Dimarts 12 de desembre, soparem pensant en “El sentido de un final”, de Ritesh Batra

La Verònica (Charlotte Rampling) i en Tony (Jim Broadbent) feia molt de temps que no es veien. De joves, camí de la Universitat, havien tingut una relació que no va progressar. Fins i tot en Tony va passar uns caps de setmana a casa de la Verònica. Allà va conèixer  la seva mare, Sarah (Emily Mortimer), una dona que comença a veure que el temps passa mentre viu un matrimoni que no acaba de quallar.

Ara, al cap dels anys, les seves vides tornen a coincidir en la reclamació que fa en Tony d’un objecte (un diari), d’una herència que la Verònica es nega a cedir. Què explica aquest diari? Quines històries podran reviure amb la seva lectura? Quins records es guarden entre les seves pàgines? “Crec que moltes vegades ens aferrem a les coses perquè volem seguir recordant; és una forma de mantenir una cosa viva “,diu Charlotte Rampling. El sentido de un finalde Ritesh Batra és l’adaptació de la novel·la homònima de Julian Barnes que juga amb la realitat i la ficció que podem guardar dels nostres vells records. La pel·lícula és una mena d’exploració de les històries que nosaltres mateixos ens creiem del nostre passat. Els anys poden perjudicar, en part, el sentit d’uns fets, però la memòria potser la manipulem, sense adonar-nos-en,  per crear uns records més favorables, no?

La solidesa de la cinematografia britànica, amb un repartiment de luxe (amb l’Emily Mortimer, per exemple, acabada de sortir de “La libreria”), al servei d’un text literari d’un dels escriptors europeus més reconeguts actualment conformen els principals atractius d’una pel·lícula que ens ha semblat ideal per cloure les sessions d’aquest any. Ara que acaba l’any, fem un repàs a la memòria? La real o la imaginada? Dimarts en podem parlar…

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 85. Segona època. Dimarts 12 de desembre de 2017. A les 20:00: “El sentido de un final” de Ritesh Batra. Boliche Cinemes.

 

Anuncis

Dimarts 28 de novembre soparem amb molta llum (“Hacia la luz”, de Naomi Kawase)

2

“Sense llum, no hi ha colors. Sense llum, no hi ha imatges. Sense llum, és impossible poder fer una pel·lícula. Gairebé es podria dir que la llum… és el cinema”.

Això és el que diu Naomi Kawase, la directora de la pel·lículaHacia la luz”, tercer títol del mini cicle que hem dedicat a la dona creadora d’imatges cinematogràfiques i que veurem i comentarem el pròxim dimarts.

Kawase ens proposa tancar els ulls i escoltar el què ens diuen els diàlegs de la pel·lícula que narra una veu que ens descriu l’on i el com de cada escena del film. És el què es fa perquè les persones cegues puguin “veure” les pel·lícules i el resultat és molt interessant. Facin la prova de tant en tant.

Ella, Misako, la protagonista,  escriu els textos per l’audio descripció.  Ell, Nakamori,  va començar a patir una malaltia ocular degenerativa que va posar fi a la seva carrera com a fotògraf. Quina esperança pot tenir ell per al futur? Realment pot trobar la motivació per seguir vivint? Hi ha coses que no entenem encara que puguem veure-les? I per contra, hi ha coses que entenem encara que no puguem veure-les?

Plantejades les circumstàncies de cada protagonista, Kawase introdueix una història en la història. Ella se sent opaca davant la vida, ell vol capturar l’últim raig de llum amb les seves fotos. Els dos s’il·luminen un a l’altre i, en el seu camí cap a la llum, ens ensenyen que el cinema és llum, que la vida és llum, que sense llum no hi ha res, però que l’única llum que de veritat compta… és la que tots tenim dins, no és cert?

Parlem-ne, dimarts, després de sopar…

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 84.  Segona època.  Dimarts 28 de novembre de 2017.  A les 20:00: “Hacia la luz” de Naomi Kawase. Boliche Cinemes

Dimarts 21 soparem amb llibres (La librería, d’Isabel Coixet)

3Per començar, un proverbi hindú: “Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora…”

La Florence Green (Emily Mortimer) no fa gaire temps que ha enviudat i tot just acaba de fer realitat un dels seus somnis: sortir de Londres, instal·lar-se en una petita localitat de la costa i, la fita més agosarada i difícil: obrir una llibreria. En aquesta imatge l’acompanya la Christine (Honor Kneafsey), una nena que està descobrint el meravellós món dels llibres. Ella l’ajuda en algunes feines i… serà una de les protagonistes principals de La librería, la pel·lícula d’Isabel Coixet que debatrem en el Sopar de Cinema del pròxim dimarts.

“Hi ha qui no pot imaginar un món sense ocells, hi ha qui no pot imaginar un món sense aigua;  jo sóc incapaç d’imaginar un món sense llibres” deia en Jorge Luis Borges i, com ell, la Florence no pot imaginar el seu present sense aquesta llibreria i en conservar-la malgrat que ha triat una petita localitat, amb una societat tancada, amb els seus protagonistes que no accepten invasions ni tant sols del seu pensament. La ignorància, l’enveja, la falsa moral, mostren la evidència de una forma de censura, de control de la moralitat.

És una pel·lícula sobre llibres, sobre l’amor i el respecte a la lectura (com descobrirà la Christine) però també és un al·legat en favor de la llibertat d’expressió. Sense cridar, sense perdre la calma, però amb tot el sentiment a flor de pell…  Crec que “La libreria” és una pel·lícula ideal per comentar-la després de sopar plegats. Fem-ho?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 83. Segona època. Dimarts 21 de novembre de 2017. A les 20:05: “La libreria” d’Isabel Coixet. Boliche Cinemes.

Cicle directores de cinema: 14.11: Indikó Enyadi (“En cuerpo y alma”). 21.11: Isabel Coixet (“La libreria”) i 28.11: Naomi Kawase “Hacia la luz”).

Dimarts 7 de novembre, tornem a sopar, en cos i ànima (En cuerpo y alma, d’Indikó Enyadi)

Ella es diu María (Alexandra Borbély) ell és en Endre (Géza Morcsányi). Són els protagonistes de En cuerpo y alma de la directora hongaresa Ildikó Enyadi.

“En cuerpo y alma” és una pel·lícula que reuneix elements fantàstics, onírics, socials, psicològics… M’hi vaig deixar anar… Tan sols havia llegit quatre línies de la sinopsi: dues persones introvertides descobreixen per casualitat que cada nit comparteixen els mateixos somnis. Perplexos i espantats per aquest fet, decideixen acceptar aquesta estranya coincidència i intenten recrear les seves experiències oníriques en la vida real. Una tasca complicada, ja que quan més ho intenten, més lluny sembla estar del seu abast.

El somni ens presenta a uns cérvols que pasturen plàcidament pel bosc. A l’hivern han de buscar l’herba fresca sota la neu, a l’estiu tot és més fàcil…  La història dels dos protagonistes, antagònics en les responsabilitats professionals, ell és el propietari d’un escorxador de Budapest, ella és inspectora de qualitat, va sorprenent a l’espectador mostrant la introspecció dels seus caràcters… L’actuació dels cérvols és com silenciosa, en l’espai nevat, on les seves mirades transmeten sentiments i un lleu, molt lleu, contacte dels seus musells (narius) en el moment de beure aigua, sembla que tinguin quelcom d’humà… Hi ha qui diu que és una mena de conte contemporani sobre el dolor, la bellesa, la vida i l’amor. No sé, potser sí. Dimarts ho comentarem, no?

Tornem-hi. Tindrem Sopars!

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 82. Segona època.  Dimarts 7 de novembre de 2017.                      A les 20:10: En cuerpo y alma” de Indikó Enyadi.

Aquest dimarts 17 d’octubre, tornem a sopar! (El jardín de Jeannette, de Stéphane Brizé)

El jardín de Jeannette, de Stéphane Brizé, és el film amb el que inaugurarem la nova temporada dels “Sopars de Cinema” el pròxim dimarts 17 d’octubre.

Jeanne Le Perthuis des Vauds (Judith Chemla) és una jove aristòcrata,  filla de Simon-Jacques i de la baronessa Adélaïde, que acaba de deixar el convent on ha cursat els estudis i, abans de complir 18 anys, torna a casa per començar una veritable “vida”. L’acompanya el vescompte Julien de Lamare (Swann Arlaud) amb qui es casarà pocs mesos després…

“Amor significa el cos, l’ànima, la vida, tot l’ésser. Sentim l’amor quan sentim la calor de la nostra sang, respirem amor amb l’aire que respirem, el tenim en nosaltres mateixos quan el tenim en el nostre pensament. Res més existeix per a nosaltres.” Això escriu l’autor de la novel·la original, Guy de Maupassant, autor de sis novel·les i més de 300 contes. Una de les figures literàries de la dita “escola naturalista” i, en certa manera, hereu d’Émile Zola.

Aquesta història comença durant l’any 1819 i transcorre durant 27 anys en una població de Normandia on la Jeannette, com a personatge d’aquesta pel·lícula, ens permetrà triar entre tots aquests aspectes de la vida per comentar-los després del sopar: l’educació de les joves, problemes de diners, crims, matrimoni, adulteri, religió, fills, malícia humana, l’amor, la mort… temes que incorporen les pàgines de la primera novel·la que va escriure Guy de Maupassant. Diuen que s’hi reconeixen, en aquesta primera obra, influències de Balzac (“La femme de 30 ans”) i de Flaubert (“Madame Bovary” i “L’éducation sentimentale”).

El director del film parla de les dificultats en adaptar una novel·la com aquesta: “…en aquell moment vaig comprendre que, si volia mantenir-me fidel, l’havia de trair. Pot semblar irònic tenint en compte la història de Jeanne, però és el que fa que la novel·la sigui tan enorme. No enorme per la seva grandària, sinó en termes purament literaris. El repte aquí resideix en desfer els aspectes literaris per assolir la part cinematogràfica. De fet, és el més complicat perquè la novel·la de Maupassant compta amb una estructura tan imponent i l’estil ocupa tant espai que resulta difícil desfer-se’n. Sense deixar de mantenir l’estructura narrativa, cal desmentir el poder literari per apropar-se a una forma de narració purament cinematogràfica”.

I acaba confessant: “ La major diferència entre el llibre i la pel·lícula és la perspectiva. La pel·lícula s’explica únicament des de la perspectiva de Jeanne. No hi ha una sola escena en què ella no estigui present. Els personatges només poden existir si ella hi és. Això ens va fer modificar algun aspecte important…”  (que no explicarem abans de veure el film, però sí després, naturalment…).

“Adaptació és apropiació. És l’acte de transformar una obra literària en una pel·lícula. Les eines que s’utilitzen són realment diferents. Per no parlar de l’inconvenient que, en aquest mena de treball, alguns espectadors puguin recordar els esdeveniments prominents de la història. Per tant, un ha de ser molt lliure a l”hora de crear una trajectòria cinematogràfica que connecti tots els successos principals de la història que són elements essencials de la novel·la “.

Tenim pel·lícula per veure, “El jardín de Jeannette”, Premi FIPRESCI de la crítica en la Mostra de Venècia;  tenim temes per el debat, com ha quedat anunciat; tenim dia per retrobar-nos, dimarts 17 d’octubre.  Què falta? Sols faltem… nosaltres, no?

Us hi esperem. Als Boliche, com sempre. Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 81. Segona època.  Dimarts 17 d’octubre de 2017.  A les 20:00: “El jardin de Jeannette” de Stéphane Brizé. Boliche Cinemes.

Dimarts 13 de juny soparem amb “Testigo”, de Thomas Kruithof

L’home i la màquina. Aquest podria ser el títol de la fotografia. El de la pel·lícula a la qual pertany és Testigo.

L’home es diu Duval i la màquina és una autèntica IMB model Selectric I, de les de “bola”, introduïda en el mercat cap els anys 60… del segle XX. Però l’acció és actual, ben actual. Aleshores, perquè utilitza una màquina d’escriure enlloc d’un ordinador?

En Duval (François Cluzet) fa dos anys que no troba feina però un dia (em resisteixo a escriure la frase feta de “un bon dia”…) rep una trucada i n’hi ofereixen una i molt ben pagada: es tracta de transcriure el contingut d’unes cintes d’àudio, uns cassetes, unes converses que han estat enregistrades sense coneixement d’un o ambdós interlocutors.

Per exemple, recordeu aquest fragment d’una conversa privada que va sortir a la llum?

DA: “Oye, que sepáis que tenemos cosas que nos estamos callando. Yo sólo te pido, ministro, que comprendas mi situación en Catalunya. No soy de la Generalitat, la oficina no pertenece a la Generalitat, somos independientes. Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació]. En fin, yo soy español, lo tengo claro, pero estoy en una situación que tengo que bailar allí.
JFDA: Está claro, está claro. Esto…
DA: Esto, y sabiendo que son dos hermanas y las dos son cuñadas…”

Bé, imaginem que aquesta conversa que va tenir lloc en un despatx ministerial, devia ser enregistrada i, després, una persona, algun “Duval”, la va transcriure en paper. Una sola còpia. Res en digital, que no sempre es pot controlar. En una còpia… mecanografiada. Això és el que està fent en Duval. A la imatge el podem veure com està escoltant una cinta i tecleja en la IBM. En cas d’un error res més fàcil que la destrucció de la fulla. No ha de quedar còpies…

“Em venia de gust relatar la trajectòria d’un empleat perfecte, d’un home que acata escrupolosament les ordres i que se submergeix en el món fosc dels serveis secrets i les xarxes polítiques. Volia mostrar un món opac a través de la mirada d’un subaltern, en el baix de l’escala d’una empresa amb una finalitat que desconeix. Les seves tasques estan subjectes a normes de seguretat properes a l’absurd. Exerceix el seu treball sense fer-se preguntes”, diu el director Thomas Kruithof.

Com a espectadors seguirem en Duval al llarg de la intriga. Sabem tant com ell: ens fem les mateixes preguntes i gradualment el personatge començarà a treure’ns avantatge, a mesura que es converteix en actor de la seva destinació.

No és una pel·lícula sobre la política. La política hi és present i en part n’és protagonista, com en molts aspectes de la nostra vida. La pel·lícula és… cine!  Una història molt ben tramada, amb situacions que fa un temps hauríem qualificat “de novel·la”, però que després del fragment que he reproduït , podríem dir que són situacions singulars, però extretes de la vida real. Amb una successió de fets i reaccions que, us ho asseguro, van deixar-nos clavats a la butaca, ahir a la tarda quan vam veure “Testigo”.  Extraordinari  François Cluzet,  impressionant la fotografia, i la música, i el so, i… perquè no en seguim parlant el dimarts, després de sopar?

Us hi espero.  Cordialment

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 80. Segona època. Dimarts 13 de juny de 2017. A les 20:15 “Testigo” de Thomas Kruithof. Boliche Cinemes.

Dimarts 30 de maig sopem amb la “Paula”, de Christian Schwochow

Ella és la Paula Modersohn Becker. Pintora. En aquest moment està mostrant al seu amic, el poeta Rainer Maria Rilke,  el retrat que acaba de pintar.  Una obra expressionista. No, no és exactament l’estil que s’esperava que utilitzés una pintora en aquella època. A principis del segle XX la societat no veia amb bons ulls que una dona pogués anar contra corrent sortint dels esquemes més clàssics de… bona per parir, bona per cuinar i netejar i si vol dedicar-se a la pintura… potser per passar l’estona, abans de casar-se… però, aleshores, ha de tenir en compte que “la tasca d’un pintor és la de retratar la natura exactament com és”.

Aquesta no era tant sols una opinió masclista impròpia d’ambients creatius. No, aquesta era una creença d’una part important de la societat que passava per ser cultivada. Molts dels artistes i gent d’ordre opinava que “les dones mai concebran res creatiu, a banda de fills”.

La història de Paula Becker, de casada Modersohn-Becker, és la d’una lluitadora que, des dels 24 anys, va començar a reivindicar la pintura com una forma d’expressió en la qual l’artista ha de tenir llibertat absoluta per poder transmetre una visió pròpia  “Sigueu idealistes fins a la senectut. Idealistes que encarnen una idea. Llavors haureu viscut”.

Influenciada per la obra de Cezánne i Gauguin, amb l’amistat d’artistes com l’escultora Clara Westhoff, des dels anys en que preparava el fang en el qual treballaria Rodin, o el mateix  Rilque, poc abans que comencés a escriure una de les obres més conegudes, “Cartes a un jove poeta”, Paula Modersohn-Becker va trobar a París el caliu i la llibertat per crear la seva obra.

“Paula va ser una persona excepcional. Va lluitar per trobar el seu camí com a dona sense apercebre’s  a si mateixa com una ideòloga o una feminista. No es va limitar a la pintura decorativa, volia mirar dins l’ànima de les persones. Estava fascinada per la imperfecció. Em va impressionar la seva enorme por d’esdevenir una pintora mediocre, una por que comparteixo com a realitzador”  confessa  Christian Schwochow, director del film Paula  que ell mateix defineix com  “una epopeia i una apassionada història d’amor. Em commou perquè els amants es neguen a deixar-se arrossegar per conflictes que causen innombrables separacions en la meva generació. Paula i el seu marit Otto lluiten per la idea d’una relació en la qual tots dos han de ser feliços com a parella i com a pares, però sense deixar de realitzar-se com a individus.”

Us proposo descobrir el món i les circumstàncies de “Paula”, la primera artista a qui s’ha dedicat tot un Museu, a Bremen, malgrat que en vida sols va arribar a vendre cinc obres i alguns dibuixos de les 750 pintures i un  miler de dibuixos que va crear abans de morir als 31 anys.  Hi ha excel·lents escriptores i excel·lents artistes plàstics, sols que les dones que pinten diria que resulten una mica invisibles. El Museo del Prado, per exemple, fins fa set mesos no va dedicar una exposició exclusiva a una pintora…

Un tema que ni pintat per parlar-ne en un Sopar de Cinema (excuseu l’acudit fàcil…), per exemple el del pròxim dimarts, dia 30, a les 20:00 del vespre. Als Boliche, com sempre.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 79. Segona època. Dimarts 30 de maig. A les 20:00: “Paula” de Christian Schwochow. Boliche Cinemes.

Dimarts 16 de maig veurem “Bajo el sol”, de Dalibor Matanic

Aquesta és una imatge de la pel·lícula Bajo el sol”. I aquesta noia es diu Jelena (tot i que podria dir-se Natasa o Marija, ja us ho explicaré), és sèrbia i està prenent el sol en mig del camp,  doncs viu a pagès. A Croàcia hi ha una dita que expressa que quan el sol se situa a la part alta la gent es pot tornar boja. Diuen que aquest sol pot ser tan abrusador que pot resultar difícil de gestionar. I aquesta bogeria pot ser positiva o pot omplir als personatges d’odi i violència. Coses dels Balcans…

“Bajo el sol” narra tres històries situades en 1991, 2001 i 2011 que, en principi, no tenen relació entre si, encara que estan interpretades pels dos mateixos actors principals. (La Jelena de la fotografia serà després la Natsa de la segona història i la Marija de la tercera). Són relats al voltant d’amors prohibits, és a dir, interètnics, bàsicament entre croats i serbis, viscuts amb passió pels seus protagonistes.

“El que passa a Croàcia és que el paisatge és tan bell i el clima tan càlid que la vida és agradable i no esperes que passi res dolent. La naturalesa  t’afecta perquè és molt exuberant. M’agrada aquesta idea que el paradís es converteix en l’infern. A principis dels 90 ningú esperava que pogués haver-hi una guerra. S’acostava el conflicte, però la gent pensava que no arribaria al camp de Croàcia ni que seria el que va acabar sent. I va ser una mica tot sobtat, de cop i volta el país estava sumit en una violència inimaginable”, diu el director.

Què ens poden mostrar tres històries d’encontres i des encontres entre un jove croata i una noia sèrbia al llarg de tres decennis?  Doncs, per exemple, aquesta situació cada cop més extensa avui d’animositat cap els demés. Des de la islamofòbia fins el racisme i el rebuig de grups immigrants, estem cada dia submergits en una actualitat que enfronta la tolerància i l’acceptació amb la por i l’odi.

Tres històries que, si substituïm els noms de Jelena i Ivan, pels de “Romeo i Julieta” també es podrien veure com unes versions molt actualitzades de l’obra shakespeariana.

Un Premi Especial del Jurat del Festival de Canes que espera el vostre veredicte.  Jo també.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 78. Segona època. Dimarts 16 de maig de 2017. A les 20:00 “Bajo el sol” de Dalibor Matanic. Boliche Cinemes.

Dimarts 25 d’abril sopem amb “Stefan Zweig, Adiós a Europa”

Aquesta imatge conté bona part del que Maria Schrader, la directora, ens vol explicar en la seva pel·lícula  “Stefan Zweig, Adiós a Europa. Pertany als deu darrers minuts del film i la clau està en el reflex de les flames en el vidre de la finestra de l’automòbil.  Són unes flames provocades per la crema d’uns matolls,  però en l’expressió del protagonista, Stefan Zweig, es pot observar una seriosa reflexió del que està passant… a la vella Europa.

L’escriptor és un dels nombrosos exiliats que han arribat al continent americà fugint de les persecucions nazis i la confrontació bèl·lica. En el seu cas és doblement exiliat, com a jueu i com a escriptor, doncs té prohibit publicar  cap llibre a Alemanya.

Ara és a Petrópolis, una ciutat brasilera, molt propera a Rio de Janeiro. Tot i el paisatge paradisíac que l’envolta no pot dissimular la desesperació que pateix en observar, amb impotència i de tant lluny, el que succeeix en el món. En front del desastre europeu la seva pròpia seguretat li sembla una impertinència.

“Stefan Zweig, Adiós a Europa” no és sols una pel·lícula biogràfica. Com a tal ens mostra els darrers anys de l’escriptor viscuts entre Nova York i el Brasil però, a més, és una reflexió sobre el compromís públic de les persones que, per la seva significació mediàtica, se’ls reclama que es manifestin sobre situacions polítiques de gran transcendència com era la persecució dels jueus per part dels nazis.

Estic segur que en algun racó de la biblioteca podem tenir una novel·la, una biografia, un assaig, de l’autor més traduït –junt amb Thomas Mann- de principis del segle XX. La pel·lícula ens recordarà alguna de les darreres obres i descobrirem la personalitat d’un escriptor que fou perseguit i exiliat,  però que mai es va voler manifestar públicament contra els que l’havien assetjat i obligat a viure en un altre continent.   I, tal com escriu en el pròleg de la seva autobiografia,  són els seus records i no ell  els que parlen… i nosaltres els hem de triar. Voldreu fer-ho amb nosaltres el pròxim dimarts?

En el pròleg de “El món d’ahir: memòries d’un europeu” escriu:

“He estat homenatjat i marginat, lliure i privat de llibertat, ric i pobre. Per la meva vida han galopat tots els cavalls de l’Apocalipsi, la revolució i la fam, la inflació i el terror, les epidèmies i l’emigració. Tot el que oblida l’home de la seva pròpia vida, en realitat ja molt abans havia estat condemnat a l’oblit per un instint interior. Només allò que jo vull conservar té dret a ser conservat per als altres. Així que parleu records meus, trieu vosaltres en lloc meu i doneu almenys un reflex de la meva vida abans que em submergeixi en la foscor “.

Dos dies després de la festa del llibre  m’ha semblat que no podíem trobar una pel·lícula més adient…

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 77. Segona època. Dimarts 25 d’abril de 2017. A les 20:00: “Stefan Zweig, Adiós Europa”, de Maria Schrader. Boliche Cinemes.

Dimarts 4 d’abril sopem amb “Un hombre llamado Ove”

Es diu Ove. És suec. Amb 59 anys, una mica mal portats,  ja no té ni esposa ni treball. Està malhumorat i es pregunta què hi fa ell en aquesta vida. Ella és la seva veïna. Es diu Parvaneh. És iraniana. Amb trenta i pocs anys, ben portats, embarassadíssima i mare de família, està integrada en la societat sueca i és una veïna disposada “pel que calgui”.

Ell sembla un vell amargat, sempre amb una cara de gos com fuig, es passa bona part del dia vigilant el seu petit univers, el de la comunitat de veïns de cases unifamiliars, observant si tothom compleix amb les normes de convivència establertes. Suposo que, en part, és per que és així i en part perquè havia estat president de la comunitat de propietaris fins que el seu veí i amic li va prendre el càrrec… No ho ha paït bé.

No interpreteu erròniament l’actitud, la mirada, de Parvaneh cap el seu veí i ara amic. No sempre han estat flors i violes en la seva relació, però la proximitat pot arribar a crear noves amistats fins i tot amb individus solitaris, seriosos, malcarats i una mica antipàtics. La proximitat i el fet de tenir i/o patir un cor massa gran.

 “Un hombre llamado Ove és el que se’n diu “una comèdia dramàtica”.  Es tracta de mostrar,  amb certes dosis d’humor,  una realitat que té connotacions dramàtiques, com moltes pàgines de la nostra vida, però que si ens arriben ben explicades i, especialment,  molt ben interpretades poden conformar una pel·lícula  que resulti atractiva , interessant i  amb moltes propostes per debatre. Una pel·lícula  que ha estat nominada per l’Oscar al millor film de parla no anglesa…  Entre els centenars, per no dir milers, de pel·lícules que anualment es produeixen arreu del món,  amb la premiada El viajantei amb la nominada “Un hombre llamado Ove” haurem pogut veure i comentar dos dels títols més senyalats de la producció mundial.

L’Ove ens espera en el Boliche. Sembla que té intencions d’acabar amb tota aquesta amargor, però no sap com fer-ho. Sortosament sempre hi ha un bri, que pot ser d’esperança, d’oportunitat, de reflexió i a nosaltres ens toca debatre si en Ove sabrà o no aprofitar algun d’aquests brins…  El pròxim dimarts, per exemple, podríem intentar-ho, no?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 76. Segona època. Dimarts 4 d’abril de 2017. A les 20:10: “Un hombre llamado Ove” de Hannes Holm. Boliche Cinemes.