Dimarts 12 de juny soparem amb “Normandia al Desnudo”, de Phillipe Le Guay

No és fàcil rodar en exteriors. Tot el que veiem en aquesta imatge són els preparatius per rodar una escena en la que han de fotografiar a tot un poble. El dia acompanya. El cel, una mica nuvolós, reduirà el calor i la sufocació dels models… Aquesta imatge juga amb l’ambivalència de representar el rodatge del rodatge… Però comencem pel principi.

Hi ha crisis en el primer sector econòmic. Agricultors i ramaders estan en mans de les grans cadenes alimentaries que arriben a extorsionar als productors que es troben prop de la ruïna. El preu de la carn i de la llet està baixant per sota dels costos. No saben què fer. En una petita localitat normanda, Mêle sur Sarthe, on hi malviuen uns 700 habitants, l’alcalde Georges Balbuzard (François Cluzet, sí el protagonista de “Intocable”), busca la manera que escoltin les seves queixes. Ja no n’hi ha prou amb tallar carreteres.

Què hi pot fer un fotògraf nord-americà que passava casualment per Mêle sur Sarthe camí de París? Què hi pot fer ell que és un artista reconegut internacionalment per captar la naturalesa amb la suma d’un component inusual com poden ser centenars de cossos humans, totalment nus, situats artísticament en un escenari rural concret? Per exemple, en el magnífic prat que ens mostra la imatge?

Què fèieu el 8 de juny de 2003 a les 6 del matí? No recordeu a un fotògraf que es diu Spencer Tunick? Va visitar Barcelona en aquella data i va aconseguir la foto més impactant de tota la sèrie que va fer amb el mateix contingut: centenars de cossos despullats. A Barcelona en va aconseguir reunir més de 4.500. Tots junts a l’Avinguda Maria Cristina,com abans ho havia fet a Melbourne i a altres ciutats. No sé si a Mêle sur Sarthe en Tunick ho hauria aconseguit…

Normandia al desnudo” de Philippe Le Guay és una comèdia (calia, no? després de obres tan dures com “Hannah”, per exemple?), una comèdia senzilla, que ens mostra a una petita societat en la que la diversitat d’interessos i de caràcters salpebraran situacions ben oposades que, a la vegada, suposen l’entramat d’un argument que, tot i el fons de comèdia, intenta posar el dit en la nafra.

Si ho aconsegueix o no ja es qüestió de deixar-ho per després de Sopar, just en el moment del col•loqui…

Us hi espero. Ja queden poques sessions abans de marxar de vacances. Aprofitem-les, no?

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 94. Segona època. Dimarts 12 de juny de 2018. A les 20:10

“Normandia al desnudo” de Phillipe Le Guay. Boliche Cinemes

Anuncis

Dimecres 11 d’abril sopem amb “Una casa junto al mar”, de Robert Guédiguian

Els protagonistes d’aquesta pel·lícula estan en una petita cala prop de Marsella. Són tres germans, Angèle (Ariane Ascaride), Joseph (Jean-Pierre Darroussin) i Armand (Gérard Meylan),  que tornen a la casa que va construir el seu pare.  Angèle és actriu i viu a París. Joseph està enamorat d’una noia molt més jove que ell, Bérengère (Anaïs Demoustier), la quarta figura d’aquesta fotografia. Armand és l’únic que es va quedar a Marsella per portar el petit restaurant familiar. És el moment de descobrir què ha quedat dels ideals que els va transmetre el seu progenitor, del món fraternal que va construir en aquest lloc màgic al voltant d’un restaurant per a obrers. Però l’arribada d’una pastera a una cala veïna farà que les seves reflexions adoptin un altre rumb.

“Estan repassant una mica la seva vida –diu el director-. Els records d’infància, els projectes de joventut… Han arribat a un punt de la seva vida en que són conscients del pas del temps en un món que està canviant. Saben que el seu món desapareixerà… Què quedarà d’ells quan ja no hi siguin?.”

No puc explicar què passa, però hi ha un succés que potser serveixi per donar la volta a tots aquests sentiments. Un succés que serà emprat per en Robert Guédiguian per crear unes escenes tant memorables que difícilment podrem oblidar, ni amb la nostra progressiva pèrdua de memòria…

Quan fa que no heu vist una obra que us parli de fraternitat amb emoció a punt de llàgrimes sense que resulti sentimentalista? Hi ha un tipus de cinema, molt poc habitual, capaç de parlar-nos a cau d’orella d’uns sentiments que potser no teníem prou presents.La casa junto al marpertany a aquest tipus de cinema, rar, poc habitual, però inoblidable…

En parlem. Després de sopar, com sempre. Vigileu horaris de projecció i el d’aquest sopar.

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 91. Segona època. Dimecres 11 d’abril de 2018. A les 21:00 sopar al Restaurant Jockey.  Visionat pel·lícula “La casa junto al mar” de Robert Guédiguian: dissabte, diumenge, dilluns i dimarts a les 16:00 o a les 18:00. Boliche Cinemes.

Aquest dimarts 17 d’octubre, tornem a sopar! (El jardín de Jeannette, de Stéphane Brizé)

El jardín de Jeannette, de Stéphane Brizé, és el film amb el que inaugurarem la nova temporada dels “Sopars de Cinema” el pròxim dimarts 17 d’octubre.

Jeanne Le Perthuis des Vauds (Judith Chemla) és una jove aristòcrata,  filla de Simon-Jacques i de la baronessa Adélaïde, que acaba de deixar el convent on ha cursat els estudis i, abans de complir 18 anys, torna a casa per començar una veritable “vida”. L’acompanya el vescompte Julien de Lamare (Swann Arlaud) amb qui es casarà pocs mesos després…

“Amor significa el cos, l’ànima, la vida, tot l’ésser. Sentim l’amor quan sentim la calor de la nostra sang, respirem amor amb l’aire que respirem, el tenim en nosaltres mateixos quan el tenim en el nostre pensament. Res més existeix per a nosaltres.” Això escriu l’autor de la novel·la original, Guy de Maupassant, autor de sis novel·les i més de 300 contes. Una de les figures literàries de la dita “escola naturalista” i, en certa manera, hereu d’Émile Zola.

Aquesta història comença durant l’any 1819 i transcorre durant 27 anys en una població de Normandia on la Jeannette, com a personatge d’aquesta pel·lícula, ens permetrà triar entre tots aquests aspectes de la vida per comentar-los després del sopar: l’educació de les joves, problemes de diners, crims, matrimoni, adulteri, religió, fills, malícia humana, l’amor, la mort… temes que incorporen les pàgines de la primera novel·la que va escriure Guy de Maupassant. Diuen que s’hi reconeixen, en aquesta primera obra, influències de Balzac (“La femme de 30 ans”) i de Flaubert (“Madame Bovary” i “L’éducation sentimentale”).

El director del film parla de les dificultats en adaptar una novel·la com aquesta: “…en aquell moment vaig comprendre que, si volia mantenir-me fidel, l’havia de trair. Pot semblar irònic tenint en compte la història de Jeanne, però és el que fa que la novel·la sigui tan enorme. No enorme per la seva grandària, sinó en termes purament literaris. El repte aquí resideix en desfer els aspectes literaris per assolir la part cinematogràfica. De fet, és el més complicat perquè la novel·la de Maupassant compta amb una estructura tan imponent i l’estil ocupa tant espai que resulta difícil desfer-se’n. Sense deixar de mantenir l’estructura narrativa, cal desmentir el poder literari per apropar-se a una forma de narració purament cinematogràfica”.

I acaba confessant: “ La major diferència entre el llibre i la pel·lícula és la perspectiva. La pel·lícula s’explica únicament des de la perspectiva de Jeanne. No hi ha una sola escena en què ella no estigui present. Els personatges només poden existir si ella hi és. Això ens va fer modificar algun aspecte important…”  (que no explicarem abans de veure el film, però sí després, naturalment…).

“Adaptació és apropiació. És l’acte de transformar una obra literària en una pel·lícula. Les eines que s’utilitzen són realment diferents. Per no parlar de l’inconvenient que, en aquest mena de treball, alguns espectadors puguin recordar els esdeveniments prominents de la història. Per tant, un ha de ser molt lliure a l”hora de crear una trajectòria cinematogràfica que connecti tots els successos principals de la història que són elements essencials de la novel·la “.

Tenim pel·lícula per veure, “El jardín de Jeannette”, Premi FIPRESCI de la crítica en la Mostra de Venècia;  tenim temes per el debat, com ha quedat anunciat; tenim dia per retrobar-nos, dimarts 17 d’octubre.  Què falta? Sols faltem… nosaltres, no?

Us hi esperem. Als Boliche, com sempre. Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 81. Segona època.  Dimarts 17 d’octubre de 2017.  A les 20:00: “El jardin de Jeannette” de Stéphane Brizé. Boliche Cinemes.

Dimarts 17 de gener soparem amb “Frantz”

????

Una imatge que demana atenció. Cap dels dos personatges els veiem de cara, aleshores podem deduir que la nostra visió és la que té la jove. Cóm sabem que és una dona jove? Per com va vestida, l’abric, el barret…

Està mirant amb atenció, quasi espiant, doncs s’ha aturat abans de deixar-se veure, a un home jove. També va ben  vestit i s’ha tret el barret. Senyal de respecte.  El fet que hagi deixat un ram de flors a terra i la inclinació de cap són clau per acabar de completar el significat de la imatge:  aquest jove està presentant els seus respectes a un difunt en el cementiri. No és un familiar directe perquè no guarda dol. Pot ser que sigui un amic. En plena meditació és albirat per una dona jove, endolada,  que va a visitar la mateixa tomba i es troba amb el desconegut.

Pel vestuari podem imaginar que l’escena té lloc en els primers decennis del segle XX i l’autor ho remarca perquè la imatge és en blanc i negre.

Aquesta imatge correspon a la pel·lícula Frantz i François Ozon, el seu director, situa la narració just al final de la Primera Guerra Mundial.  Ella és l’Anna (Paula Beer), i va a visitar, com cada dia, la tomba del seu promès, en Frantz, mort en combat. Ell és en Adrien (Pierre Niney), un jove francès, de bona família, que ha vingut a Alemanya per visitar als pares d’en Frantz.

Eren amics? Van combatre junts? Estava prop d’ell quan va ser abatut? Els pares d’en Frantz volen saber tots els detalls  per poder imaginar que han estat al seu costat  en aquells tràgics moments.  L’Anna els acompanya.  En realitat viu a casa d’ells, a casa dels pares del seu promès, al que cada dia vol recordar visitant el cementiri.

Què hi fa un jove francès, un ex-soldat, de visita en un poble alemany, molt poc temps després d’acabada la guerra? Cóm el pot rebre una societat  amb les ferides obertes, que plora pels homes que van partir a lluitar i defensar el país i no han tornat ni tornaran mai? I l’Anna, quan més tard visitarà Paris, què hi fa en la terra dels enemics?

Hi ha molts punts de vista per analitzar en aquesta pel·lícula, des de la personalitat dels protagonistes i la seva evolució davant dels insospitats esdeveniments fins a un plantejament, força interessant, respecte a les dues Europes contraposades: d’una banda l’Europa de la cultura, del coneixement, una Europa en la qual és perfectament possible que un jove francès i un alemany es facin amics i de l’altra tenim a l’Europa de la por, la guerra, els interessos partidaris, els nacionalisme ultra.

Els pobles es poden trobar, amb un mínim coneixement de la llengua, de la música, la literatura o la pintura. Aquest és el camí que proposa François Ozon. El que resulta extremadament original és la subtilitat que utilitza i el domini de elements tant oposats com la  mentida i el perdó.

Una pel·lícula de les que fan parlar i no poder acabar i ho podrem comprovar en el pròxim Sopar de Cinema, si veniu, clar.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 62. Segona època. Dimarts 17 de gener de 2017.  A les 20:10 “Frantz” de François Ozon. Boliche Cinemes.

Dimarts 21 de juny soparem amb “Fatima”

DPXFATIMA_REC709_000003Va acabar la projecció en la sala dels Boliche Cinemes i vaig tenir la sensació que parlar o escriure d’aquesta pel·lícula podria ser com esberlar una mica una delicada peça artística. D’altra banda, el que acabàvem de veure era… un “tros de vida”, un fragment de la realitat, d’una realitat molt concreta, que la càmera entomològica de Philippe Faucon ens havia mostrat de ben a prop.

Amb aquestes dues sensacions, tan poc freqüents després de veure un film, em disposo a recomanar-vos que ens acompanyeu a veure “Fatima” en el darrer Sopar de Cinema d’aquesta temporada. I faig aquesta recomanació ben convençut que en el col·loqui les tertulianes (que habitualment sou el 90% dels assistents) aportareu molt més del que jo pugui oferir-vos perquè… “Fatima” és una pel·lícula que arriba molt més a les dones; és una pel·lícula per a dones, sí, que els homes podem veure perquè coneixem de ben a prop del que sou capaç de fer. M’explico.

Fàtima (Soria Zeroval) és una dona marroquí, entre els 40 i 50, que viu i treballa a l’àrea de Lió, amb les seves dues filles des que el seu marit la va deixar per una altra.

Fàtima no parla bé el francès. Treballa per a una empresa i després per a particulars fent feina de neteja. Té uns horaris difícils, però el sacrifici paga la pena perquè així podrà ajudar a la seva filla gran, Nasrine (Zita Hanrot) que comença el primer any de medicina. Qui de vosaltres, benvolgudes tertulianes, no pot explicar els seus sacrificis per tirar endavant la família?

Però… Fàtima no sap parlar prou bé el francès. Fàtima és marroquí i, encara que en aquest país és opcional, porta el hijab quan està amb altres persones, no com un símbol de religió musulmana, doncs en l’Alcorà no es menciona per a res, sinó com a senyal d’identitat. (No parlem, nosaltres, tant i tant de “identitats”?).

Fàtima i Nasrine, a la fotografia, són la imatge de dues generacions que, a la seva manera i de forma ben diferent, estan integrades en el país de acollida. Una, estudiant una carrera prou important, l’altra treballant “com una mula” –com li diu la filla petita-.

Aquesta és una història de persones, de vides humanes, amb problemes racials, d’aquells que no surten als diaris perquè no són noticia, però són quotidians. Problemes i situacions provocades per part d’abdues comunitats, que no saben distingir que sota el color d’una pell, sota els hàbits d’unes tradicions, més enllà de la torre babel·liana de les fronteres lingüístiques tots, tots, som de carn i ossos.

Però, hi ha molt més en aquesta pel·lícula. “Fatima” ens descobrirà que darrere una persona que està fent un treball prou humil potser hi ha un ésser d’una sensibilitat extraordinària i, el que pot semblar com una història prou imaginativa… resulta que forma part de la realitat…

Crec que, després d’una temporada amb tantes i tantes obres que hem celebrat com a ‘diferents’, ‘especials’, ‘perles ocultes’, “Fatima” és una molt bona proposta per aquest darrer sopar abans de vacances. Ho celebrarem, perquè, a més, dimarts serà per a mi un dia important que voldria compartir amb tots vosaltres.

Soparem plegats?

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 58. Segona època. Dimarts 21 de juny de 2016. A les 20:10 “Fatima” de Philippe Faucon. Boliche Cinemes

Dimarts 7 de juny soparem amb el metge (Un doctor en la campiña)

d24a6123_jair_sfez_3130Un camí llarg, en plena campanya. Un camí rural, recorregut a peu, amb la cartera a la mà. Una cartera un tant voluminosa, carregada d’estris –no se sap mai què haurà de necessitar: el tonòmetre, l’estetoscopi, unes quantes venes i apòsits, una goma d’hule per contenir hemorràgies, per realitzar un torniquet…- és la imatge d’un metge rural, un metge de poble.

Tots els que viuen en aquesta zona saben que poden comptar amb Jean-Pierre (François Cluzet), el metge que els ausculta, els cura i els tranquil·litza dia i nit, els 7 dies de la setmana, les 52 setmanes de l’any. El que ningú sap es que Jean-Pierre ha emmalaltit i ara assisteix a l’arribada de Nathalie (Marianne Denicourt), una doctora principiant que envien de l’hospital per ajudar-lo. Ara és el moment de veure si la Nathalie aconsegueix adaptar-se a aquesta nova vida i a substituir el que es creia … insubstituïble.

Aquestes són les circumstàncies en que es troben el protagonistes de Un doctor en la campiña, però la pel·lícula va molt més enllà. El director, Thomas Lilti, que ha estat metge abans que cineasta, vol tractar, també, el problema de la desertització mèdica en zones rurals i, sobre tot, vol parlar-nos de tolerància, de compartir, de col·laborar. Aquest és un cinema que va molt més enllà dels clixés en que s’embolcallen algunes obres. Pel·lícules com “Un doctor en la campiña” són d’una rara espècie. Fitxeu-vos-hi bé, ens parlen de… altruisme!

Quant de temps fa que no heu vist una pel·lícula que fitxi la seva atenció en l’altruisme? Doncs ara teniu oportunitat de veure’n una: aquesta! I teniu, també, oportunitat de  parlar-ne. On? En el Sopar de Cinema del pròxim dimarts. (On sinó?).

Us ho recomano, us hi espero, com sempre.

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 57. Segona època. Dimarts 7 de juny de 2016. A les 20:00 “Un doctor en la campiña” de Thomas Lilti. Boliche Cinemes.

Dimarts 3 de maig soparem amb els records (“Les souvenirs”, de Jean-Paul Rouve)

ALa senyora es diu Madeleine, té 82 anys i fa poc temps que ha enviudat. Viu tota sola en un pis a París. Els seus tres fills volen ajudar-la però sembla que acaben decidint per ella qué és el que li convé.

El jove es diu Romain, té 23 anys i encara no sap exactament què vol fer amb la seva vida. Voldria ser escriptor, però… Ara està acompanyant a la seva àvia Madeleine i passejant per un parc d’Étretat, un municipi prop de Le Havre, molt conegut pels seus penya-segats.

Què hi fan la Madeleine i en Romain a Étretat? Les souvenirs és una pel·lícula que ens transmet la sensació que tots els seus personatges van a la recerca del seu destí. Uns començant la vida, altres travessant el seu ocàs.  Diu el seu director Jean-Paul Rouve “És una mica el que volia explicar, la transició entre totes les edats. També descriure aquests períodes que donen pas a una cosa nova, i altres en què sents la necessitat de tirar la vista cap enrere”. Tinc la impressió que, molt ràpidament, ell deixa de veure-la com la seva àvia i la comença a veure com una dona: es pregunta quin ha estat el curs de la vida d’aquesta dona que va ser jove, es va casar, va tenir fills, néts . No es planteja el seu estatus social sinó l’ésser humà que és.

La memòria es converteix així en l’element que vertebra bona part de la pel·lícula, sobretot a través del personatge de Madeleine, que desafiarà als seus fills per demostrar-los que segueix sent propietària de les seves pròpies decisions. Ja ho diu un personatge del film: “Quan el present s’estanca s’ha de recuperar l’essència del passat”.

I tot, tot, amb un polsim d’humor. Què més podem desitjar per una nit del “Sopar de Cinema”? Que ens hi acompanyeu, com sempre.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 55. Segona època. Dimarts 3 de maig de 2016. A les 20:00 “Les souvenirs” de Jean-Paul Rouve. Boliche Cinemes.

Dimecres 17 de juny, soparem amb la Binoche (Viaje a Sils Maria)

FOTO 1Juliette Binoche podria ser, perfectament, l’actriu que més vegades ens ha acompanyat en els “Sopars de Cinema”. Sense mirar l’arxiu, la recordo, per exemple, a les ordres de Michael Hanecke a Caché(2005), tant preocupada per conèixer qui enregistrava les cintes de vídeo des de la vorera del davant de casa seva i després els hi enviava anònimament. A Las horas del verano (Olivier Assayas, 2008) acompanyava al seu marit en la discussió entre germans que devien fer-se càrrec de les obres d’art que la mare els havia deixa’t  en herència … A Copia certificada (Abbas Kiarostami, 2010) un home i una dona es coneixien en un poblet italià del sud de la Toscana. Ell era un escriptor anglès que hi havia anat per donar una conferència, ella era una galerista francesa… un agradable drama romàntic de dos persones soles en terra estrangera.

La Binoche, com familiarment li diuen els qui l’aprecien, és una actriu que sap estar davant de la càmera, que aguanta un primer pla, que omple un escenari, per exemple interpretant “Antígona” a la Gran Bretanya aquests propers mesos. I el seu ‘feeling’ amb l’Olivier Assayas ve de molt  lluny.   Ell va ser l’autor del guió del primer film en la que Juliette va tenir un paper protagonista. Era el 1985 i la pel·lícula, La cita”, amb  Lambert Wilson i el Trintignan fent-li costat.  Ara ja ha fet 60  llargmetratges,  és una actriu consagrada i als 51 anys està en el millor moment per interpretar el personatge de Maria Enders aViaje a Sils Maria.  Sé com va començar tot…

Sembla ser que la Binoche i l’Olivier es van reunir en un bar de la Riviera francesa. Un bar amb les parets plenes de retrats en blanc i negre d’estrelles del cinema. La Binoche, ara, ja no és la ingènua tremolosa que donava la talla a Los amantes del Pont Neuf (Leos Carax,1991).  Els anys l’han convertit en una autèntica dama del cinema, una estrella de prestigi i amb experiència, exactament tal com és el personatge de Maria Enders, que li pot proporcionar una oportunitat per reflexionar sobre fins on ha arribat.

De què van parlar en aquell bar? L’Olivier li devia explicar que volia pintar el retrat seriós d’una artista que fa la seva feina tan seriosament que, de vegades preocupa, perquè les seves demandes van més enllà de l’habitual. Li devia recordar que Maria Enders va arribar a obtenir la fama en una obra de teatre que mostrava la relació interessada entre ella, una noia de 18 anys i una gran actriu, una dona de 40. Ara el director li explica que ella podria repetir l’experiència, però aquest cop interpretant l’altre paper, el de l’artista de 40 anys, l’amant amargada i trencadissa que es veu constantment desafiada per la presència de la seva jove assistenta…

Aquesta part de l’argument em recordaEva al desnudo”,  però en aquesta versió de Olivier Assayas, el que ha de passar en la pantalla sembla que també es reprodueix en la vida quotidiana.

Un joc de miralls en el qual podem entrar i gaudir d’unes actrius extraordinàries, a la Binoche l’acompanyen Kristen Stewart   -la primera actriu nord-americana que guanya el César francès d’interpretació-  i Chloé Grace Moretz

No tinc espai per continuar explicant-vos la conversa d’aquells dos amics tot especulant sobre una pel·lícula que, al final es va fer, i la van interpretar i dirigir. Una pel·lícula que es titula “Viaje a Sils Maria” i  nosaltres la podrem veure i assaborir el pròxim dimecres. Hmmm. Binoche? Assayas? Kristen? Chloé?  L’estrena de la setmana al nostre plat! Servits?

Antoni K.

Sopars de Cinema Nº 42. Segona época.  Atenció al día: Dimecres dia 17. Atenció a l’horari: a les 19:50  “Viaje a Sils Maria”  de Olivier Assayas. Boliche Cinemes.

Dimarts 10 de febrer viatgem a “Timbuktu”

TimbGalleryPic1_{d375798d-55a6-e411-8748-d4ae527c3b65}_lg (1)Aquesta noia viu a Timbuktu, la ciutat coneguda també com la dels 333 Sants i com la perla del desert. Durant els segles XV i XVI fou un centre intel·lectual i espiritual de primera magnitud i principal difusora de l’Islam per a la resta de l’Àfrica. Aquesta noia es diu Toya i està intentant trobar cobertura pel seu mòbil, perquè tot i estar considerada com a patrimoni mundial de la cultura per la UNESCO des de 1988, malgrat que s’han dut a terme diversos programes per a conservar i protegir la ciutat de l’avenç de les sorres del desert, a Timbuctu no és fàcil utilitzar les tecnologies actuals.

En realitat sembla com si el temps s’hagués aturat per la destrucció del patrimoni cultural perpetrat entre el juny del 2012 i el gener del 2013 per part de grups islamistes radicals, principalment Ansar Dine i Al’Quaida. Es van destruir mesquites, biblioteques, mausoleus i altres edificis històrics de la ciutat, i milers de manuscrits preislàmics i medievals que s’hi guardaven. Els textos, considerats tresors de saviesa, parlaven de l’Islam , però també d’astronomia, música, anatomia o botànica, assumptes que els gihadistes menyspreen per «impius».

Però també es van destruir vides humanes invocant unes interpretacions tendencioses i retrògrades de les lleis islàmiques que han acabat amb la llibertat del poble fins i tot en aspectes tan ridículs com  cantar,  riure,  jugar a pilota, fumar, tenir relacions… Una parella, amb fills, va ser lapidada en els primers dies d’aquesta invasió, en el 2012, perquè no estaven casats… Però, aquest succés, sols va merèixer unes línies en els mitjans informatius.

Aquest va ser el detonant que va fer bullir la sang a l’Abderrahman Sissako, director de cinema, que va començar la seva particular lluita per donar a conèixer l’arbitrarietat de l’aplicació de les lleis islàmiques per part de les tropes de Al’Quaida, arriscant la seva seguretat i la del equip del film que va rodar “Timbuktu”.  Aquesta pel·lícula que, després de l’èxit obtingut a Canes, és una de les cinc nominades per l’Oscar a la millor obra de parla no anglesa, és la que veurem i comentarem el pròxim dimarts.

Una pel·lícula dura, sí, però d’una bellesa indescriptible. És… com poesia feta imatges. I aquestes imatges no ofenen, el que pertorba és el menyspreu de qui té la força de les armes en les seves mans i el feixisme en el seu cap, com els qui van cremar un presoner la setmana passada o llençar una bomba en un setmanari satíric fa un mes. Això sí que espanta… Com diu ‘Le Monde’, “el fet més intel·ligent de la pel·lícula no és demonitzar els invasors sinó posar-los en el seu lloc com a homes: grotescos, sinistres i hipòcrites”.

Us hi espero. No us ho podeu perdre…

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 31. Segona època. Dimarts 10 de febrer de 2015. A les 20:00 “Timbuktu” d’Abderrahman Sissako. Boliche Cinemes.

Dimarts 13 de gener ens preguntarem “Dios mío, pero qué te hemos hecho?”

Dios_MioEls presento a la família Verneuil.  Bé, en realitat no hi són tots, en falten tres: una de les quatre filles, un dels gendres i el promès de la petita, la Laure (la del vestit verd).

El pare, el senyor Claude Verneuil, és un gaullista declarat. Podria ser registrador de la propietat, perfectament, però és notari. És un home conservador, però que sorprèn per la ironia amb què, de vegades, fa front als problemes. “El que immediatament em va venir al cap va ser el personatge de Robert De Niro a Los padres de ella, diu en Christian Clavier, l’actor que l’interpreta.

La senyora del barret esgarrifós és Marie, la seva esposa i mare d’aquestes joves. És una mare dolça i bona, que sempre està d’acord amb tothom, perquè li han ensenyat a no crear problemes. Sempre resulta impecablement educada, però de sobte li passen coses que li desagraden i acaba caient en una petita depressió… que pateix en un resignat silenci.

El matrimoni Verneuil són burgesos catòlics i residents a Chinon (França), una població de visita obligada situada a uns 40 km. de Tours, en plena regió de la Loire, i són els pares de quatre filles: Isabelle, Odile, Ségolène i Laure. Les tres primeres filles estan casades amb descendents d’immigrants a França i de diferents races i religions: Isabelle, advocada, està casada amb Rachid Ben Assem, també advocat i musulmà; Odile, dentista, està casada amb David Bénichou, empresari aturat i jueu sefardita i Ségolène, que és artista plàstica, està casada amb Chao Ling, banquer xinès…

Segons les estadístiques, a França hi ha més de 20% dels matrimonis que són mixtes, la xifra més alta d’Europa. I caldria afegir les parelles de fet, les unions lliures per tenir una idea de la magnitud d’aquesta circumstància.

No sé en què estarà pensant el senyor Verneuil però per la cara que fa en aquesta imatge sembla que acaba de descobrir que en Charles, el promès de la darrera filla soltera, la Laure, potser sí que comparteix el nom amb el del general De Gaulle però aquí s’acaba qualsevol versemblança. La mare sembla que prou feina tingui en veure què hi passa per sota del seu barret…

No obstant això, tots els gendres, de religions i races ben diferents, coneixen perfectament la lletra de “La marsellesa” perquè, realment, són tan francesos com el seu sogre… Aixó no impedeix que hi hagi moltes al·lusions al racisme i als problemes que sorgeixen entre alguns sectors de la immigració. “Jo vaig créixer enmig d’una crisi i l’autobús en què anava al Institut, a finals dels anys setanta, principis dels vuitanta, recordo que passava per davant d’un anunci alarmant que deia: “3 milions d’aturats, 3 milions d’immigrants”. Ara, per sort, sabem que podem viure tots junts, la gent ho fa diàriament”, confessa Philippe de Chauveron, el director.

Dios mío ¿pero qué te hemos hecho? és una pel·lícula que ha estat vista per més de 12 milions d’espectadors a França, per més de 4 milions a Alemanya i ha estat el film més vist aquests dies de festa a les nostres pantalles. És una comèdia que, quan es va produir, quan es va estrenar, no pretenia altra cosa que ironitzar sobre uns problemes de relacions humanes que sempre es poden veure des d’una òptica tolerant, integradora i respectuosa…

Havia pensat que, desprès de tants dies sense “Sopars de Cinema”, una bona manera de retrobar-nos podia ser amb aquesta comèdia de provada eficàcia.  Fins que… fa 48 hores… ha esclatat el drama en aquesta societat francesa que aixopluga tantes races de tantes religions… I,aleshores, la proposta d’un retrobament amb aquesta temàtica s’ha tornat d’una actualitat esfereïdora. Millor, encara, que el propòsit de l’autor, que el plantejament del film, sigui fet en clau de comèdia. Això ens permetrà debatre tot el que calgui però amb aquest bri d’esperança que ens pot oferir el prisma de l’ humor, aquest humor que els intransigents han volgut eliminar a cops de bales.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 28. Segona època. Dimarts 13 de gener de 2015. A les 20:00 “Dios mío ¿pero qué te hemos hecho? De Philippe Chauveron. Boliche Cinemes