Dimarts 13 de juny soparem amb “Testigo”, de Thomas Kruithof

L’home i la màquina. Aquest podria ser el títol de la fotografia. El de la pel·lícula a la qual pertany és Testigo.

L’home es diu Duval i la màquina és una autèntica IMB model Selectric I, de les de “bola”, introduïda en el mercat cap els anys 60… del segle XX. Però l’acció és actual, ben actual. Aleshores, perquè utilitza una màquina d’escriure enlloc d’un ordinador?

En Duval (François Cluzet) fa dos anys que no troba feina però un dia (em resisteixo a escriure la frase feta de “un bon dia”…) rep una trucada i n’hi ofereixen una i molt ben pagada: es tracta de transcriure el contingut d’unes cintes d’àudio, uns cassetes, unes converses que han estat enregistrades sense coneixement d’un o ambdós interlocutors.

Per exemple, recordeu aquest fragment d’una conversa privada que va sortir a la llum?

DA: “Oye, que sepáis que tenemos cosas que nos estamos callando. Yo sólo te pido, ministro, que comprendas mi situación en Catalunya. No soy de la Generalitat, la oficina no pertenece a la Generalitat, somos independientes. Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació]. En fin, yo soy español, lo tengo claro, pero estoy en una situación que tengo que bailar allí.
JFDA: Está claro, está claro. Esto…
DA: Esto, y sabiendo que son dos hermanas y las dos son cuñadas…”

Bé, imaginem que aquesta conversa que va tenir lloc en un despatx ministerial, devia ser enregistrada i, després, una persona, algun “Duval”, la va transcriure en paper. Una sola còpia. Res en digital, que no sempre es pot controlar. En una còpia… mecanografiada. Això és el que està fent en Duval. A la imatge el podem veure com està escoltant una cinta i tecleja en la IBM. En cas d’un error res més fàcil que la destrucció de la fulla. No ha de quedar còpies…

“Em venia de gust relatar la trajectòria d’un empleat perfecte, d’un home que acata escrupolosament les ordres i que se submergeix en el món fosc dels serveis secrets i les xarxes polítiques. Volia mostrar un món opac a través de la mirada d’un subaltern, en el baix de l’escala d’una empresa amb una finalitat que desconeix. Les seves tasques estan subjectes a normes de seguretat properes a l’absurd. Exerceix el seu treball sense fer-se preguntes”, diu el director Thomas Kruithof.

Com a espectadors seguirem en Duval al llarg de la intriga. Sabem tant com ell: ens fem les mateixes preguntes i gradualment el personatge començarà a treure’ns avantatge, a mesura que es converteix en actor de la seva destinació.

No és una pel·lícula sobre la política. La política hi és present i en part n’és protagonista, com en molts aspectes de la nostra vida. La pel·lícula és… cine!  Una història molt ben tramada, amb situacions que fa un temps hauríem qualificat “de novel·la”, però que després del fragment que he reproduït , podríem dir que són situacions singulars, però extretes de la vida real. Amb una successió de fets i reaccions que, us ho asseguro, van deixar-nos clavats a la butaca, ahir a la tarda quan vam veure “Testigo”.  Extraordinari  François Cluzet,  impressionant la fotografia, i la música, i el so, i… perquè no en seguim parlant el dimarts, després de sopar?

Us hi espero.  Cordialment

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 80. Segona època. Dimarts 13 de juny de 2017. A les 20:15 “Testigo” de Thomas Kruithof. Boliche Cinemes.

Dimarts 30 de maig sopem amb la “Paula”, de Christian Schwochow

Ella és la Paula Modersohn Becker. Pintora. En aquest moment està mostrant al seu amic, el poeta Rainer Maria Rilke,  el retrat que acaba de pintar.  Una obra expressionista. No, no és exactament l’estil que s’esperava que utilitzés una pintora en aquella època. A principis del segle XX la societat no veia amb bons ulls que una dona pogués anar contra corrent sortint dels esquemes més clàssics de… bona per parir, bona per cuinar i netejar i si vol dedicar-se a la pintura… potser per passar l’estona, abans de casar-se… però, aleshores, ha de tenir en compte que “la tasca d’un pintor és la de retratar la natura exactament com és”.

Aquesta no era tant sols una opinió masclista impròpia d’ambients creatius. No, aquesta era una creença d’una part important de la societat que passava per ser cultivada. Molts dels artistes i gent d’ordre opinava que “les dones mai concebran res creatiu, a banda de fills”.

La història de Paula Becker, de casada Modersohn-Becker, és la d’una lluitadora que, des dels 24 anys, va començar a reivindicar la pintura com una forma d’expressió en la qual l’artista ha de tenir llibertat absoluta per poder transmetre una visió pròpia  “Sigueu idealistes fins a la senectut. Idealistes que encarnen una idea. Llavors haureu viscut”.

Influenciada per la obra de Cezánne i Gauguin, amb l’amistat d’artistes com l’escultora Clara Westhoff, des dels anys en que preparava el fang en el qual treballaria Rodin, o el mateix  Rilque, poc abans que comencés a escriure una de les obres més conegudes, “Cartes a un jove poeta”, Paula Modersohn-Becker va trobar a París el caliu i la llibertat per crear la seva obra.

“Paula va ser una persona excepcional. Va lluitar per trobar el seu camí com a dona sense apercebre’s  a si mateixa com una ideòloga o una feminista. No es va limitar a la pintura decorativa, volia mirar dins l’ànima de les persones. Estava fascinada per la imperfecció. Em va impressionar la seva enorme por d’esdevenir una pintora mediocre, una por que comparteixo com a realitzador”  confessa  Christian Schwochow, director del film Paula  que ell mateix defineix com  “una epopeia i una apassionada història d’amor. Em commou perquè els amants es neguen a deixar-se arrossegar per conflictes que causen innombrables separacions en la meva generació. Paula i el seu marit Otto lluiten per la idea d’una relació en la qual tots dos han de ser feliços com a parella i com a pares, però sense deixar de realitzar-se com a individus.”

Us proposo descobrir el món i les circumstàncies de “Paula”, la primera artista a qui s’ha dedicat tot un Museu, a Bremen, malgrat que en vida sols va arribar a vendre cinc obres i alguns dibuixos de les 750 pintures i un  miler de dibuixos que va crear abans de morir als 31 anys.  Hi ha excel·lents escriptores i excel·lents artistes plàstics, sols que les dones que pinten diria que resulten una mica invisibles. El Museo del Prado, per exemple, fins fa set mesos no va dedicar una exposició exclusiva a una pintora…

Un tema que ni pintat per parlar-ne en un Sopar de Cinema (excuseu l’acudit fàcil…), per exemple el del pròxim dimarts, dia 30, a les 20:00 del vespre. Als Boliche, com sempre.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 79. Segona època. Dimarts 30 de maig. A les 20:00: “Paula” de Christian Schwochow. Boliche Cinemes.

Dimarts 16 de maig veurem “Bajo el sol”, de Dalibor Matanic

Aquesta és una imatge de la pel·lícula Bajo el sol”. I aquesta noia es diu Jelena (tot i que podria dir-se Natasa o Marija, ja us ho explicaré), és sèrbia i està prenent el sol en mig del camp,  doncs viu a pagès. A Croàcia hi ha una dita que expressa que quan el sol se situa a la part alta la gent es pot tornar boja. Diuen que aquest sol pot ser tan abrusador que pot resultar difícil de gestionar. I aquesta bogeria pot ser positiva o pot omplir als personatges d’odi i violència. Coses dels Balcans…

“Bajo el sol” narra tres històries situades en 1991, 2001 i 2011 que, en principi, no tenen relació entre si, encara que estan interpretades pels dos mateixos actors principals. (La Jelena de la fotografia serà després la Natsa de la segona història i la Marija de la tercera). Són relats al voltant d’amors prohibits, és a dir, interètnics, bàsicament entre croats i serbis, viscuts amb passió pels seus protagonistes.

“El que passa a Croàcia és que el paisatge és tan bell i el clima tan càlid que la vida és agradable i no esperes que passi res dolent. La naturalesa  t’afecta perquè és molt exuberant. M’agrada aquesta idea que el paradís es converteix en l’infern. A principis dels 90 ningú esperava que pogués haver-hi una guerra. S’acostava el conflicte, però la gent pensava que no arribaria al camp de Croàcia ni que seria el que va acabar sent. I va ser una mica tot sobtat, de cop i volta el país estava sumit en una violència inimaginable”, diu el director.

Què ens poden mostrar tres històries d’encontres i des encontres entre un jove croata i una noia sèrbia al llarg de tres decennis?  Doncs, per exemple, aquesta situació cada cop més extensa avui d’animositat cap els demés. Des de la islamofòbia fins el racisme i el rebuig de grups immigrants, estem cada dia submergits en una actualitat que enfronta la tolerància i l’acceptació amb la por i l’odi.

Tres històries que, si substituïm els noms de Jelena i Ivan, pels de “Romeo i Julieta” també es podrien veure com unes versions molt actualitzades de l’obra shakespeariana.

Un Premi Especial del Jurat del Festival de Canes que espera el vostre veredicte.  Jo també.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 78. Segona època. Dimarts 16 de maig de 2017. A les 20:00 “Bajo el sol” de Dalibor Matanic. Boliche Cinemes.

Dimarts 25 d’abril sopem amb “Stefan Zweig, Adiós a Europa”

Aquesta imatge conté bona part del que Maria Schrader, la directora, ens vol explicar en la seva pel·lícula  “Stefan Zweig, Adiós a Europa. Pertany als deu darrers minuts del film i la clau està en el reflex de les flames en el vidre de la finestra de l’automòbil.  Són unes flames provocades per la crema d’uns matolls,  però en l’expressió del protagonista, Stefan Zweig, es pot observar una seriosa reflexió del que està passant… a la vella Europa.

L’escriptor és un dels nombrosos exiliats que han arribat al continent americà fugint de les persecucions nazis i la confrontació bèl·lica. En el seu cas és doblement exiliat, com a jueu i com a escriptor, doncs té prohibit publicar  cap llibre a Alemanya.

Ara és a Petrópolis, una ciutat brasilera, molt propera a Rio de Janeiro. Tot i el paisatge paradisíac que l’envolta no pot dissimular la desesperació que pateix en observar, amb impotència i de tant lluny, el que succeeix en el món. En front del desastre europeu la seva pròpia seguretat li sembla una impertinència.

“Stefan Zweig, Adiós a Europa” no és sols una pel·lícula biogràfica. Com a tal ens mostra els darrers anys de l’escriptor viscuts entre Nova York i el Brasil però, a més, és una reflexió sobre el compromís públic de les persones que, per la seva significació mediàtica, se’ls reclama que es manifestin sobre situacions polítiques de gran transcendència com era la persecució dels jueus per part dels nazis.

Estic segur que en algun racó de la biblioteca podem tenir una novel·la, una biografia, un assaig, de l’autor més traduït –junt amb Thomas Mann- de principis del segle XX. La pel·lícula ens recordarà alguna de les darreres obres i descobrirem la personalitat d’un escriptor que fou perseguit i exiliat,  però que mai es va voler manifestar públicament contra els que l’havien assetjat i obligat a viure en un altre continent.   I, tal com escriu en el pròleg de la seva autobiografia,  són els seus records i no ell  els que parlen… i nosaltres els hem de triar. Voldreu fer-ho amb nosaltres el pròxim dimarts?

En el pròleg de “El món d’ahir: memòries d’un europeu” escriu:

“He estat homenatjat i marginat, lliure i privat de llibertat, ric i pobre. Per la meva vida han galopat tots els cavalls de l’Apocalipsi, la revolució i la fam, la inflació i el terror, les epidèmies i l’emigració. Tot el que oblida l’home de la seva pròpia vida, en realitat ja molt abans havia estat condemnat a l’oblit per un instint interior. Només allò que jo vull conservar té dret a ser conservat per als altres. Així que parleu records meus, trieu vosaltres en lloc meu i doneu almenys un reflex de la meva vida abans que em submergeixi en la foscor “.

Dos dies després de la festa del llibre  m’ha semblat que no podíem trobar una pel·lícula més adient…

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 77. Segona època. Dimarts 25 d’abril de 2017. A les 20:00: “Stefan Zweig, Adiós Europa”, de Maria Schrader. Boliche Cinemes.

Dimarts 4 d’abril sopem amb “Un hombre llamado Ove”

Es diu Ove. És suec. Amb 59 anys, una mica mal portats,  ja no té ni esposa ni treball. Està malhumorat i es pregunta què hi fa ell en aquesta vida. Ella és la seva veïna. Es diu Parvaneh. És iraniana. Amb trenta i pocs anys, ben portats, embarassadíssima i mare de família, està integrada en la societat sueca i és una veïna disposada “pel que calgui”.

Ell sembla un vell amargat, sempre amb una cara de gos com fuig, es passa bona part del dia vigilant el seu petit univers, el de la comunitat de veïns de cases unifamiliars, observant si tothom compleix amb les normes de convivència establertes. Suposo que, en part, és per que és així i en part perquè havia estat president de la comunitat de propietaris fins que el seu veí i amic li va prendre el càrrec… No ho ha paït bé.

No interpreteu erròniament l’actitud, la mirada, de Parvaneh cap el seu veí i ara amic. No sempre han estat flors i violes en la seva relació, però la proximitat pot arribar a crear noves amistats fins i tot amb individus solitaris, seriosos, malcarats i una mica antipàtics. La proximitat i el fet de tenir i/o patir un cor massa gran.

 “Un hombre llamado Ove és el que se’n diu “una comèdia dramàtica”.  Es tracta de mostrar,  amb certes dosis d’humor,  una realitat que té connotacions dramàtiques, com moltes pàgines de la nostra vida, però que si ens arriben ben explicades i, especialment,  molt ben interpretades poden conformar una pel·lícula  que resulti atractiva , interessant i  amb moltes propostes per debatre. Una pel·lícula  que ha estat nominada per l’Oscar al millor film de parla no anglesa…  Entre els centenars, per no dir milers, de pel·lícules que anualment es produeixen arreu del món,  amb la premiada El viajantei amb la nominada “Un hombre llamado Ove” haurem pogut veure i comentar dos dels títols més senyalats de la producció mundial.

L’Ove ens espera en el Boliche. Sembla que té intencions d’acabar amb tota aquesta amargor, però no sap com fer-ho. Sortosament sempre hi ha un bri, que pot ser d’esperança, d’oportunitat, de reflexió i a nosaltres ens toca debatre si en Ove sabrà o no aprofitar algun d’aquests brins…  El pròxim dimarts, per exemple, podríem intentar-ho, no?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 76. Segona època. Dimarts 4 d’abril de 2017. A les 20:10: “Un hombre llamado Ove” de Hannes Holm. Boliche Cinemes.

Dimarts 21 de març sopem amb “El viajante”

????

Rana i Emad són una parella iraniana de classe mitja. Són els protagonistes de El viajante, la pel·lícula dirigida per Asghar Farhadi que va obtenir fa pocs dies l’Oscar al millor film de parla no anglesa. Els dos es  mouen en un entorn cultural. Ell és professor de Literatura en un Institut i tots dos són actors de teatre d’aficionats. Durant la pel·lícula els veurem assajant la molt coneguda peça d’Artur Miller  “Mort d’un viatjant”.

Ara, en el moment que mostra la imatge de la convocatòria, “estan sumits en una situació que revelarà aspectes inesperats de la seva personalitat”,  com diu Asghar Farhadi. Per començar, la feina de l’assaig es complica amb un greu problema domèstic: l’edifici on viuen s’esquerda, com abans d’ahir aquelles cases del Poble Nou. Tot plegat és un enrenou que els condueix cap a solucions d’emergència i provisionals.  Estaran allotjats en el pis propietat d’un company del teatre malgrat que hi ha una petita habitació que resta ocupada per les pertinences de l’antiga llogatera que està buscant un altre pis. Aquell “tan sols serà per un parell de dies” sembla que resultarà una mica més dilatat… Com a espectador tens  la sensació que no estan sols en aquell pis…

Seria massa fàcil creure que els dos protagonistes de la pel·lícula acabaran vivint en paral·lel el que pateixen els personatges de l’obra teatral.  Res d’això. Però sí que es trobaran amb el viatjant i la seva família i hauran de decidir què fan. I aquest què fan vol  dir que haurem de comentar  el drama psicològic i moral sobre com la ira d’un home i la pròpia imatge danyada el poden dur a la vora de la destrucció del que ostensiblement vol protegir.

Asghar Farhadi, director d’un altre film premiat amb l’Oscar Nader y Simin, una separación, que ens va acompanyar fa uns anys en un altre Sopar de Cinema, diu que ha volgut fer “una pel·lícula amb una gran atracció emocional i que això fa que, a més de commovedora,  també obligui als espectadors a reflexionar sobre temes molts subtils…”

Em permeto prendre-li la paraula i proposar-vos el debat d’aquesta pel·lícula, en la que hi ha la subtilitat d’una crítica de costums, un procés d’investigació d’uns fets que la situen en el terreny del thriller i algun discret i quasi ocult homenatge a algun film inoblidable de la història del cinema… I és de les que tenen una hora final totalment impredictible.

Una pel·lícula que convida al debat. O sigui, que convida a veure-la en un Sopar de Cinema.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 66. Segona època. Dimarts 21 de març, a les 19:45: “El viajante” de Asghar Farhadi. Boliche Cinemes.

Aquest dimarts 7 de març sopem amb Jackie

jackie-dosMenys d’una setmana separen aquestes dues imatges. Una setmana per no oblidar mai, tremenda, la del magnicidi que va acabar amb la vida de John Fitgerald Kennedy, primer President catòlic dels EE.UU.

Quan van entrar a la Casa Blanca, el 20 de gener de 1961, Jacqueline Kennedy era una de les més famoses, admirades i envejades figures del món. Era una elegant, atractiva i jove Primera Dama en la era de la televisió.  Fotogènica, captivadora i esposa d’un dels presidents més joves que ha tingut els EE.UU.

Però, aquesta imatge gairebé mítica de la gràcia, la joventut i l’idealisme, en qüestió d’hores va patir la circumstància dramàtica de veure morir en el seus braços al marit, va voler organitzar la cerimònia de l’enterrament, va tenir cura de com tractar el drama amb els seus fills i va lluitar a fi de preservar el llegat polític del President Kennedy.

Tots tenim present aquella imatge esgarrifosa: en plena desfilada en automòbil descobert pels carrers de Dallas, el 22 de novembre de 1963, en un moment ple de confusió i commoció, el món va ser testimoni de la tragèdia. Ens han quedat per sempre la imatge de Jacqueline, 34 anys, amb un vestit de Chanel de color rosa, abraçada al seu marit, intentant protegir-lo d’una possible tercera bala. No fou necessari.

Però, el que ningú va veure és el que va succeir després, els dies següents, darrere les portes tancades per preservar la intimitat de Jackie. La primera dama es va enfrontar a una sèrie de desafiaments com a dona, com a mare i com a viuda.

Tot i les dades que senyalo, Jackie no és pot considerar com una pel·lícula autobiogràfica (una ‘biopic’ en diuen) d’acord amb els antecedents. Pablo Larraín, el director,  més que mostrar una cronologia dels fets, des de el punt de vista històric, el que ens proposa és una reflexió psicològica de la protagonista en els 3 dies més difícils de la seva vida, just el temps que va passar des de que el president Kennedy va morir al seus braços, fins que va sortir de la Casa Blanca, amb els seus fills i les seves pertinences.

Aquesta és la diferència entre les dues imatges que avui hem triat per la convocatòria del Sopar de Cinema. Dues imatges en les que Natalie Portman sembla que ho digui tot amb la seva expressió. Dues que utilitzarem per obrir el col·loqui del pròxim dimarts.

No ho sabem tot del que va passar i encara que hi segueixen havent punts foscos “Jackie” ens desvetlla uns… que no podíem imaginar.

Us hi esperem. La pel·lícula –com totes les que seleccionem- crec que s’ho val…

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 65. Segona época. Dimarts 7 de març de 2017. A les 20:05: “Jackie” de Pablo Larraín. Boliche Cinemes.

Dimarts 21 de febrer veurem “Felices Sueños”, de Marco Bellocchio

foto-fai-bei-sogni-12-lowMassimo és un home que ha quedat afectat per la mort de la seva mare en estranyes circumstàncies.  Aleshores tenia 9 anys i l’amor que sentia, un amor mutu, quasi absolut i exclusiu, el feia revoltar-se contra la tragèdia injusta.  Sembla que ningú es va atrevir a donar-li detalls d’aquella pèrdua sobtada i, el consol que va trobar en la família… Aquestes són les primeres imatges que podem veure en el darrer film de Marco Bellocchio Felices sueños”.

Ara, Massimo és un home adult, de professió periodista, que ha viscut experiències prou transcendents, com el setge de Sarajevo (anys 90), que ha aconseguit certa notorietat utilitzant algunes dades de la seva història traumàtica i que, amb els anys, la seva capacitat per sobreviure a aquesta pèrdua potser s’ha modificat, però està pagant un preu molt alt, perquè totes aquestes circumstàncies han reduït la seva capacitat per estimar, fins que alguns fets i trobades aparentment fortuïtes potser començaran a crear algunes escletxes per vèncer la seva indiferència.

Vint anys després d’aquella pèrdua, Massimo torna al pis dels seus pares. L’ha de vendre i potser haurà de fer neteja… No, no puc explicar-vos el final, tot i que no puc reprimir-me i avançar-vos que… és una autèntica sorpresa…

No és un ‘melo’ fabricat per uns guionistes que acaben de llegir un best-seller. És una pel·lícula basada en fets reals que sí, que primer han format part d’un llibre, “Fai Bei Sogni” de Massimo Gramellini, que ha estat un èxit de vendes a Itàlia i també a França.  És una pel·lícula que recull molts dels fantasmes del cinema de Marco Bellocchio –probablement el darrer gran autor en actiu del cinema italià dels anys 60-80- un autor amb una gran capacitat per mantenir unides la imaginació i la realitat, la ficció i el document i, sobretot, la cristal·lització dels sentiments i el pas del temps.

A la imatge, podem veure a Massimo (Valerio Mastandrea) i Elisa (Bérénice Bejo)just uns segons abans que ella li xiuxiuegi  “deixa-la anar”… No voldria exagerar si afegeixo que m’ha semblat una pel·lícula màgica…

Dimarts ho podem comprobar.

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 64. Segona època. Dimarts 21 de febrer de 2017.       ATENCIÓ A L’HORARI: a les 19:45: “Felices sueños” de Marco Bellocchio. Boliche Cinemes.

Dimarts 31 de gener, “Loving”, de Jeff Nichols

foto-1En la imatge en blanc i negre podem veure al matrimoni Loving, Mildred i Richard. No sé si es pot veure prou bé, però la llibreria del darrere està dedicada a la legislació dels EE.UU. Es troben, doncs, en el despatx d’un jutge. No han robat. No han comés cap homicidi. No han infringit altra norma de l’estat de Virginia que la Llei Racial Integritat de 1924 que prohibeix el matrimoni entre persones de diferents races. Sí, el seu matrimoni fou inconstitucional…

La Mildred i en Richard es van enamorar el 1958 i es van casar en un altre Estat, doncs a Virginia estava prohibit perquè eren de races diferents. Ells tant sols volien viure junts i educar els seus fills en família, en la comunitat on sempre havien viscut. Són pacífics de mena, treballadors, persones d’ordre –que dirien en aquell temps- però la llei és la llei i el jutge que va fallar en el seu cas els va refregar per la cara una frase que no crec que jo pugi oblidar mai: “Déu Totpoderós va crear les races blanca, negra, groga, malaia i vermella, i les va posar en diferents continents. El fet de separar les races mostra que no tenia intenció de barrejar-les”. (Jutge Leon Bazile a la cort del Comtat de Caroline, Virginia, a l’any 1958).

A la fotografia en color la Ruth Negga i en Joel Edgerton interpreten els personatges d’una pel·lícula extraordinàriament sensible: Loving de Jeff Nichols.

Per què m’atreveixo a utilitzar aquest qualificatiu de forma tan rotunda? Doncs per què no recordo haver vist mai una obra que mostri el patiment infringit a aquest matrimoni per l’aplicació d’unes normes racistes, la lluita que van protagonitzar , les conseqüències de la mateixa i tot, des de una subtil narració que entronca amb la timidesa d’ambdós. L’únic crit de protesta que manifesta en Richard és “Digueu a la meva dona que l’estimo”.

Cansat de veure històries de sheriffs que abusen de l’autoritat sense cap escrúpol, de suportar aquelles situacions de violències col·lectives promogudes per un desig de venjança, fatigat per les imatges del Telenotícies que darrerament ens arriben dels EE.UU. confesso que vaig anar a veure “Loving” disposat a sortir de la sala a la primera provocació, sense necessitat que aparegués en pantalla el Klu-Kux-Klan.

Aquell temor, aquell neguit, van desaparèixer, lenta i suament, mentre observava aquesta obra tan despullada de sentimentalismes, amb una contenció que en va fer seure, definitivament, a la butaca. Les imatges, al servei d’una idea, mostren la violació d’una intimitat per part d’unes lleis racistes, però… mesurant molt els efectes dramàtics de la història. El to de la pel·lícula és el mateix que la personalitat que mostren la parella protagonista.

La imatge en blanc i negre és real, correspon al procés de 1967, però no caiguem en el parany de creure que ens parlen d’una història molt antiga. En un dels Estats d’aquell país aquesta llei antirracial encara era vigent l’any… 2.000!

Recordant la lluita del matrimoni Loving (cognom autèntic) podrem comprovar fins on es pot arribar defensant els drets de la llibertat de les persones.

Sense cap dubte, és una de les tres millors pel·lícules de la temporada… però les altres dues ja no estan en cartell.

Parlem-ne? Dimarts tenim tema.

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 63. Segona època. Dimarts 31 de gener de 2017.  A les 20:05: “LOVING” de Jeff Nichols. Boliche Cinemes.

Dimarts 17 de gener soparem amb “Frantz”

????

Una imatge que demana atenció. Cap dels dos personatges els veiem de cara, aleshores podem deduir que la nostra visió és la que té la jove. Cóm sabem que és una dona jove? Per com va vestida, l’abric, el barret…

Està mirant amb atenció, quasi espiant, doncs s’ha aturat abans de deixar-se veure, a un home jove. També va ben  vestit i s’ha tret el barret. Senyal de respecte.  El fet que hagi deixat un ram de flors a terra i la inclinació de cap són clau per acabar de completar el significat de la imatge:  aquest jove està presentant els seus respectes a un difunt en el cementiri. No és un familiar directe perquè no guarda dol. Pot ser que sigui un amic. En plena meditació és albirat per una dona jove, endolada,  que va a visitar la mateixa tomba i es troba amb el desconegut.

Pel vestuari podem imaginar que l’escena té lloc en els primers decennis del segle XX i l’autor ho remarca perquè la imatge és en blanc i negre.

Aquesta imatge correspon a la pel·lícula Frantz i François Ozon, el seu director, situa la narració just al final de la Primera Guerra Mundial.  Ella és l’Anna (Paula Beer), i va a visitar, com cada dia, la tomba del seu promès, en Frantz, mort en combat. Ell és en Adrien (Pierre Niney), un jove francès, de bona família, que ha vingut a Alemanya per visitar als pares d’en Frantz.

Eren amics? Van combatre junts? Estava prop d’ell quan va ser abatut? Els pares d’en Frantz volen saber tots els detalls  per poder imaginar que han estat al seu costat  en aquells tràgics moments.  L’Anna els acompanya.  En realitat viu a casa d’ells, a casa dels pares del seu promès, al que cada dia vol recordar visitant el cementiri.

Què hi fa un jove francès, un ex-soldat, de visita en un poble alemany, molt poc temps després d’acabada la guerra? Cóm el pot rebre una societat  amb les ferides obertes, que plora pels homes que van partir a lluitar i defensar el país i no han tornat ni tornaran mai? I l’Anna, quan més tard visitarà Paris, què hi fa en la terra dels enemics?

Hi ha molts punts de vista per analitzar en aquesta pel·lícula, des de la personalitat dels protagonistes i la seva evolució davant dels insospitats esdeveniments fins a un plantejament, força interessant, respecte a les dues Europes contraposades: d’una banda l’Europa de la cultura, del coneixement, una Europa en la qual és perfectament possible que un jove francès i un alemany es facin amics i de l’altra tenim a l’Europa de la por, la guerra, els interessos partidaris, els nacionalisme ultra.

Els pobles es poden trobar, amb un mínim coneixement de la llengua, de la música, la literatura o la pintura. Aquest és el camí que proposa François Ozon. El que resulta extremadament original és la subtilitat que utilitza i el domini de elements tant oposats com la  mentida i el perdó.

Una pel·lícula de les que fan parlar i no poder acabar i ho podrem comprovar en el pròxim Sopar de Cinema, si veniu, clar.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 62. Segona època. Dimarts 17 de gener de 2017.  A les 20:10 “Frantz” de François Ozon. Boliche Cinemes.