Dimarts 13 de desembre ens retrobarem amb Christophe Farnarier a El perdut

el_perdut_neu-1Fa fred, molt fred. En la immensitat d’aquest escenari natural, vora el cim de la serralada, un home camina sense destí. Fa pocs dies va sortir de casa seva disposat a endinsar-se a les muntanyes per no tornar mai més. El seu equipatge no podia ser més lleuger: la roba que duia a sobre, una escopeta i una motocicleta per fer camí. No sabem res més d’ell. No sabem perquè s’endinsa a les muntanyes, no sabem on va ni d’on ve. Sols sabem que no vol tornar, que no hi ha retorn en aquest viatge.

La motocicleta ha quedat enrere. L’escopeta, no va tenir prou valor per utilitzar-la per acabar amb aquest viatge. El rigor de l’hivern no sembla suficient per fer la feina que no ha estat capaç de fer amb l’arma. Ara sols queden ell, l’home, i la immensitat de la natura que l’envolta.

El perdut és un film singular perquè segueix molt de prop aquest viatge, improvisat, del protagonista cap …al seu propi retrobament. Christophe Farnarier, l’autor, ens proposa ser espectadors privilegiats de l’encontre entre l’home i la natura que, tot i propera, potser tenim oblidada.  Un camí que comença en un intent de trencar amb la vida, que continua amb la lluita per la supervivència, per arribar a la convivència amb l’entorn. De la nova descoberta del foc a la integració en el paisatge natural…

La pel·lícula que us proposem per tancar les sessions dels Sopars de Cinema de l’any 2016 no és una mena de documental d’autor, és una simfonia poètica on la lluita per la supervivència de l’ésser humà troba bons aliats amb els éssers que habiten en els nostres boscos. L’emoció que traspua l’escena en que el nostre protagonista acaricia l’euga que pastura en el cim de la muntanya, és tan intensa com la del diàleg, sense paraules, amb l’au que el visita inesperadament.

Una autèntica simfonia de paisatges, de troballes, de detalls per tirar endavant la lluita per la supervivència, com si fos un poema, sentit, humà, reivindicatiu en el desencontre de l’home i el seu entorn, que ens arriba en el moment en què estem a punt de celebrar unes trobades familiars i, alguns de nosaltres fins i tot disposats a cantar… al voltant d’un arbre…

Tindrem un convidat molt especial, en Christophe Farnarier, que ens explicarà com va estar quatre anys treballant en aquesta pel·lícula, un any per fer el muntatge, com va aconseguir lluitar contra els elements per dur a terme aquest rodatge i, sobretot, com es va inspirar en el filòsof  Henry David Thoreau i en la seva obra “Walden”.

No serà  exactament un d’aquests sopars de Nadal, serà un Sopar de Cinema.  Ens hi acompanyeu?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 61. Segona època. Dimarts 13 de desembre de 2016. A les 20:00

“El perdut” de Christian Farnarier. Boliche Cinemes

Dimarts 29 de novembre sopem amb la Leila, la Nour i la Selma (Bar Bahar. Entre dos mundos)

bar-bahar5bLa jove de l’esquerra es diu Selma, té 29 anys, és experta en música i ocasionalment fa de disc jockey.  És lesbiana i va néixer en el sí d’una família cristiana “liberal” d’un petit poble del nord de Galilea.

La del darrera és la Nour, té 23 anys. És una jove musulmana creient que es trasllada al pis de Leila i Selma. Ve d’Umm, una ciutat del sud de Galilea i està promesa amb en Wissam.

La que condueix és la Leila, té 28 anys, és advocada criminalista, procedeix d’una família burgesa i seglar. Treballa durant el dia i de nit es diverteix.

Són tres joves palestines que viuen a Tel Aviv, la capital d’Israel. Són les protagonistes de  Bar Bahar”. (Entre dos mundos), la pel·lícula que comentarem en el proper “Sopar de Cinema”.

La seva directora, Maysaloun Hamoud, diu que ha intentat posar el focus en una nova generació de palestins que viuen a Israel i el contrast amb el món àrab. “Estem farts de dictadures, de les regles. Al principi de la Primavera Àrab tot feia olor de llibertat, es notava un vent de canvi, però cinc anys després ens adonem que la societat àrab està pitjor que abans. Però no ens hem rendit. Hem d’alliberar les nostres ments, hem de seguir encoratjant el feminisme, l’educació, mudar-nos a les grans ciutats on hi la possibilitat de l’anonimat i la llibertat per a les dones, portar una vida respectuosa com a ciutadans d’igual a igual, homes i dones, palestins i israelians. És hora de que comenci una nova era”.

Tota una declaració de principis que Maysaloun manifesta en un film que utilitza elements argumentals tradicionals. Són les històries d’aquestes tres joves, situades en un entorn actual, amb les que l’autora condemna la opressió, el patriarcat, el chauvinisme, la marginalització i l’homofòbia. Les protagonistes de la pel·lícula en realitat estan demanant l’eliminació dels codis culturals conservadors aplicats en nom de la “tradició”.

Nosaltres, a aquesta riba del Mediterrani, no estem gaire lluny del missatge d’aquest pel·lícula. “La llibertat per a mi és no tenir por”,  amb aquesta frase la cantant Nina Simone, víctima de violència masclista, tancava el manifest institucional català d’aquest any en el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones, que es va celebrar aquest divendres 25 de novembre.

A Catalunya una de quatre dones ha patit, com  a mínim, una agressió masclista greu al llarg de la seva vida.  El Mossos d’Esquadra reben una denúncia per agressió o abusos sexuals cada sis hores… “Bar Bahar. Entre dos mundos” vol parlar-nos de tot això.

Una pel·lícula protagonitzada per dones, dirigida per una dona, especialment recomanada per a dones i per a tots els homes que les vulguin acompanyar, ara i sempre, fent-les costat.

No hem pogut resistir-nos a seleccionar-la  per a la propera sessió dels “Sopars de Cinema”. Vindreu?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 60. Segona època. Dimarts 29 de novembre de 2016.

A les 20:15 “Bar Bahar” (Entre dos mundos) de Maysaloun Hamoud. Boliche Cinemes

Dimarts 15 de novembre sopem amb en Daniel Blake (Yo, Daniel Blake, de Ken Loach)

ken-1-1Ell és en Daniel Blake (Dave Jons).  Dan és fuster, un artesà expert. Ha treballat en obres de la construcció, per a petits constructors, ha estat fuster a preu fet i segueix treballant la fusta perquè li agrada. Però la seva dona ha mort, ell ha tingut un atac de cor greu i gairebé cau d’una bastida; els metges li han ordenat no treballar i encara està en rehabilitació, pel que rep un subsidi d’atur.  És fort, té sentit de l’humor i està acostumat a no parlar de coses personals, però ara l’administració l’obliga a buscar una feina si no desitja rebre una sanció… És a dir, no pot treballar, però per rebre un subsidi ha de demostrar que ha buscat feina i no n’ha trobat… Cóm es pot resoldre aquesta situació?

Al seu costat podem veure a la Katie (Hayley Squires). S’han trobat en circumstàncies molt peculiars, en les seves visites (obligades) al “Job Center”. La Katie  és una mare soltera amb dos nens petits. Ha estat vivint en un alberg de Londres però les autoritats locals li han trobat un pis al nord del país amb un lloguer que s’inscriu en la seva prestació per habitatge. Això significa que les autoritats locals no han de pagar-li la diferència. El pis està bé encara que necessita alguns arranjaments. Però la Katie no té família a prop, ni ajuda, ni diners. Katie és una persona realista. Sap que la seva primera responsabilitat és sobreviure, sigui de la manera que sigui…

No són parella, què va! Son víctimes dels processos administratius de la Gran Bretanya,  però que ens recorden d’altres molt més propers.

La història universal de les persones que lluiten per sobreviure va ser el punt de partida d’en Ken Loach per escriure el guió i dirigir Yo, Daniel Blake. “Però després –diu en Ken Loach- , els personatges i la situació han de basar-se en la experiència viscuda. Si ens hi fixem bé, tots podem veure la crueltat conscient que aplica l’Estat quan acudeix en ajuda dels que estan desesperats i l’ús de la burocràcia, la intencionada ineficiència de la burocràcia, com arma política: “Això és el que passa si no treballes, si no trobes treball patiràs les conseqüències”. La ràbia que amaga aquesta afirmació és el que va motivar que fes aquesta pel·lícula”.

No som clients, no som consumidors, som ciutadans.

Inaugurem la temporada de Sopars de Cinema amb una obra valenta, d’un tipus de cinema que ens parla de problemes i circumstàncies que tots podem conèixer de prop o de lluny. Palma D’or al Festival de Canes, Premi del públic en el Festival de Sant Sebastià. Nosaltres li podem donar el premi de comentar-la, després de sopar, naturalment…

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 59. Segona època. Dimarts 15 de novembre de 2016. A les 20:05 “Yo, Daniel Blake”” de Ken Loach. Boliche Cinemes

Tornem el dimarts 18 d’octubre de 2016!

foto_trenLes cròniques diuen que els espectadors que aquell gener de 1896 van assistir al segon programa del cinematògraf  van esgarrifar-se en veure, sobre el llençol blanc, la imatge d’un tren que es precipitava contra ells. La màquina esbufegava vapor i, atenció, iniciava la seva aparició a l’angle dret de la pantalla, ben petita i, des de la llunyania, avançava inexorablement cap als espectadors mentre adquiria unes proporcions mai vistes a la realitat…

L’arribada del tren a l’estació de La Ciotat, a la Provença, ja és una anècdota vinculada per sempre a la història del cinema i dels germans Lumière.  El cinema, aquell llenguatge encara desconegut, la imatge en moviment que ens mostra la realitat i la ficció i que les utilitza per explicar-nos històries, per comunicar-nos idees, havia fet acte de presència entre nosaltres per quedar-s’hi per sempre… si més no fins avui.

Però, un moment d’atenció, si us plau. Com anys després va dir en Jean-Luc Godard  a propòsit d’aquest film, “les pel·lícules  són el tren no l’estació”. Esbrinar què ens volen dir els autors, comentar els efectes que ens pot provocar una projecció, intentar separar el gra de la palla, l’embolcall que ens pots embadalir del moll de l’ós… aquesta és la renovada proposta que us fem desde els Sopars de Cinema del Boliche Cinemes.

Arriba la 4ª temporada  dels Sopars de Cinema amb la garantia d’una sala que s’ha consolidat  per una programació rigorosa que no s’ha de confondre ni en una programació avorrida ni forçosament minoritària.  Inaugurarem la nova temporada el proper dimarts 18 d’octubre amb ganes de retrobar-vos per parlar de cinema, per parlar de la vida que ens mostren les pel·lícules… Per parlar de la màquina del tren i de tots els trens que poden arribar a la nostra estació.

Us hem trobat a faltar, però ja queden pocs dies.

Antoni Kirchner

P.S. La pel·lícula seleccionada i l’horari us el comunicarem més endavant.

Dimarts 21 de juny soparem amb “Fatima”

DPXFATIMA_REC709_000003Va acabar la projecció en la sala dels Boliche Cinemes i vaig tenir la sensació que parlar o escriure d’aquesta pel·lícula podria ser com esberlar una mica una delicada peça artística. D’altra banda, el que acabàvem de veure era… un “tros de vida”, un fragment de la realitat, d’una realitat molt concreta, que la càmera entomològica de Philippe Faucon ens havia mostrat de ben a prop.

Amb aquestes dues sensacions, tan poc freqüents després de veure un film, em disposo a recomanar-vos que ens acompanyeu a veure “Fatima” en el darrer Sopar de Cinema d’aquesta temporada. I faig aquesta recomanació ben convençut que en el col·loqui les tertulianes (que habitualment sou el 90% dels assistents) aportareu molt més del que jo pugui oferir-vos perquè… “Fatima” és una pel·lícula que arriba molt més a les dones; és una pel·lícula per a dones, sí, que els homes podem veure perquè coneixem de ben a prop del que sou capaç de fer. M’explico.

Fàtima (Soria Zeroval) és una dona marroquí, entre els 40 i 50, que viu i treballa a l’àrea de Lió, amb les seves dues filles des que el seu marit la va deixar per una altra.

Fàtima no parla bé el francès. Treballa per a una empresa i després per a particulars fent feina de neteja. Té uns horaris difícils, però el sacrifici paga la pena perquè així podrà ajudar a la seva filla gran, Nasrine (Zita Hanrot) que comença el primer any de medicina. Qui de vosaltres, benvolgudes tertulianes, no pot explicar els seus sacrificis per tirar endavant la família?

Però… Fàtima no sap parlar prou bé el francès. Fàtima és marroquí i, encara que en aquest país és opcional, porta el hijab quan està amb altres persones, no com un símbol de religió musulmana, doncs en l’Alcorà no es menciona per a res, sinó com a senyal d’identitat. (No parlem, nosaltres, tant i tant de “identitats”?).

Fàtima i Nasrine, a la fotografia, són la imatge de dues generacions que, a la seva manera i de forma ben diferent, estan integrades en el país de acollida. Una, estudiant una carrera prou important, l’altra treballant “com una mula” –com li diu la filla petita-.

Aquesta és una història de persones, de vides humanes, amb problemes racials, d’aquells que no surten als diaris perquè no són noticia, però són quotidians. Problemes i situacions provocades per part d’abdues comunitats, que no saben distingir que sota el color d’una pell, sota els hàbits d’unes tradicions, més enllà de la torre babel·liana de les fronteres lingüístiques tots, tots, som de carn i ossos.

Però, hi ha molt més en aquesta pel·lícula. “Fatima” ens descobrirà que darrere una persona que està fent un treball prou humil potser hi ha un ésser d’una sensibilitat extraordinària i, el que pot semblar com una història prou imaginativa… resulta que forma part de la realitat…

Crec que, després d’una temporada amb tantes i tantes obres que hem celebrat com a ‘diferents’, ‘especials’, ‘perles ocultes’, “Fatima” és una molt bona proposta per aquest darrer sopar abans de vacances. Ho celebrarem, perquè, a més, dimarts serà per a mi un dia important que voldria compartir amb tots vosaltres.

Soparem plegats?

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 58. Segona època. Dimarts 21 de juny de 2016. A les 20:10 “Fatima” de Philippe Faucon. Boliche Cinemes

Dimarts 7 de juny soparem amb el metge (Un doctor en la campiña)

d24a6123_jair_sfez_3130Un camí llarg, en plena campanya. Un camí rural, recorregut a peu, amb la cartera a la mà. Una cartera un tant voluminosa, carregada d’estris –no se sap mai què haurà de necessitar: el tonòmetre, l’estetoscopi, unes quantes venes i apòsits, una goma d’hule per contenir hemorràgies, per realitzar un torniquet…- és la imatge d’un metge rural, un metge de poble.

Tots els que viuen en aquesta zona saben que poden comptar amb Jean-Pierre (François Cluzet), el metge que els ausculta, els cura i els tranquil·litza dia i nit, els 7 dies de la setmana, les 52 setmanes de l’any. El que ningú sap es que Jean-Pierre ha emmalaltit i ara assisteix a l’arribada de Nathalie (Marianne Denicourt), una doctora principiant que envien de l’hospital per ajudar-lo. Ara és el moment de veure si la Nathalie aconsegueix adaptar-se a aquesta nova vida i a substituir el que es creia … insubstituïble.

Aquestes són les circumstàncies en que es troben el protagonistes de Un doctor en la campiña, però la pel·lícula va molt més enllà. El director, Thomas Lilti, que ha estat metge abans que cineasta, vol tractar, també, el problema de la desertització mèdica en zones rurals i, sobre tot, vol parlar-nos de tolerància, de compartir, de col·laborar. Aquest és un cinema que va molt més enllà dels clixés en que s’embolcallen algunes obres. Pel·lícules com “Un doctor en la campiña” són d’una rara espècie. Fitxeu-vos-hi bé, ens parlen de… altruisme!

Quant de temps fa que no heu vist una pel·lícula que fitxi la seva atenció en l’altruisme? Doncs ara teniu oportunitat de veure’n una: aquesta! I teniu, també, oportunitat de  parlar-ne. On? En el Sopar de Cinema del pròxim dimarts. (On sinó?).

Us ho recomano, us hi espero, com sempre.

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 57. Segona època. Dimarts 7 de juny de 2016. A les 20:00 “Un doctor en la campiña” de Thomas Lilti. Boliche Cinemes.

Dimarts 24 de maig soparem de tot cor amb “Corazón Gigante”

Fu_si_stills-10Heu ballat alguna vegada el Country Line? Espero que no ho negui tothom perquè m’han dit que, si més no, dues tertulianes molt habituals han passat bones estones amb el Line Dance…

En Fúsi i la Sjöfn ho estant provant.  I sembla que s’en surten!  La seva ha estat una trobada que podria millorar i molt el seu dia a dia. Si la relació avança ell podria decidir-se a deixar la seva sobre protectora mare. Als 40 ja toca. Però què voleu? Es passa els dies anant de casa a l’aeroport de Reykjavík i en tornar de la feina es distreu construint maquetes que recreen famoses batalles de la Segona Guerra Mundial.

La seva mare li ha regalat, pel seu aniversari, un abonament per assistir a una escola i aprendre el Country Line. És exactament el que està fent en aquesta imatge.

La Jsöfn és la seva companya de ball. Vitalista però solitaria, ha de lluitar per tirar endavant amb una filla de vuit anys. Balla bastant millor que en Fúsi i intentará guiar-lo una mica per la complicada sequència de moviments que acompanyen a la música.

No cal dir que, a primera vista, sembla una parella una mica desigual si sols tenim en compte l’aspecte físic. Però… l’ésser humà té molts recursos per poder expressar els seus sentiments, fins i tot els qui sembla que tenen dificultats per a fer-ho.

Us proposo veure una pel·lícula fràgil i delicada com un floc de neu:Corazón gigante. D’ella n’han dit: “una oda a la tolerància del qui és diferent realitzada sense demagògia ni convencions”;  “una història d’inicis tardans narrada amb sensibilitat, just amb el toc exacte de malenconia”;  “excèntrica, commovedora, intensa i divertida”…  Frases, totes elles, escrites pels crítics que van veure el film en els festivals internacionals. Ara ens toca dir la nostra.

Una pel·lícula islandesa? Per què no? El que importa és la història que ens volen transmetre i la sensibilitat amb que ho aconsegueixen. I m’ha semblat que hi havia motius suficients per proposar-vos-la.

Ens veurem dimarts?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 56. Segona època. Dimarts 24 de maig de 2016. A les 20:10 “Corazón gigante” de Dagur Kári. Boliche Cinemes.

Dimarts 3 de maig soparem amb els records (“Les souvenirs”, de Jean-Paul Rouve)

ALa senyora es diu Madeleine, té 82 anys i fa poc temps que ha enviudat. Viu tota sola en un pis a París. Els seus tres fills volen ajudar-la però sembla que acaben decidint per ella qué és el que li convé.

El jove es diu Romain, té 23 anys i encara no sap exactament què vol fer amb la seva vida. Voldria ser escriptor, però… Ara està acompanyant a la seva àvia Madeleine i passejant per un parc d’Étretat, un municipi prop de Le Havre, molt conegut pels seus penya-segats.

Què hi fan la Madeleine i en Romain a Étretat? Les souvenirs és una pel·lícula que ens transmet la sensació que tots els seus personatges van a la recerca del seu destí. Uns començant la vida, altres travessant el seu ocàs.  Diu el seu director Jean-Paul Rouve “És una mica el que volia explicar, la transició entre totes les edats. També descriure aquests períodes que donen pas a una cosa nova, i altres en què sents la necessitat de tirar la vista cap enrere”. Tinc la impressió que, molt ràpidament, ell deixa de veure-la com la seva àvia i la comença a veure com una dona: es pregunta quin ha estat el curs de la vida d’aquesta dona que va ser jove, es va casar, va tenir fills, néts . No es planteja el seu estatus social sinó l’ésser humà que és.

La memòria es converteix així en l’element que vertebra bona part de la pel·lícula, sobretot a través del personatge de Madeleine, que desafiarà als seus fills per demostrar-los que segueix sent propietària de les seves pròpies decisions. Ja ho diu un personatge del film: “Quan el present s’estanca s’ha de recuperar l’essència del passat”.

I tot, tot, amb un polsim d’humor. Què més podem desitjar per una nit del “Sopar de Cinema”? Que ens hi acompanyeu, com sempre.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 55. Segona època. Dimarts 3 de maig de 2016. A les 20:00 “Les souvenirs” de Jean-Paul Rouve. Boliche Cinemes.

Dimarts 19 d’abril soparem amb el Sr.Jutge (El Juez, de Christian Vincent)

"L'Hermine" de Christian VincentNo li digueu Sr. Jutge, digueu-li Sr. President. Ho repetirà tants cops com faci falta, el seu tractament és el de Sr. President de la Cort i presideix els judicis per causes penals en una ciutat del nord de França.

Li falta poc per retirar-se. La seva haurà estat una carrera que l’ha convertit en un personatge que no deixa indiferents als qui l’han tractat o treballen al seu costat: odi i amor, temor i respecte, no sé en quines proporcions. Però ell sap que no és estimat per la majoria dels qui l’envolten, tant a la feina com a casa. Els companys li han tret un mot: el jutge dels dos dígits, fent referència al rigor que aplica en les sentències que, amb certa freqüència, arriben fins als dos dígits (més de deu anys de reclusió); a casa viu un procés de divorci i ara la dona l’ha fet fora i el trobem en una habitació d’hotel on vell, malhumorat i engripat, sembla un pobre home, si no fos perquè en el moment que, amb tota solemnitat, entra en l’hemicicle de la sala dels judicis, ell és…El Juez”.

El cas que ara l’ocupa és el d’un matrimoni jove, ella embarassada, amb una primera filla de set mesos que ha patit una mort violenta. Els veïns corroboren que la petita no parava de plorar i gemegar dia i nit. L’acusat és el jove marit que no vol declara altra cosa que ell no va colpejar a la seva filla, que ell no l’ha mort, tot i que hi ha indicis que semblen acusar-lo.

Acaben de nomenar els membres del jurat popular i, en aquest precís moment… el jutge Michel Racine (Fabrici Luchini) se n’adona de la presència d’una persona que coneix. Una persona que ha significat  un raig de llum en la grisor de la seva vida. Un raig intens, enlluernador, però molt breu. Massa breu.

De què estem parlant?  D’una pel·lícula amb jurats populars, tot recordant l’insuperable Doce hombres sin piedad?  D’una història del passat que es recorda quan el present més aviat és per oblidar?  Estem parlant de dues pel·lícules en una?

“El Juez” és una sola pel·lícula, on les dues trames argumentals sumen i no divideixen. Christian Vincent, el director,  ens permet assistir a l’escenificació d’un judici, amb una posada en escena meticulosa, molt detallista i, a la vegada, ens sorprèn amb l’aparició d’aquest personatge, com li passa al senyor jutge, moment que ens mostra la imatge.

Una pel·lícula molt ben escrita (premi al millor guió en la darrera Mostra de Venècia), escrupolosament interpretada (Copa Volpi d’interpretació masculina en el mateix certamen) amb una ‘aparició’ sorprenent, la de la coneguda actriu danesa Sidse Babett Knudsen (coneguda pel seu treball en la sèrie Borgen) que ha estat premiada com a millor interpretació secundaria amb el Cèsar 2016.

Què més podem afegir per raonar que “El juez” serà la pel·lícula del Sopars de Cinema del pròxim dimarts?  Crec que no cal dir res més. La veiem i després ja en parlarem. No?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 54. Segona època. Dimarts 19 d’abril de 2016. A les 20:10 “El Juez” de Christian Vincent. Boliche Cinemes.

Dimecres 6 d’abril, sopar de primavera amb “Nuestra Hermana Pequeña”

null

Kamamura és una ciutat marinera que està a uns 50 quilòmetres de Tòquio. A Kamamura tot just acaba d’arribar la primavera. Concretament el dimecres dia 6 d’abril  –quina casualitat!- començarà la festa del Hanami de la que ja en parlarem. A Kamamura hi ha una albereda on les flors dels cirerers formen un autèntic arc, com es pot veure en la fotografia que he triat per convidar-vos a veure plegats i a comentar una pel·lícula molt especial tituladaNuestra hermana pequeña del reconegut i multi premiat autor japonès Hirokazu Koreeda.

A Kamamura hi viuen tres germanes, que tenen entre 21 i 29 anys (Sachi, Yoshino i Chika) que comparteixen casa. En morir el seu pare, a qui no han vist en els darrers 15 anys, les tres joves viatgen al camp per assistir a l’enterrament i allà coneixen a Suzu (13 anys), la seva tímida germanastra. Suzu és filla de la dona per la que el pare de les noies va abandonar a la seva mare i tot i que el lligam familiar és fort no deixa de resultar una situació molt particular. El director intenta reflectir amb profunditat els prejudicis i els traumes que hauran de superar les quatre joves si volen construir una nova família.

En mans d’una producció occidental un tema com aquest podria ser l’esquema d’un melo amb profundes vinculacions psicològiques. En aquesta pel·lícula, amb protagonistes femenines d’una extrema subtilesa,  el director es submergeix en un univers femení per explorar la unió i l’amor en una família desestructurada, en la qual, tot i això, prevalen forts llaços.

El to de la pel·lícula el podeu intuir amb aquesta declaració del seu autor : “M’interessa molt la bellesa que neix quan comprenem – sense malenconia i obrint els nostres cors – que només som grans de sorra que formen part d’un tot, i que la ciutat, el temps de la ciutat, seguirà endavant tot i que nosaltres ja no hi siguem”.

Una persona, molt estimada, va confessar-me en sortir de veure “Nuestra hermana pequeña”  que se sentia més bona persona… Permeteu-me que us convidi a experimentar-ho en la sessió del pròxim “Sopar de Cinema”.

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 53. Segona època. Dimecres 6 d’abril de 2016 a les 20:00: “Nuestra hermana pequeña”de Hirokazu Koreeda. Boliche Cinemes.