Dimarts 21 de març sopem amb “El viajante”

????

Rana i Emad són una parella iraniana de classe mitja. Són els protagonistes de El viajante, la pel·lícula dirigida per Asghar Farhadi que va obtenir fa pocs dies l’Oscar al millor film de parla no anglesa. Els dos es  mouen en un entorn cultural. Ell és professor de Literatura en un Institut i tots dos són actors de teatre d’aficionats. Durant la pel·lícula els veurem assajant la molt coneguda peça d’Artur Miller  “Mort d’un viatjant”.

Ara, en el moment que mostra la imatge de la convocatòria, “estan sumits en una situació que revelarà aspectes inesperats de la seva personalitat”,  com diu Asghar Farhadi. Per començar, la feina de l’assaig es complica amb un greu problema domèstic: l’edifici on viuen s’esquerda, com abans d’ahir aquelles cases del Poble Nou. Tot plegat és un enrenou que els condueix cap a solucions d’emergència i provisionals.  Estaran allotjats en el pis propietat d’un company del teatre malgrat que hi ha una petita habitació que resta ocupada per les pertinences de l’antiga llogatera que està buscant un altre pis. Aquell “tan sols serà per un parell de dies” sembla que resultarà una mica més dilatat… Com a espectador tens  la sensació que no estan sols en aquell pis…

Seria massa fàcil creure que els dos protagonistes de la pel·lícula acabaran vivint en paral·lel el que pateixen els personatges de l’obra teatral.  Res d’això. Però sí que es trobaran amb el viatjant i la seva família i hauran de decidir què fan. I aquest què fan vol  dir que haurem de comentar  el drama psicològic i moral sobre com la ira d’un home i la pròpia imatge danyada el poden dur a la vora de la destrucció del que ostensiblement vol protegir.

Asghar Farhadi, director d’un altre film premiat amb l’Oscar Nader y Simin, una separación, que ens va acompanyar fa uns anys en un altre Sopar de Cinema, diu que ha volgut fer “una pel·lícula amb una gran atracció emocional i que això fa que, a més de commovedora,  també obligui als espectadors a reflexionar sobre temes molts subtils…”

Em permeto prendre-li la paraula i proposar-vos el debat d’aquesta pel·lícula, en la que hi ha la subtilitat d’una crítica de costums, un procés d’investigació d’uns fets que la situen en el terreny del thriller i algun discret i quasi ocult homenatge a algun film inoblidable de la història del cinema… I és de les que tenen una hora final totalment impredictible.

Una pel·lícula que convida al debat. O sigui, que convida a veure-la en un Sopar de Cinema.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 66. Segona època. Dimarts 21 de març, a les 19:45: “El viajante” de Asghar Farhadi. Boliche Cinemes.

Anuncis

Aquest dimarts 7 de març sopem amb Jackie

jackie-dosMenys d’una setmana separen aquestes dues imatges. Una setmana per no oblidar mai, tremenda, la del magnicidi que va acabar amb la vida de John Fitgerald Kennedy, primer President catòlic dels EE.UU.

Quan van entrar a la Casa Blanca, el 20 de gener de 1961, Jacqueline Kennedy era una de les més famoses, admirades i envejades figures del món. Era una elegant, atractiva i jove Primera Dama en la era de la televisió.  Fotogènica, captivadora i esposa d’un dels presidents més joves que ha tingut els EE.UU.

Però, aquesta imatge gairebé mítica de la gràcia, la joventut i l’idealisme, en qüestió d’hores va patir la circumstància dramàtica de veure morir en el seus braços al marit, va voler organitzar la cerimònia de l’enterrament, va tenir cura de com tractar el drama amb els seus fills i va lluitar a fi de preservar el llegat polític del President Kennedy.

Tots tenim present aquella imatge esgarrifosa: en plena desfilada en automòbil descobert pels carrers de Dallas, el 22 de novembre de 1963, en un moment ple de confusió i commoció, el món va ser testimoni de la tragèdia. Ens han quedat per sempre la imatge de Jacqueline, 34 anys, amb un vestit de Chanel de color rosa, abraçada al seu marit, intentant protegir-lo d’una possible tercera bala. No fou necessari.

Però, el que ningú va veure és el que va succeir després, els dies següents, darrere les portes tancades per preservar la intimitat de Jackie. La primera dama es va enfrontar a una sèrie de desafiaments com a dona, com a mare i com a viuda.

Tot i les dades que senyalo, Jackie no és pot considerar com una pel·lícula autobiogràfica (una ‘biopic’ en diuen) d’acord amb els antecedents. Pablo Larraín, el director,  més que mostrar una cronologia dels fets, des de el punt de vista històric, el que ens proposa és una reflexió psicològica de la protagonista en els 3 dies més difícils de la seva vida, just el temps que va passar des de que el president Kennedy va morir al seus braços, fins que va sortir de la Casa Blanca, amb els seus fills i les seves pertinences.

Aquesta és la diferència entre les dues imatges que avui hem triat per la convocatòria del Sopar de Cinema. Dues imatges en les que Natalie Portman sembla que ho digui tot amb la seva expressió. Dues que utilitzarem per obrir el col·loqui del pròxim dimarts.

No ho sabem tot del que va passar i encara que hi segueixen havent punts foscos “Jackie” ens desvetlla uns… que no podíem imaginar.

Us hi esperem. La pel·lícula –com totes les que seleccionem- crec que s’ho val…

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 65. Segona época. Dimarts 7 de març de 2017. A les 20:05: “Jackie” de Pablo Larraín. Boliche Cinemes.

Dimarts 21 de febrer veurem “Felices Sueños”, de Marco Bellocchio

foto-fai-bei-sogni-12-lowMassimo és un home que ha quedat afectat per la mort de la seva mare en estranyes circumstàncies.  Aleshores tenia 9 anys i l’amor que sentia, un amor mutu, quasi absolut i exclusiu, el feia revoltar-se contra la tragèdia injusta.  Sembla que ningú es va atrevir a donar-li detalls d’aquella pèrdua sobtada i, el consol que va trobar en la família… Aquestes són les primeres imatges que podem veure en el darrer film de Marco Bellocchio Felices sueños”.

Ara, Massimo és un home adult, de professió periodista, que ha viscut experiències prou transcendents, com el setge de Sarajevo (anys 90), que ha aconseguit certa notorietat utilitzant algunes dades de la seva història traumàtica i que, amb els anys, la seva capacitat per sobreviure a aquesta pèrdua potser s’ha modificat, però està pagant un preu molt alt, perquè totes aquestes circumstàncies han reduït la seva capacitat per estimar, fins que alguns fets i trobades aparentment fortuïtes potser començaran a crear algunes escletxes per vèncer la seva indiferència.

Vint anys després d’aquella pèrdua, Massimo torna al pis dels seus pares. L’ha de vendre i potser haurà de fer neteja… No, no puc explicar-vos el final, tot i que no puc reprimir-me i avançar-vos que… és una autèntica sorpresa…

No és un ‘melo’ fabricat per uns guionistes que acaben de llegir un best-seller. És una pel·lícula basada en fets reals que sí, que primer han format part d’un llibre, “Fai Bei Sogni” de Massimo Gramellini, que ha estat un èxit de vendes a Itàlia i també a França.  És una pel·lícula que recull molts dels fantasmes del cinema de Marco Bellocchio –probablement el darrer gran autor en actiu del cinema italià dels anys 60-80- un autor amb una gran capacitat per mantenir unides la imaginació i la realitat, la ficció i el document i, sobretot, la cristal·lització dels sentiments i el pas del temps.

A la imatge, podem veure a Massimo (Valerio Mastandrea) i Elisa (Bérénice Bejo)just uns segons abans que ella li xiuxiuegi  “deixa-la anar”… No voldria exagerar si afegeixo que m’ha semblat una pel·lícula màgica…

Dimarts ho podem comprobar.

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 64. Segona època. Dimarts 21 de febrer de 2017.       ATENCIÓ A L’HORARI: a les 19:45: “Felices sueños” de Marco Bellocchio. Boliche Cinemes.

Dimarts 31 de gener, “Loving”, de Jeff Nichols

foto-1En la imatge en blanc i negre podem veure al matrimoni Loving, Mildred i Richard. No sé si es pot veure prou bé, però la llibreria del darrere està dedicada a la legislació dels EE.UU. Es troben, doncs, en el despatx d’un jutge. No han robat. No han comés cap homicidi. No han infringit altra norma de l’estat de Virginia que la Llei Racial Integritat de 1924 que prohibeix el matrimoni entre persones de diferents races. Sí, el seu matrimoni fou inconstitucional…

La Mildred i en Richard es van enamorar el 1958 i es van casar en un altre Estat, doncs a Virginia estava prohibit perquè eren de races diferents. Ells tant sols volien viure junts i educar els seus fills en família, en la comunitat on sempre havien viscut. Són pacífics de mena, treballadors, persones d’ordre –que dirien en aquell temps- però la llei és la llei i el jutge que va fallar en el seu cas els va refregar per la cara una frase que no crec que jo pugi oblidar mai: “Déu Totpoderós va crear les races blanca, negra, groga, malaia i vermella, i les va posar en diferents continents. El fet de separar les races mostra que no tenia intenció de barrejar-les”. (Jutge Leon Bazile a la cort del Comtat de Caroline, Virginia, a l’any 1958).

A la fotografia en color la Ruth Negga i en Joel Edgerton interpreten els personatges d’una pel·lícula extraordinàriament sensible: Loving de Jeff Nichols.

Per què m’atreveixo a utilitzar aquest qualificatiu de forma tan rotunda? Doncs per què no recordo haver vist mai una obra que mostri el patiment infringit a aquest matrimoni per l’aplicació d’unes normes racistes, la lluita que van protagonitzar , les conseqüències de la mateixa i tot, des de una subtil narració que entronca amb la timidesa d’ambdós. L’únic crit de protesta que manifesta en Richard és “Digueu a la meva dona que l’estimo”.

Cansat de veure històries de sheriffs que abusen de l’autoritat sense cap escrúpol, de suportar aquelles situacions de violències col·lectives promogudes per un desig de venjança, fatigat per les imatges del Telenotícies que darrerament ens arriben dels EE.UU. confesso que vaig anar a veure “Loving” disposat a sortir de la sala a la primera provocació, sense necessitat que aparegués en pantalla el Klu-Kux-Klan.

Aquell temor, aquell neguit, van desaparèixer, lenta i suament, mentre observava aquesta obra tan despullada de sentimentalismes, amb una contenció que en va fer seure, definitivament, a la butaca. Les imatges, al servei d’una idea, mostren la violació d’una intimitat per part d’unes lleis racistes, però… mesurant molt els efectes dramàtics de la història. El to de la pel·lícula és el mateix que la personalitat que mostren la parella protagonista.

La imatge en blanc i negre és real, correspon al procés de 1967, però no caiguem en el parany de creure que ens parlen d’una història molt antiga. En un dels Estats d’aquell país aquesta llei antirracial encara era vigent l’any… 2.000!

Recordant la lluita del matrimoni Loving (cognom autèntic) podrem comprovar fins on es pot arribar defensant els drets de la llibertat de les persones.

Sense cap dubte, és una de les tres millors pel·lícules de la temporada… però les altres dues ja no estan en cartell.

Parlem-ne? Dimarts tenim tema.

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 63. Segona època. Dimarts 31 de gener de 2017.  A les 20:05: “LOVING” de Jeff Nichols. Boliche Cinemes.

Dimarts 17 de gener soparem amb “Frantz”

????

Una imatge que demana atenció. Cap dels dos personatges els veiem de cara, aleshores podem deduir que la nostra visió és la que té la jove. Cóm sabem que és una dona jove? Per com va vestida, l’abric, el barret…

Està mirant amb atenció, quasi espiant, doncs s’ha aturat abans de deixar-se veure, a un home jove. També va ben  vestit i s’ha tret el barret. Senyal de respecte.  El fet que hagi deixat un ram de flors a terra i la inclinació de cap són clau per acabar de completar el significat de la imatge:  aquest jove està presentant els seus respectes a un difunt en el cementiri. No és un familiar directe perquè no guarda dol. Pot ser que sigui un amic. En plena meditació és albirat per una dona jove, endolada,  que va a visitar la mateixa tomba i es troba amb el desconegut.

Pel vestuari podem imaginar que l’escena té lloc en els primers decennis del segle XX i l’autor ho remarca perquè la imatge és en blanc i negre.

Aquesta imatge correspon a la pel·lícula Frantz i François Ozon, el seu director, situa la narració just al final de la Primera Guerra Mundial.  Ella és l’Anna (Paula Beer), i va a visitar, com cada dia, la tomba del seu promès, en Frantz, mort en combat. Ell és en Adrien (Pierre Niney), un jove francès, de bona família, que ha vingut a Alemanya per visitar als pares d’en Frantz.

Eren amics? Van combatre junts? Estava prop d’ell quan va ser abatut? Els pares d’en Frantz volen saber tots els detalls  per poder imaginar que han estat al seu costat  en aquells tràgics moments.  L’Anna els acompanya.  En realitat viu a casa d’ells, a casa dels pares del seu promès, al que cada dia vol recordar visitant el cementiri.

Què hi fa un jove francès, un ex-soldat, de visita en un poble alemany, molt poc temps després d’acabada la guerra? Cóm el pot rebre una societat  amb les ferides obertes, que plora pels homes que van partir a lluitar i defensar el país i no han tornat ni tornaran mai? I l’Anna, quan més tard visitarà Paris, què hi fa en la terra dels enemics?

Hi ha molts punts de vista per analitzar en aquesta pel·lícula, des de la personalitat dels protagonistes i la seva evolució davant dels insospitats esdeveniments fins a un plantejament, força interessant, respecte a les dues Europes contraposades: d’una banda l’Europa de la cultura, del coneixement, una Europa en la qual és perfectament possible que un jove francès i un alemany es facin amics i de l’altra tenim a l’Europa de la por, la guerra, els interessos partidaris, els nacionalisme ultra.

Els pobles es poden trobar, amb un mínim coneixement de la llengua, de la música, la literatura o la pintura. Aquest és el camí que proposa François Ozon. El que resulta extremadament original és la subtilitat que utilitza i el domini de elements tant oposats com la  mentida i el perdó.

Una pel·lícula de les que fan parlar i no poder acabar i ho podrem comprovar en el pròxim Sopar de Cinema, si veniu, clar.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 62. Segona època. Dimarts 17 de gener de 2017.  A les 20:10 “Frantz” de François Ozon. Boliche Cinemes.

Dimarts 13 de desembre ens retrobarem amb Christophe Farnarier a El perdut

el_perdut_neu-1Fa fred, molt fred. En la immensitat d’aquest escenari natural, vora el cim de la serralada, un home camina sense destí. Fa pocs dies va sortir de casa seva disposat a endinsar-se a les muntanyes per no tornar mai més. El seu equipatge no podia ser més lleuger: la roba que duia a sobre, una escopeta i una motocicleta per fer camí. No sabem res més d’ell. No sabem perquè s’endinsa a les muntanyes, no sabem on va ni d’on ve. Sols sabem que no vol tornar, que no hi ha retorn en aquest viatge.

La motocicleta ha quedat enrere. L’escopeta, no va tenir prou valor per utilitzar-la per acabar amb aquest viatge. El rigor de l’hivern no sembla suficient per fer la feina que no ha estat capaç de fer amb l’arma. Ara sols queden ell, l’home, i la immensitat de la natura que l’envolta.

El perdut és un film singular perquè segueix molt de prop aquest viatge, improvisat, del protagonista cap …al seu propi retrobament. Christophe Farnarier, l’autor, ens proposa ser espectadors privilegiats de l’encontre entre l’home i la natura que, tot i propera, potser tenim oblidada.  Un camí que comença en un intent de trencar amb la vida, que continua amb la lluita per la supervivència, per arribar a la convivència amb l’entorn. De la nova descoberta del foc a la integració en el paisatge natural…

La pel·lícula que us proposem per tancar les sessions dels Sopars de Cinema de l’any 2016 no és una mena de documental d’autor, és una simfonia poètica on la lluita per la supervivència de l’ésser humà troba bons aliats amb els éssers que habiten en els nostres boscos. L’emoció que traspua l’escena en que el nostre protagonista acaricia l’euga que pastura en el cim de la muntanya, és tan intensa com la del diàleg, sense paraules, amb l’au que el visita inesperadament.

Una autèntica simfonia de paisatges, de troballes, de detalls per tirar endavant la lluita per la supervivència, com si fos un poema, sentit, humà, reivindicatiu en el desencontre de l’home i el seu entorn, que ens arriba en el moment en què estem a punt de celebrar unes trobades familiars i, alguns de nosaltres fins i tot disposats a cantar… al voltant d’un arbre…

Tindrem un convidat molt especial, en Christophe Farnarier, que ens explicarà com va estar quatre anys treballant en aquesta pel·lícula, un any per fer el muntatge, com va aconseguir lluitar contra els elements per dur a terme aquest rodatge i, sobretot, com es va inspirar en el filòsof  Henry David Thoreau i en la seva obra “Walden”.

No serà  exactament un d’aquests sopars de Nadal, serà un Sopar de Cinema.  Ens hi acompanyeu?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 61. Segona època. Dimarts 13 de desembre de 2016. A les 20:00

“El perdut” de Christian Farnarier. Boliche Cinemes

Dimarts 29 de novembre sopem amb la Leila, la Nour i la Selma (Bar Bahar. Entre dos mundos)

bar-bahar5bLa jove de l’esquerra es diu Selma, té 29 anys, és experta en música i ocasionalment fa de disc jockey.  És lesbiana i va néixer en el sí d’una família cristiana “liberal” d’un petit poble del nord de Galilea.

La del darrera és la Nour, té 23 anys. És una jove musulmana creient que es trasllada al pis de Leila i Selma. Ve d’Umm, una ciutat del sud de Galilea i està promesa amb en Wissam.

La que condueix és la Leila, té 28 anys, és advocada criminalista, procedeix d’una família burgesa i seglar. Treballa durant el dia i de nit es diverteix.

Són tres joves palestines que viuen a Tel Aviv, la capital d’Israel. Són les protagonistes de  Bar Bahar”. (Entre dos mundos), la pel·lícula que comentarem en el proper “Sopar de Cinema”.

La seva directora, Maysaloun Hamoud, diu que ha intentat posar el focus en una nova generació de palestins que viuen a Israel i el contrast amb el món àrab. “Estem farts de dictadures, de les regles. Al principi de la Primavera Àrab tot feia olor de llibertat, es notava un vent de canvi, però cinc anys després ens adonem que la societat àrab està pitjor que abans. Però no ens hem rendit. Hem d’alliberar les nostres ments, hem de seguir encoratjant el feminisme, l’educació, mudar-nos a les grans ciutats on hi la possibilitat de l’anonimat i la llibertat per a les dones, portar una vida respectuosa com a ciutadans d’igual a igual, homes i dones, palestins i israelians. És hora de que comenci una nova era”.

Tota una declaració de principis que Maysaloun manifesta en un film que utilitza elements argumentals tradicionals. Són les històries d’aquestes tres joves, situades en un entorn actual, amb les que l’autora condemna la opressió, el patriarcat, el chauvinisme, la marginalització i l’homofòbia. Les protagonistes de la pel·lícula en realitat estan demanant l’eliminació dels codis culturals conservadors aplicats en nom de la “tradició”.

Nosaltres, a aquesta riba del Mediterrani, no estem gaire lluny del missatge d’aquest pel·lícula. “La llibertat per a mi és no tenir por”,  amb aquesta frase la cantant Nina Simone, víctima de violència masclista, tancava el manifest institucional català d’aquest any en el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones, que es va celebrar aquest divendres 25 de novembre.

A Catalunya una de quatre dones ha patit, com  a mínim, una agressió masclista greu al llarg de la seva vida.  El Mossos d’Esquadra reben una denúncia per agressió o abusos sexuals cada sis hores… “Bar Bahar. Entre dos mundos” vol parlar-nos de tot això.

Una pel·lícula protagonitzada per dones, dirigida per una dona, especialment recomanada per a dones i per a tots els homes que les vulguin acompanyar, ara i sempre, fent-les costat.

No hem pogut resistir-nos a seleccionar-la  per a la propera sessió dels “Sopars de Cinema”. Vindreu?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 60. Segona època. Dimarts 29 de novembre de 2016.

A les 20:15 “Bar Bahar” (Entre dos mundos) de Maysaloun Hamoud. Boliche Cinemes

Dimarts 15 de novembre sopem amb en Daniel Blake (Yo, Daniel Blake, de Ken Loach)

ken-1-1Ell és en Daniel Blake (Dave Jons).  Dan és fuster, un artesà expert. Ha treballat en obres de la construcció, per a petits constructors, ha estat fuster a preu fet i segueix treballant la fusta perquè li agrada. Però la seva dona ha mort, ell ha tingut un atac de cor greu i gairebé cau d’una bastida; els metges li han ordenat no treballar i encara està en rehabilitació, pel que rep un subsidi d’atur.  És fort, té sentit de l’humor i està acostumat a no parlar de coses personals, però ara l’administració l’obliga a buscar una feina si no desitja rebre una sanció… És a dir, no pot treballar, però per rebre un subsidi ha de demostrar que ha buscat feina i no n’ha trobat… Cóm es pot resoldre aquesta situació?

Al seu costat podem veure a la Katie (Hayley Squires). S’han trobat en circumstàncies molt peculiars, en les seves visites (obligades) al “Job Center”. La Katie  és una mare soltera amb dos nens petits. Ha estat vivint en un alberg de Londres però les autoritats locals li han trobat un pis al nord del país amb un lloguer que s’inscriu en la seva prestació per habitatge. Això significa que les autoritats locals no han de pagar-li la diferència. El pis està bé encara que necessita alguns arranjaments. Però la Katie no té família a prop, ni ajuda, ni diners. Katie és una persona realista. Sap que la seva primera responsabilitat és sobreviure, sigui de la manera que sigui…

No són parella, què va! Son víctimes dels processos administratius de la Gran Bretanya,  però que ens recorden d’altres molt més propers.

La història universal de les persones que lluiten per sobreviure va ser el punt de partida d’en Ken Loach per escriure el guió i dirigir Yo, Daniel Blake. “Però després –diu en Ken Loach- , els personatges i la situació han de basar-se en la experiència viscuda. Si ens hi fixem bé, tots podem veure la crueltat conscient que aplica l’Estat quan acudeix en ajuda dels que estan desesperats i l’ús de la burocràcia, la intencionada ineficiència de la burocràcia, com arma política: “Això és el que passa si no treballes, si no trobes treball patiràs les conseqüències”. La ràbia que amaga aquesta afirmació és el que va motivar que fes aquesta pel·lícula”.

No som clients, no som consumidors, som ciutadans.

Inaugurem la temporada de Sopars de Cinema amb una obra valenta, d’un tipus de cinema que ens parla de problemes i circumstàncies que tots podem conèixer de prop o de lluny. Palma D’or al Festival de Canes, Premi del públic en el Festival de Sant Sebastià. Nosaltres li podem donar el premi de comentar-la, després de sopar, naturalment…

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 59. Segona època. Dimarts 15 de novembre de 2016. A les 20:05 “Yo, Daniel Blake”” de Ken Loach. Boliche Cinemes

Tornem el dimarts 18 d’octubre de 2016!

foto_trenLes cròniques diuen que els espectadors que aquell gener de 1896 van assistir al segon programa del cinematògraf  van esgarrifar-se en veure, sobre el llençol blanc, la imatge d’un tren que es precipitava contra ells. La màquina esbufegava vapor i, atenció, iniciava la seva aparició a l’angle dret de la pantalla, ben petita i, des de la llunyania, avançava inexorablement cap als espectadors mentre adquiria unes proporcions mai vistes a la realitat…

L’arribada del tren a l’estació de La Ciotat, a la Provença, ja és una anècdota vinculada per sempre a la història del cinema i dels germans Lumière.  El cinema, aquell llenguatge encara desconegut, la imatge en moviment que ens mostra la realitat i la ficció i que les utilitza per explicar-nos històries, per comunicar-nos idees, havia fet acte de presència entre nosaltres per quedar-s’hi per sempre… si més no fins avui.

Però, un moment d’atenció, si us plau. Com anys després va dir en Jean-Luc Godard  a propòsit d’aquest film, “les pel·lícules  són el tren no l’estació”. Esbrinar què ens volen dir els autors, comentar els efectes que ens pot provocar una projecció, intentar separar el gra de la palla, l’embolcall que ens pots embadalir del moll de l’ós… aquesta és la renovada proposta que us fem desde els Sopars de Cinema del Boliche Cinemes.

Arriba la 4ª temporada  dels Sopars de Cinema amb la garantia d’una sala que s’ha consolidat  per una programació rigorosa que no s’ha de confondre ni en una programació avorrida ni forçosament minoritària.  Inaugurarem la nova temporada el proper dimarts 18 d’octubre amb ganes de retrobar-vos per parlar de cinema, per parlar de la vida que ens mostren les pel·lícules… Per parlar de la màquina del tren i de tots els trens que poden arribar a la nostra estació.

Us hem trobat a faltar, però ja queden pocs dies.

Antoni Kirchner

P.S. La pel·lícula seleccionada i l’horari us el comunicarem més endavant.

Dimarts 21 de juny soparem amb “Fatima”

DPXFATIMA_REC709_000003Va acabar la projecció en la sala dels Boliche Cinemes i vaig tenir la sensació que parlar o escriure d’aquesta pel·lícula podria ser com esberlar una mica una delicada peça artística. D’altra banda, el que acabàvem de veure era… un “tros de vida”, un fragment de la realitat, d’una realitat molt concreta, que la càmera entomològica de Philippe Faucon ens havia mostrat de ben a prop.

Amb aquestes dues sensacions, tan poc freqüents després de veure un film, em disposo a recomanar-vos que ens acompanyeu a veure “Fatima” en el darrer Sopar de Cinema d’aquesta temporada. I faig aquesta recomanació ben convençut que en el col·loqui les tertulianes (que habitualment sou el 90% dels assistents) aportareu molt més del que jo pugui oferir-vos perquè… “Fatima” és una pel·lícula que arriba molt més a les dones; és una pel·lícula per a dones, sí, que els homes podem veure perquè coneixem de ben a prop del que sou capaç de fer. M’explico.

Fàtima (Soria Zeroval) és una dona marroquí, entre els 40 i 50, que viu i treballa a l’àrea de Lió, amb les seves dues filles des que el seu marit la va deixar per una altra.

Fàtima no parla bé el francès. Treballa per a una empresa i després per a particulars fent feina de neteja. Té uns horaris difícils, però el sacrifici paga la pena perquè així podrà ajudar a la seva filla gran, Nasrine (Zita Hanrot) que comença el primer any de medicina. Qui de vosaltres, benvolgudes tertulianes, no pot explicar els seus sacrificis per tirar endavant la família?

Però… Fàtima no sap parlar prou bé el francès. Fàtima és marroquí i, encara que en aquest país és opcional, porta el hijab quan està amb altres persones, no com un símbol de religió musulmana, doncs en l’Alcorà no es menciona per a res, sinó com a senyal d’identitat. (No parlem, nosaltres, tant i tant de “identitats”?).

Fàtima i Nasrine, a la fotografia, són la imatge de dues generacions que, a la seva manera i de forma ben diferent, estan integrades en el país de acollida. Una, estudiant una carrera prou important, l’altra treballant “com una mula” –com li diu la filla petita-.

Aquesta és una història de persones, de vides humanes, amb problemes racials, d’aquells que no surten als diaris perquè no són noticia, però són quotidians. Problemes i situacions provocades per part d’abdues comunitats, que no saben distingir que sota el color d’una pell, sota els hàbits d’unes tradicions, més enllà de la torre babel·liana de les fronteres lingüístiques tots, tots, som de carn i ossos.

Però, hi ha molt més en aquesta pel·lícula. “Fatima” ens descobrirà que darrere una persona que està fent un treball prou humil potser hi ha un ésser d’una sensibilitat extraordinària i, el que pot semblar com una història prou imaginativa… resulta que forma part de la realitat…

Crec que, després d’una temporada amb tantes i tantes obres que hem celebrat com a ‘diferents’, ‘especials’, ‘perles ocultes’, “Fatima” és una molt bona proposta per aquest darrer sopar abans de vacances. Ho celebrarem, perquè, a més, dimarts serà per a mi un dia important que voldria compartir amb tots vosaltres.

Soparem plegats?

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 58. Segona època. Dimarts 21 de juny de 2016. A les 20:10 “Fatima” de Philippe Faucon. Boliche Cinemes