotografia, i la música, i el so, i… perquè no en seguim parlant el dimarts, després de sopar?

Us hi espero.  Cordialment

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 80. Segona època. Dimarts 13 de juny de 2017. A les 20:15 “Testigo” de Thomas Kruithof. Boliche Cinemes.

Dimarts 30 de maig sopem amb la “Paula”, de Christian Schwochow

Ella és la Paula Modersohn Becker. Pintora. En aquest moment està mostrant al seu amic, el poeta Rainer Maria Rilke,  el retrat que acaba de pintar.  Una obra expressionista. No, no és exactament l’estil que s’esperava que utilitzés una pintora en aquella època. A principis del segle XX la societat no veia amb bons ulls que una dona pogués anar contra corrent sortint dels esquemes més clàssics de… bona per parir, bona per cuinar i netejar i si vol dedicar-se a la pintura… potser per passar l’estona, abans de casar-se… però, aleshores, ha de tenir en compte que “la tasca d’un pintor és la de retratar la natura exactament com és”.

Aquesta no era tant sols una opinió masclista impròpia d’ambients creatius. No, aquesta era una creença d’una part important de la societat que passava per ser cultivada. Molts dels artistes i gent d’ordre opinava que “les dones mai concebran res creatiu, a banda de fills”.

La història de Paula Becker, de casada Modersohn-Becker, és la d’una lluitadora que, des dels 24 anys, va començar a reivindicar la pintura com una forma d’expressió en la qual l’artista ha de tenir llibertat absoluta per poder transmetre una visió pròpia  “Sigueu idealistes fins a la senectut. Idealistes que encarnen una idea. Llavors haureu viscut”.

Influenciada per la obra de Cezánne i Gauguin, amb l’amistat d’artistes com l’escultora Clara Westhoff, des dels anys en que preparava el fang en el qual treballaria Rodin, o el mateix  Rilque, poc abans que comencés a escriure una de les obres més conegudes, “Cartes a un jove poeta”, Paula Modersohn-Becker va trobar a París el caliu i la llibertat per crear la seva obra.

“Paula va ser una persona excepcional. Va lluitar per trobar el seu camí com a dona sense apercebre’s  a si mateixa com una ideòloga o una feminista. No es va limitar a la pintura decorativa, volia mirar dins l’ànima de les persones. Estava fascinada per la imperfecció. Em va impressionar la seva enorme por d’esdevenir una pintora mediocre, una por que comparteixo com a realitzador”  confessa  Christian Schwochow, director del film Paula  que ell mateix defineix com  “una epopeia i una apassionada història d’amor. Em commou perquè els amants es neguen a deixar-se arrossegar per conflictes que causen innombrables separacions en la meva generació. Paula i el seu marit Otto lluiten per la idea d’una relació en la qual tots dos han de ser feliços com a parella i com a pares, però sense deixar de realitzar-se com a individus.”

Us proposo descobrir el món i les circumstàncies de “Paula”, la primera artista a qui s’ha dedicat tot un Museu, a Bremen, malgrat que en vida sols va arribar a vendre cinc obres i alguns dibuixos de les 750 pintures i un  miler de dibuixos que va crear abans de morir als 31 anys.  Hi ha excel·lents escriptores i excel·lents artistes plàstics, sols que les dones que pinten diria que resulten una mica invisibles. El Museo del Prado, per exemple, fins fa set mesos no va dedicar una exposició exclusiva a una pintora…

Un tema que ni pintat per parlar-ne en un Sopar de Cinema (excuseu l’acudit fàcil…), per exemple el del pròxim dimarts, dia 30, a les 20:00 del vespre. Als Boliche, com sempre.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 79. Segona època. Dimarts 30 de maig. A les 20:00: “Paula” de Christian Schwochow. Boliche Cinemes.