Dimarts 17 de gener soparem amb “Frantz”

????

Una imatge que demana atenció. Cap dels dos personatges els veiem de cara, aleshores podem deduir que la nostra visió és la que té la jove. Cóm sabem que és una dona jove? Per com va vestida, l’abric, el barret…

Està mirant amb atenció, quasi espiant, doncs s’ha aturat abans de deixar-se veure, a un home jove. També va ben  vestit i s’ha tret el barret. Senyal de respecte.  El fet que hagi deixat un ram de flors a terra i la inclinació de cap són clau per acabar de completar el significat de la imatge:  aquest jove està presentant els seus respectes a un difunt en el cementiri. No és un familiar directe perquè no guarda dol. Pot ser que sigui un amic. En plena meditació és albirat per una dona jove, endolada,  que va a visitar la mateixa tomba i es troba amb el desconegut.

Pel vestuari podem imaginar que l’escena té lloc en els primers decennis del segle XX i l’autor ho remarca perquè la imatge és en blanc i negre.

Aquesta imatge correspon a la pel·lícula Frantz i François Ozon, el seu director, situa la narració just al final de la Primera Guerra Mundial.  Ella és l’Anna (Paula Beer), i va a visitar, com cada dia, la tomba del seu promès, en Frantz, mort en combat. Ell és en Adrien (Pierre Niney), un jove francès, de bona família, que ha vingut a Alemanya per visitar als pares d’en Frantz.

Eren amics? Van combatre junts? Estava prop d’ell quan va ser abatut? Els pares d’en Frantz volen saber tots els detalls  per poder imaginar que han estat al seu costat  en aquells tràgics moments.  L’Anna els acompanya.  En realitat viu a casa d’ells, a casa dels pares del seu promès, al que cada dia vol recordar visitant el cementiri.

Què hi fa un jove francès, un ex-soldat, de visita en un poble alemany, molt poc temps després d’acabada la guerra? Cóm el pot rebre una societat  amb les ferides obertes, que plora pels homes que van partir a lluitar i defensar el país i no han tornat ni tornaran mai? I l’Anna, quan més tard visitarà Paris, què hi fa en la terra dels enemics?

Hi ha molts punts de vista per analitzar en aquesta pel·lícula, des de la personalitat dels protagonistes i la seva evolució davant dels insospitats esdeveniments fins a un plantejament, força interessant, respecte a les dues Europes contraposades: d’una banda l’Europa de la cultura, del coneixement, una Europa en la qual és perfectament possible que un jove francès i un alemany es facin amics i de l’altra tenim a l’Europa de la por, la guerra, els interessos partidaris, els nacionalisme ultra.

Els pobles es poden trobar, amb un mínim coneixement de la llengua, de la música, la literatura o la pintura. Aquest és el camí que proposa François Ozon. El que resulta extremadament original és la subtilitat que utilitza i el domini de elements tant oposats com la  mentida i el perdó.

Una pel·lícula de les que fan parlar i no poder acabar i ho podrem comprovar en el pròxim Sopar de Cinema, si veniu, clar.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 62. Segona època. Dimarts 17 de gener de 2017.  A les 20:10 “Frantz” de François Ozon. Boliche Cinemes.

Dimarts 21 de juny soparem amb “Fatima”

DPXFATIMA_REC709_000003Va acabar la projecció en la sala dels Boliche Cinemes i vaig tenir la sensació que parlar o escriure d’aquesta pel·lícula podria ser com esberlar una mica una delicada peça artística. D’altra banda, el que acabàvem de veure era… un “tros de vida”, un fragment de la realitat, d’una realitat molt concreta, que la càmera entomològica de Philippe Faucon ens havia mostrat de ben a prop.

Amb aquestes dues sensacions, tan poc freqüents després de veure un film, em disposo a recomanar-vos que ens acompanyeu a veure “Fatima” en el darrer Sopar de Cinema d’aquesta temporada. I faig aquesta recomanació ben convençut que en el col·loqui les tertulianes (que habitualment sou el 90% dels assistents) aportareu molt més del que jo pugui oferir-vos perquè… “Fatima” és una pel·lícula que arriba molt més a les dones; és una pel·lícula per a dones, sí, que els homes podem veure perquè coneixem de ben a prop del que sou capaç de fer. M’explico.

Fàtima (Soria Zeroval) és una dona marroquí, entre els 40 i 50, que viu i treballa a l’àrea de Lió, amb les seves dues filles des que el seu marit la va deixar per una altra.

Fàtima no parla bé el francès. Treballa per a una empresa i després per a particulars fent feina de neteja. Té uns horaris difícils, però el sacrifici paga la pena perquè així podrà ajudar a la seva filla gran, Nasrine (Zita Hanrot) que comença el primer any de medicina. Qui de vosaltres, benvolgudes tertulianes, no pot explicar els seus sacrificis per tirar endavant la família?

Però… Fàtima no sap parlar prou bé el francès. Fàtima és marroquí i, encara que en aquest país és opcional, porta el hijab quan està amb altres persones, no com un símbol de religió musulmana, doncs en l’Alcorà no es menciona per a res, sinó com a senyal d’identitat. (No parlem, nosaltres, tant i tant de “identitats”?).

Fàtima i Nasrine, a la fotografia, són la imatge de dues generacions que, a la seva manera i de forma ben diferent, estan integrades en el país de acollida. Una, estudiant una carrera prou important, l’altra treballant “com una mula” –com li diu la filla petita-.

Aquesta és una història de persones, de vides humanes, amb problemes racials, d’aquells que no surten als diaris perquè no són noticia, però són quotidians. Problemes i situacions provocades per part d’abdues comunitats, que no saben distingir que sota el color d’una pell, sota els hàbits d’unes tradicions, més enllà de la torre babel·liana de les fronteres lingüístiques tots, tots, som de carn i ossos.

Però, hi ha molt més en aquesta pel·lícula. “Fatima” ens descobrirà que darrere una persona que està fent un treball prou humil potser hi ha un ésser d’una sensibilitat extraordinària i, el que pot semblar com una història prou imaginativa… resulta que forma part de la realitat…

Crec que, després d’una temporada amb tantes i tantes obres que hem celebrat com a ‘diferents’, ‘especials’, ‘perles ocultes’, “Fatima” és una molt bona proposta per aquest darrer sopar abans de vacances. Ho celebrarem, perquè, a més, dimarts serà per a mi un dia important que voldria compartir amb tots vosaltres.

Soparem plegats?

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 58. Segona època. Dimarts 21 de juny de 2016. A les 20:10 “Fatima” de Philippe Faucon. Boliche Cinemes

Dimarts 7 de juny soparem amb el metge (Un doctor en la campiña)

d24a6123_jair_sfez_3130Un camí llarg, en plena campanya. Un camí rural, recorregut a peu, amb la cartera a la mà. Una cartera un tant voluminosa, carregada d’estris –no se sap mai què haurà de necessitar: el tonòmetre, l’estetoscopi, unes quantes venes i apòsits, una goma d’hule per contenir hemorràgies, per realitzar un torniquet…- és la imatge d’un metge rural, un metge de poble.

Tots els que viuen en aquesta zona saben que poden comptar amb Jean-Pierre (François Cluzet), el metge que els ausculta, els cura i els tranquil·litza dia i nit, els 7 dies de la setmana, les 52 setmanes de l’any. El que ningú sap es que Jean-Pierre ha emmalaltit i ara assisteix a l’arribada de Nathalie (Marianne Denicourt), una doctora principiant que envien de l’hospital per ajudar-lo. Ara és el moment de veure si la Nathalie aconsegueix adaptar-se a aquesta nova vida i a substituir el que es creia … insubstituïble.

Aquestes són les circumstàncies en que es troben el protagonistes de Un doctor en la campiña, però la pel·lícula va molt més enllà. El director, Thomas Lilti, que ha estat metge abans que cineasta, vol tractar, també, el problema de la desertització mèdica en zones rurals i, sobre tot, vol parlar-nos de tolerància, de compartir, de col·laborar. Aquest és un cinema que va molt més enllà dels clixés en que s’embolcallen algunes obres. Pel·lícules com “Un doctor en la campiña” són d’una rara espècie. Fitxeu-vos-hi bé, ens parlen de… altruisme!

Quant de temps fa que no heu vist una pel·lícula que fitxi la seva atenció en l’altruisme? Doncs ara teniu oportunitat de veure’n una: aquesta! I teniu, també, oportunitat de  parlar-ne. On? En el Sopar de Cinema del pròxim dimarts. (On sinó?).

Us ho recomano, us hi espero, com sempre.

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 57. Segona època. Dimarts 7 de juny de 2016. A les 20:00 “Un doctor en la campiña” de Thomas Lilti. Boliche Cinemes.

Dimarts 3 de maig soparem amb els records (“Les souvenirs”, de Jean-Paul Rouve)

ALa senyora es diu Madeleine, té 82 anys i fa poc temps que ha enviudat. Viu tota sola en un pis a París. Els seus tres fills volen ajudar-la però sembla que acaben decidint per ella qué és el que li convé.

El jove es diu Romain, té 23 anys i encara no sap exactament què vol fer amb la seva vida. Voldria ser escriptor, però… Ara està acompanyant a la seva àvia Madeleine i passejant per un parc d’Étretat, un municipi prop de Le Havre, molt conegut pels seus penya-segats.

Què hi fan la Madeleine i en Romain a Étretat? Les souvenirs és una pel·lícula que ens transmet la sensació que tots els seus personatges van a la recerca del seu destí. Uns començant la vida, altres travessant el seu ocàs.  Diu el seu director Jean-Paul Rouve “És una mica el que volia explicar, la transició entre totes les edats. També descriure aquests períodes que donen pas a una cosa nova, i altres en què sents la necessitat de tirar la vista cap enrere”. Tinc la impressió que, molt ràpidament, ell deixa de veure-la com la seva àvia i la comença a veure com una dona: es pregunta quin ha estat el curs de la vida d’aquesta dona que va ser jove, es va casar, va tenir fills, néts . No es planteja el seu estatus social sinó l’ésser humà que és.

La memòria es converteix així en l’element que vertebra bona part de la pel·lícula, sobretot a través del personatge de Madeleine, que desafiarà als seus fills per demostrar-los que segueix sent propietària de les seves pròpies decisions. Ja ho diu un personatge del film: “Quan el present s’estanca s’ha de recuperar l’essència del passat”.

I tot, tot, amb un polsim d’humor. Què més podem desitjar per una nit del “Sopar de Cinema”? Que ens hi acompanyeu, com sempre.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 55. Segona època. Dimarts 3 de maig de 2016. A les 20:00 “Les souvenirs” de Jean-Paul Rouve. Boliche Cinemes.

Dimecres 17 de juny, soparem amb la Binoche (Viaje a Sils Maria)

FOTO 1Juliette Binoche podria ser, perfectament, l’actriu que més vegades ens ha acompanyat en els “Sopars de Cinema”. Sense mirar l’arxiu, la recordo, per exemple, a les ordres de Michael Hanecke a Caché(2005), tant preocupada per conèixer qui enregistrava les cintes de vídeo des de la vorera del davant de casa seva i després els hi enviava anònimament. A Las horas del verano (Olivier Assayas, 2008) acompanyava al seu marit en la discussió entre germans que devien fer-se càrrec de les obres d’art que la mare els havia deixa’t  en herència … A Copia certificada (Abbas Kiarostami, 2010) un home i una dona es coneixien en un poblet italià del sud de la Toscana. Ell era un escriptor anglès que hi havia anat per donar una conferència, ella era una galerista francesa… un agradable drama romàntic de dos persones soles en terra estrangera.

La Binoche, com familiarment li diuen els qui l’aprecien, és una actriu que sap estar davant de la càmera, que aguanta un primer pla, que omple un escenari, per exemple interpretant “Antígona” a la Gran Bretanya aquests propers mesos. I el seu ‘feeling’ amb l’Olivier Assayas ve de molt  lluny.   Ell va ser l’autor del guió del primer film en la que Juliette va tenir un paper protagonista. Era el 1985 i la pel·lícula, La cita”, amb  Lambert Wilson i el Trintignan fent-li costat.  Ara ja ha fet 60  llargmetratges,  és una actriu consagrada i als 51 anys està en el millor moment per interpretar el personatge de Maria Enders aViaje a Sils Maria.  Sé com va començar tot…

Sembla ser que la Binoche i l’Olivier es van reunir en un bar de la Riviera francesa. Un bar amb les parets plenes de retrats en blanc i negre d’estrelles del cinema. La Binoche, ara, ja no és la ingènua tremolosa que donava la talla a Los amantes del Pont Neuf (Leos Carax,1991).  Els anys l’han convertit en una autèntica dama del cinema, una estrella de prestigi i amb experiència, exactament tal com és el personatge de Maria Enders, que li pot proporcionar una oportunitat per reflexionar sobre fins on ha arribat.

De què van parlar en aquell bar? L’Olivier li devia explicar que volia pintar el retrat seriós d’una artista que fa la seva feina tan seriosament que, de vegades preocupa, perquè les seves demandes van més enllà de l’habitual. Li devia recordar que Maria Enders va arribar a obtenir la fama en una obra de teatre que mostrava la relació interessada entre ella, una noia de 18 anys i una gran actriu, una dona de 40. Ara el director li explica que ella podria repetir l’experiència, però aquest cop interpretant l’altre paper, el de l’artista de 40 anys, l’amant amargada i trencadissa que es veu constantment desafiada per la presència de la seva jove assistenta…

Aquesta part de l’argument em recordaEva al desnudo”,  però en aquesta versió de Olivier Assayas, el que ha de passar en la pantalla sembla que també es reprodueix en la vida quotidiana.

Un joc de miralls en el qual podem entrar i gaudir d’unes actrius extraordinàries, a la Binoche l’acompanyen Kristen Stewart   -la primera actriu nord-americana que guanya el César francès d’interpretació-  i Chloé Grace Moretz

No tinc espai per continuar explicant-vos la conversa d’aquells dos amics tot especulant sobre una pel·lícula que, al final es va fer, i la van interpretar i dirigir. Una pel·lícula que es titula “Viaje a Sils Maria” i  nosaltres la podrem veure i assaborir el pròxim dimecres. Hmmm. Binoche? Assayas? Kristen? Chloé?  L’estrena de la setmana al nostre plat! Servits?

Antoni K.

Sopars de Cinema Nº 42. Segona época.  Atenció al día: Dimecres dia 17. Atenció a l’horari: a les 19:50  “Viaje a Sils Maria”  de Olivier Assayas. Boliche Cinemes.

Dimarts 10 de febrer viatgem a “Timbuktu”

TimbGalleryPic1_{d375798d-55a6-e411-8748-d4ae527c3b65}_lg (1)Aquesta noia viu a Timbuktu, la ciutat coneguda també com la dels 333 Sants i com la perla del desert. Durant els segles XV i XVI fou un centre intel·lectual i espiritual de primera magnitud i principal difusora de l’Islam per a la resta de l’Àfrica. Aquesta noia es diu Toya i està intentant trobar cobertura pel seu mòbil, perquè tot i estar considerada com a patrimoni mundial de la cultura per la UNESCO des de 1988, malgrat que s’han dut a terme diversos programes per a conservar i protegir la ciutat de l’avenç de les sorres del desert, a Timbuctu no és fàcil utilitzar les tecnologies actuals.

En realitat sembla com si el temps s’hagués aturat per la destrucció del patrimoni cultural perpetrat entre el juny del 2012 i el gener del 2013 per part de grups islamistes radicals, principalment Ansar Dine i Al’Quaida. Es van destruir mesquites, biblioteques, mausoleus i altres edificis històrics de la ciutat, i milers de manuscrits preislàmics i medievals que s’hi guardaven. Els textos, considerats tresors de saviesa, parlaven de l’Islam , però també d’astronomia, música, anatomia o botànica, assumptes que els gihadistes menyspreen per «impius».

Però també es van destruir vides humanes invocant unes interpretacions tendencioses i retrògrades de les lleis islàmiques que han acabat amb la llibertat del poble fins i tot en aspectes tan ridículs com  cantar,  riure,  jugar a pilota, fumar, tenir relacions… Una parella, amb fills, va ser lapidada en els primers dies d’aquesta invasió, en el 2012, perquè no estaven casats… Però, aquest succés, sols va merèixer unes línies en els mitjans informatius.

Aquest va ser el detonant que va fer bullir la sang a l’Abderrahman Sissako, director de cinema, que va començar la seva particular lluita per donar a conèixer l’arbitrarietat de l’aplicació de les lleis islàmiques per part de les tropes de Al’Quaida, arriscant la seva seguretat i la del equip del film que va rodar “Timbuktu”.  Aquesta pel·lícula que, després de l’èxit obtingut a Canes, és una de les cinc nominades per l’Oscar a la millor obra de parla no anglesa, és la que veurem i comentarem el pròxim dimarts.

Una pel·lícula dura, sí, però d’una bellesa indescriptible. És… com poesia feta imatges. I aquestes imatges no ofenen, el que pertorba és el menyspreu de qui té la força de les armes en les seves mans i el feixisme en el seu cap, com els qui van cremar un presoner la setmana passada o llençar una bomba en un setmanari satíric fa un mes. Això sí que espanta… Com diu ‘Le Monde’, “el fet més intel·ligent de la pel·lícula no és demonitzar els invasors sinó posar-los en el seu lloc com a homes: grotescos, sinistres i hipòcrites”.

Us hi espero. No us ho podeu perdre…

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 31. Segona època. Dimarts 10 de febrer de 2015. A les 20:00 “Timbuktu” d’Abderrahman Sissako. Boliche Cinemes.

Dimarts 13 de gener ens preguntarem “Dios mío, pero qué te hemos hecho?”

Dios_MioEls presento a la família Verneuil.  Bé, en realitat no hi són tots, en falten tres: una de les quatre filles, un dels gendres i el promès de la petita, la Laure (la del vestit verd).

El pare, el senyor Claude Verneuil, és un gaullista declarat. Podria ser registrador de la propietat, perfectament, però és notari. És un home conservador, però que sorprèn per la ironia amb què, de vegades, fa front als problemes. “El que immediatament em va venir al cap va ser el personatge de Robert De Niro a Los padres de ella, diu en Christian Clavier, l’actor que l’interpreta.

La senyora del barret esgarrifós és Marie, la seva esposa i mare d’aquestes joves. És una mare dolça i bona, que sempre està d’acord amb tothom, perquè li han ensenyat a no crear problemes. Sempre resulta impecablement educada, però de sobte li passen coses que li desagraden i acaba caient en una petita depressió… que pateix en un resignat silenci.

El matrimoni Verneuil són burgesos catòlics i residents a Chinon (França), una població de visita obligada situada a uns 40 km. de Tours, en plena regió de la Loire, i són els pares de quatre filles: Isabelle, Odile, Ségolène i Laure. Les tres primeres filles estan casades amb descendents d’immigrants a França i de diferents races i religions: Isabelle, advocada, està casada amb Rachid Ben Assem, també advocat i musulmà; Odile, dentista, està casada amb David Bénichou, empresari aturat i jueu sefardita i Ségolène, que és artista plàstica, està casada amb Chao Ling, banquer xinès…

Segons les estadístiques, a França hi ha més de 20% dels matrimonis que són mixtes, la xifra més alta d’Europa. I caldria afegir les parelles de fet, les unions lliures per tenir una idea de la magnitud d’aquesta circumstància.

No sé en què estarà pensant el senyor Verneuil però per la cara que fa en aquesta imatge sembla que acaba de descobrir que en Charles, el promès de la darrera filla soltera, la Laure, potser sí que comparteix el nom amb el del general De Gaulle però aquí s’acaba qualsevol versemblança. La mare sembla que prou feina tingui en veure què hi passa per sota del seu barret…

No obstant això, tots els gendres, de religions i races ben diferents, coneixen perfectament la lletra de “La marsellesa” perquè, realment, són tan francesos com el seu sogre… Aixó no impedeix que hi hagi moltes al·lusions al racisme i als problemes que sorgeixen entre alguns sectors de la immigració. “Jo vaig créixer enmig d’una crisi i l’autobús en què anava al Institut, a finals dels anys setanta, principis dels vuitanta, recordo que passava per davant d’un anunci alarmant que deia: “3 milions d’aturats, 3 milions d’immigrants”. Ara, per sort, sabem que podem viure tots junts, la gent ho fa diàriament”, confessa Philippe de Chauveron, el director.

Dios mío ¿pero qué te hemos hecho? és una pel·lícula que ha estat vista per més de 12 milions d’espectadors a França, per més de 4 milions a Alemanya i ha estat el film més vist aquests dies de festa a les nostres pantalles. És una comèdia que, quan es va produir, quan es va estrenar, no pretenia altra cosa que ironitzar sobre uns problemes de relacions humanes que sempre es poden veure des d’una òptica tolerant, integradora i respectuosa…

Havia pensat que, desprès de tants dies sense “Sopars de Cinema”, una bona manera de retrobar-nos podia ser amb aquesta comèdia de provada eficàcia.  Fins que… fa 48 hores… ha esclatat el drama en aquesta societat francesa que aixopluga tantes races de tantes religions… I,aleshores, la proposta d’un retrobament amb aquesta temàtica s’ha tornat d’una actualitat esfereïdora. Millor, encara, que el propòsit de l’autor, que el plantejament del film, sigui fet en clau de comèdia. Això ens permetrà debatre tot el que calgui però amb aquest bri d’esperança que ens pot oferir el prisma de l’ humor, aquest humor que els intransigents han volgut eliminar a cops de bales.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 28. Segona època. Dimarts 13 de gener de 2015. A les 20:00 “Dios mío ¿pero qué te hemos hecho? De Philippe Chauveron. Boliche Cinemes

Dimarts 13 de maig sopem amb la Valeria (“Un castillo en Italia”)

valeria02Què us diu aquesta mirada? Ulls blaus, penetrants, que es fixen en l’observador de la imatge… El fotògraf, que demostra que sap el que fa, ha ‘compactat’ el rostre, com si l’hagués ‘enquadrat’ entre uns fragments de braços que retallen i destaquen les faccions d’aquesta cara.. Què deu voler dir-nos? Quin missatge, quina preocupació, quins delits ens vol comunicar?

Ella és la Louise Rossi Levi (Valeria Bruni Tedeschi). Té 43 anys, viu a cavall entre París i el castell de la família situat al nord d’Itàlia i, tal com li retreu la seva mare,  “no té marit, ni fills, ni feina”.  Un bon dia coneix a Nathan (Louis Garrel), un jove actor francès, indecís i insegur, que li desperta desitjos d’amor i de maternitat.

Però aquesta és, també, la història de Ludovic, germà estimat de la Louise, malalt de  SIDA i tot aquest garbuix de situacions… passa enmig de l’esfondrament del patrimoni familiar.

Estic intentant reconstruir el marc argumental de Un castillo en Italia de Valeria Bruni Tedeschi que, a més de la directora del film n’és la protagonista. Ella ens explica, a la seva manera, una història sobre la família i l’amor, en una barreja de comèdia i tragèdia, on allò més íntim esdevé universal per parlar de com sobreviure als buits que la vida va deixant al seu pas, com és la por davant l’imminent mort d’un ésser estimat,  la crisi dels quaranta,  la maternitat, l’ambigüitat dels sentiments i la recerca del sentit a la vida.

I, el que és més original, és que la directora exposa part de la seva vida amb una mirada lúcida i tendra: la seva mare, la meravellosa Marisa Borini i l’excompany, fins l’any passat, Louis Garrel, interpreten els seus propis papers, i la tragèdia del seu germà malalt a qui dedica la pel·lícula…

Podria tractar-se de la seva vida o del seu diari íntim. Exposa, amb sinceritat i de manera prou particular, les seves angoixes i neurosis, certa culpabilitat, una dosis de caos i un talent únic per ofegar un sanglot amb un somriure. Malgrat la gravetat dels temes, la pel·lícula no perd mai lleugeresa. És un himne a la vida. L’última escena  és decididament optimista: enmig d’aquest món que s’esfondra sorollosament… Louise supera el passat i recupera el present.

Valeria Bruni Tedeschi té la innegable capacitat de parlar de temes difícils, gairebé inconfessables, amb coratge, sinceritat i humor. Moltes d’aquestes afirmacions figuren en  la sinopsis de la productora. Moltes d’aquestes afirmacions no dubto en compartir-les.  I espero que els nostres tertulians… també!

En parlarem el proper dimarts, no?

Antoni K.

Sopars de Cinema. Segona època. Nº 15. Dimarts 13 de maig de 2014. A les 20:00 “Un castillo en Italia” de Valeria Bruni Tedeschi

Dimarts soparem… amb el senyor Ministre! (Crónicas diplomáticas.Quai d’Orsay, de Bertrand Tavernier)

0182353“Senyores i senyors, em dic Alexander Taillard de Worms i sóc Ministre d’Afers Exteriors de França. Aquí en el Quai D’Orsay tinc un equip molt cohesionat. Ara estic preparant  una compareixença en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, a Nova York. La Consellera per assumptes africans, Valérie Dumontheil (Julie Gayet), està convençuda que poden aparèixer problemes en ‘Ubanga’, però jo crec que la crisi de ‘Lusdemistán’ ens situarà  en l’espiral de la política internacional.  Ara bé, continuo creient que ens hem de recolzar sempre en la santíssima trinitat dels conceptes diplomàtics: legitimitat, unitat, eficàcia. Hem de malfiar-nos dels neoconservadors nord-americans, dels russos corruptes i dels xinesos cobdiciosos. El món no es mereix la grandesa d’esperit de França.

Ara tinc un nou col·laborador,  l’Arthur Vlaminck  (Raphaël Personnaz). Li he confiat el ‘llenguatge’. Sí, ell serà qui m’escrigui l’esborrany del discurs que he de fer a Nova York davant dels presidents i primers ministres d’arreu del món. Farem el màxim esforç per demostrar que França és la força que guarda  l’equilibri però, com dic a tothom en el meu gabinet…”per molt que ens trenquem el cul, no ens esmentaran en els llibres d’història. O potser en una nota a peu de pàgina “.

Després de llegir el que diu el senyor Ministre (Thierry Lhermitte), què més podem afegir? Sí, potser uns aclariments, encara que siguin a peu de pàgina, com diu ell. 1. La darrera frase és totalment real. La va pronunciar Dominique de Villepin,  aleshores Ministre del govern que presidia Jacques Chirac, el 14 de febrer de 2003, en plena crisi iraquiana, en el plenari del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. 2. Julie Gayet  és una actriu que interpreta el paper de Consellera d’assumptes africans també coneguda com a companya de l’actual president de França, François Hollande. 3. El personatge a qui confien el ‘llenguatge’, en la pel·lícula l’Arthur Vlaminck, és un dels autors del guió (premiat al festival de Sant Sebastià) i actualment és el Conseller d’afers culturals de França a Nova York. O sigui que continua en la carrera diplomàtica. 4. Per aquesta circumstància l’esperit de quasi tot el que es pot veure en la pel·lícula Crónicas diplomáticas de Bertand Tavernier és… veritat!

Si creieu que ja tocava veure una comèdia… aquí la teniu. Confesso que vaig riure a gust. De tant en tant substituïa mentalment a un personatge francès per un dels que coneixem i aleshores…

Si voleu passar una bona estona… i parlar-ne, el dimarts teniu una cita en el Boliche Cinemes.

Antoni K.

Sopars de Cinema. Segona època. Nº 11. Dimarts 8 d’abril de 2014. A les 20:00 “Crónicas diplomáticas. Quai d’Orsay” de Bertrand Tavernier. Boliche Cinemes.

Dimarts 11 de març, sopem amb una adolescent (“Jove i maca”, de François Ozon)

joven-y-bonita-2013-imagen-1Creieu que aquesta noia sembla que tingui 17 anys?  M’intriga la seva mirada. No és de por, no em sembla que sigui de desig per a res o per a ningú. Observa, sí, amb atenció, però sense cap mena d’il·lusió. L’ha perdut als 17 anys? Es pot perdre la il·lusió als 17 anys? L’adolescència és un període en el que tot és possible. Rimbaud  ho descriu en el poema “La serietat no existeix als 17 anys”.  Però Isabelle (Marine Vacth), la imatge d’aquesta fotografia, la protagonista de Jove i macaestà passant per aquesta etapa de la vida en la que s’experimenta la transformació del propi cos i les reaccions poden ser moltes i molts diferents.

François Ozon, el director de Jove i maca no vol mostrar l’adolescència com un moment sentimental, sinó com un moment quasi hormonal. Un fet extraordinari, que trasbalsa als joves, que pot induir-los a anar més enllà dels límits. De quins límits estem parlant? Els límits de cada generació tenen les seves peculiaritats i, fins i tot, les seves explicacions. Per alguns dels lectors d’aquestes convocatòries els límits de la seva època podia ser, posem per cas, un “porret”?  En altres generacions hem vist com l’anorèxia o el consum d’algunes drogues era com una mena d’obrir la porta cap a un món sense consideracions morals… Un trencament amb l’ordre establert.

Per a Isabelle la prostitució és com un viatge, una experiència, però encara no és una perversió. Tampoc és per necessitat material doncs perquè quedi més clar, el director situa a la família d’Isabelle sense problemes econòmics. No ho fa, doncs, per diners, encara que els agafa dels clients.. Tampoc per plaer. Aleshores… per què ho fa? Per què es prostitueix Isabelle?

La pel·lícula està dividida en  quatre estacions d’un any que coincidiran amb quatre visions que les persones més propers tenen d’Isabelle. Però la nostra, la nostra visió, no es troba en cap estació, sinó en un sol dia: el del  pròxim dimarts… L’aprofitareu?

Antoni K.

Sopars de Cinema. Segona època Nº7. Dimarts 11 de març de 2014. A les 20:00 “Jove i maca” de François Ozon. Boliche Cinemes