Aquest dimarts 3 de juliol sopem “En la playa de Chesil”, de Dominic Cooke

Anglaterra 1962.  Recordeu què fèieu en aquell temps?  Diuen que encara no s’havia publicat cap LP dels Beatles i molts llibres s’havien de comprar d’amagat, en alguna de les llibreries del carrer Aribau, o en les parades de darrera la Universitat i, alguns, solament es podien trobar en aquella llibreria de Perpinyà. Un títol proscrit, per exemple, era “El amante de Lady Chaterley”…

La Florence (Saoirse Ronan) , de família benestant i l’Edward (Billy Howle), de classe obrera, són una parella que s’estimen. Ja es veu a la fotografia que hi ha un evident atractiu. Com s’estimaven les parelles fa 55 anys? Ho recordeu, no? Què sabíem de l’amor? I del sexe? Quina experiència teníem?

Dominic Cooke, el director de En la playa de Chesildiu que, en aquella època, moltes parelles joves eren “innocents, verges i enamorats”. La Florence és una jove culta, que dedica molt de temps al quartet de corda en el qual toca el violí. L’Edward és un fan de Chuck Berry, admira la cultura liberal americana i la influència del rock’n roll. A les pantalles de cinema s’estrenava “Lawrence de Arabia” i “Hiroshima, mon amour”, bé aquesta encara no, encara trigaria una mica…

La Florence i l’Edward s’han casat. I passen la primera nit en un hotel de Chesil Beach. I el que ha passat, el que s’han dit… diuen que marcarà les seves vides… Segur?

De com érem, de com són, de tot el que ens ha pogut condicionar el futur, de tot i més en podrem parlar en el darrer Sopar de Cinema de la temporada abans d’anar de vacances a qualsevol platja, a Chesil mateix, per exemple.

Sopars de Cinema Nº 95. Segona època. Dimarts 3 de juliol de 2018. A les 20:00: “En la playa de Chesil” de Dominic Cooke. Boliche Cinemes

Anuncis

Dimarts 12 de juny soparem amb “Normandia al Desnudo”, de Phillipe Le Guay

No és fàcil rodar en exteriors. Tot el que veiem en aquesta imatge són els preparatius per rodar una escena en la que han de fotografiar a tot un poble. El dia acompanya. El cel, una mica nuvolós, reduirà el calor i la sufocació dels models… Aquesta imatge juga amb l’ambivalència de representar el rodatge del rodatge… Però comencem pel principi.

Hi ha crisis en el primer sector econòmic. Agricultors i ramaders estan en mans de les grans cadenes alimentaries que arriben a extorsionar als productors que es troben prop de la ruïna. El preu de la carn i de la llet està baixant per sota dels costos. No saben què fer. En una petita localitat normanda, Mêle sur Sarthe, on hi malviuen uns 700 habitants, l’alcalde Georges Balbuzard (François Cluzet, sí el protagonista de “Intocable”), busca la manera que escoltin les seves queixes. Ja no n’hi ha prou amb tallar carreteres.

Què hi pot fer un fotògraf nord-americà que passava casualment per Mêle sur Sarthe camí de París? Què hi pot fer ell que és un artista reconegut internacionalment per captar la naturalesa amb la suma d’un component inusual com poden ser centenars de cossos humans, totalment nus, situats artísticament en un escenari rural concret? Per exemple, en el magnífic prat que ens mostra la imatge?

Què fèieu el 8 de juny de 2003 a les 6 del matí? No recordeu a un fotògraf que es diu Spencer Tunick? Va visitar Barcelona en aquella data i va aconseguir la foto més impactant de tota la sèrie que va fer amb el mateix contingut: centenars de cossos despullats. A Barcelona en va aconseguir reunir més de 4.500. Tots junts a l’Avinguda Maria Cristina,com abans ho havia fet a Melbourne i a altres ciutats. No sé si a Mêle sur Sarthe en Tunick ho hauria aconseguit…

Normandia al desnudo” de Philippe Le Guay és una comèdia (calia, no? després de obres tan dures com “Hannah”, per exemple?), una comèdia senzilla, que ens mostra a una petita societat en la que la diversitat d’interessos i de caràcters salpebraran situacions ben oposades que, a la vegada, suposen l’entramat d’un argument que, tot i el fons de comèdia, intenta posar el dit en la nafra.

Si ho aconsegueix o no ja es qüestió de deixar-ho per després de Sopar, just en el moment del col•loqui…

Us hi espero. Ja queden poques sessions abans de marxar de vacances. Aprofitem-les, no?

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 94. Segona època. Dimarts 12 de juny de 2018. A les 20:10

“Normandia al desnudo” de Phillipe Le Guay. Boliche Cinemes

Dimarts 22 de maig sopem amb la Hannah, d’Andrea Pallaoro

Es diu Hannah i és la protagonista del film que veurem i comentarem dimarts.Hannah és una pel·lícula feta d’observacions. Ara mateix, en aquesta imatge, podem veure com la realitat del moment (dos combois de metro que coincideixen) mostra la diversitat de circumstàncies en un mateix moment.

 Andrea Pallaoro, el director, ens diu: “La pel·lícula es basa en l’observació propera d’un personatge, o fins i tot d’un simple estat d’ànim, i com pot reflectir la nostra condició com a éssers humans i permet a qualsevol reflectir-se en el personatge i en la història. Aspiro a aquesta catarsi: donar l’oportunitat als espectadors de reconèixer-se a si mateixos, i finalment entendre una mica més d’ells. A més,Hannah persegueix una investigació sobre els límits entre la identitat personal i la social, en aquest cas específic, la identitat d’una parella”.  Molt bé. Aquesta descripció de les seves intencions queda palesa en el seu escrit però… cóm es transmet a l’espectador amb les imatges?

Imaginem que tenim una càmera al davant. Estem llegint el correu del Sopars de Cinema. Les informacions que rebem estan conformant una apreciació respecte a la pel·lícula. Comencem a formar-nos una idea. Però… això com es podria comunicar sols amb imatges, sense un comentari en off que ho expliqués? Bé, aquest és el repte del llenguatge cinematogràfic. I aquest ha estat el repte, en grau superlatiu, que potser ha assolit l’Andrea Pallaoro en aquest segon llargmetratge de la seva filmografia.

A “Hannah”, el director ens transmet les observacions del seu personatge en una pel·lícula que ens pot deixar muts, clavats a la butaca.  Hannah ha dissenyat acuradament una rutina que li permet amagar-se de si mateixa. Amb anhel, espera l’arribada de l’aniversari del seu nét, mentre assisteix a classes de teatre per a aficionats, (l’inici de la pel·lícula és… brutal), treballa com a netejadora i va a la piscina… Però, aquesta realitat quotidiana es veurà alterada i Hannah haurà d’assumir que potser no n’hi ha prou en intentar mantenir aquest dia a dia.

A la força de les imatges s’hi ha de sumar la extraordinària interpretació de Charlotte Rampling, premiada a la Mostra de Venècia per aquest treball.  L’actriu segueix sent una presència formidable en la pantalla i ara ofereix una actuació rigorosament controlada, els ulls tèrbols i la visió pedregosa que suggereixen una dona que vol suprimir les seves emocions. Torneu a mirar la fotografia…

Uns diàlegs escadussers, una música absent, una fotografia analògica com es feia abans, en color, una obra que, us ho asseguro, no ens deixarà indiferents. És una peça idònia pels nostres Sopars de Cinema. Esteu disposats a comprovar-ho?

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 93. Segona època. Dimarts 22 de maig 2018. A les 20:10 “Hannah” de Andrea Pallaoro. Boliche Cinemes.

Dimarts 8 sopem amb “Lucky”, de John Carroll Lynch

Fixeu-vos-hi bé. El coneixeu. És en Harry Dean Stanton.  L’heu vist en més d’una pel·lícula. En realitat l’heu pogut veure en més de 200 títols. Un de memorable? Paris,Texas”. Però també l’heu pogut veure en El padrino II, La conquista del oeste”, “En el calor de la noche”, “Alien”… i en sèries com Bonanza”, (us en recordeu?),Twin Peaks”…

A la barra del bar del poble, aquest miserable poble que hem vist tantes vegades que sembla que hi hem estat, en Lucky parla amb els clients habituals. Ja us descobrirem qui són en realitat i quin paper han jugat en la vida d’aquest actor. De fons s’escolta una cançó de Johnny Cash. En Lucky és un home de 90 anys, amb una salut de ferro que, diuen, ha sobreviscut als seus contemporanis. Viu sol. No té fills, “que sàpiga”, diu. És metòdic en el seu dia a dia. No té moltes coses a fer, però no es descuida del seus encreuats i el seus puzles. És un home convençut del que fa, però que un dia es deixarà portar pel seu cor. I potser pensarem que hauria estat més bé per a ell haver-ho fet fa molt de temps…

Lucky és una pel·lícula especial. No es pot veure com qualsevol altre. La crítica, tota, no he trobat excepcions, en diu meravelles. Hi ha qui creu que és una tendra faula existencialista, hi ha qui afirma que la pel·lícula deixa de ser un estudi d’un personatge aparentment còmic i es converteix en una delicada reflexió sobre la soledat i la mortalitat. Jo, modestament, penso que Lucky és una de les millors propostes que us podíem fer per retrobar-nos en els “Sopars de Cinema”. I si no ho compartiu, ja m’ho fareu saber!

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 92. Segona època. Dimarts 8 de maig de 2018. A les 19:45 “Lucky” de John Carroll Lynch. Boliche Cinemes

Dimecres 11 d’abril sopem amb “Una casa junto al mar”, de Robert Guédiguian

Els protagonistes d’aquesta pel·lícula estan en una petita cala prop de Marsella. Són tres germans, Angèle (Ariane Ascaride), Joseph (Jean-Pierre Darroussin) i Armand (Gérard Meylan),  que tornen a la casa que va construir el seu pare.  Angèle és actriu i viu a París. Joseph està enamorat d’una noia molt més jove que ell, Bérengère (Anaïs Demoustier), la quarta figura d’aquesta fotografia. Armand és l’únic que es va quedar a Marsella per portar el petit restaurant familiar. És el moment de descobrir què ha quedat dels ideals que els va transmetre el seu progenitor, del món fraternal que va construir en aquest lloc màgic al voltant d’un restaurant per a obrers. Però l’arribada d’una pastera a una cala veïna farà que les seves reflexions adoptin un altre rumb.

“Estan repassant una mica la seva vida –diu el director-. Els records d’infància, els projectes de joventut… Han arribat a un punt de la seva vida en que són conscients del pas del temps en un món que està canviant. Saben que el seu món desapareixerà… Què quedarà d’ells quan ja no hi siguin?.”

No puc explicar què passa, però hi ha un succés que potser serveixi per donar la volta a tots aquests sentiments. Un succés que serà emprat per en Robert Guédiguian per crear unes escenes tant memorables que difícilment podrem oblidar, ni amb la nostra progressiva pèrdua de memòria…

Quan fa que no heu vist una obra que us parli de fraternitat amb emoció a punt de llàgrimes sense que resulti sentimentalista? Hi ha un tipus de cinema, molt poc habitual, capaç de parlar-nos a cau d’orella d’uns sentiments que potser no teníem prou presents.La casa junto al marpertany a aquest tipus de cinema, rar, poc habitual, però inoblidable…

En parlem. Després de sopar, com sempre. Vigileu horaris de projecció i el d’aquest sopar.

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 91. Segona època. Dimecres 11 d’abril de 2018. A les 21:00 sopar al Restaurant Jockey.  Visionat pel·lícula “La casa junto al mar” de Robert Guédiguian: dissabte, diumenge, dilluns i dimarts a les 16:00 o a les 18:00. Boliche Cinemes.

Dimarts 20 de març ens situarem a l’any “1945”, de Ferenc Török

Aquesta imatge ens introdueix perfectament a la pel·lícula que us proposem pel Sopar de Cinema del pròxim dimarts.

El tren acaba d’arribar a l’estació d’un poble. Una pagesa baixa d’un dels vagons. Un parell de soldats s’ho miren des del seu transport militar. No és un Jeep, no són nord-americans, si ho fossin anirien amb un uniforme més entallat i planxat (a les pel·lícules de Hollywood els soldats sols anaven arrugats quan estaven en plena batalla, i encara…). El factor i el cap d’estació vesteixen uniforme d’estiu. Els barrets dels dos pagesos que estan al final de l’andana, en el carro, poden ajudar a suportar la calor… I, de cara a l’espectador, la figura d’un jueu ortodox acompanyat d’un jove, potser el seu fill.

Aquesta imatge correspon a la pel·lícula1945, dirigida per l’hongarès Ferenc Török. És el 12 d’agost de 1945. No és un dia qualsevol, per la ràdio acaben d’anunciar que els Estats Units han llençat la segona bomba atòmica sobre Nagasaki. La Segona Guerra Mundial encara no ha acabat definitivament, però la presència dels soldats soviètics que patrullen pel poblet hongarès ens situen en els inicis del que més endavant serà el control d’alguns països europeus  pel règim soviètic.

Els dos personatges jueus, en quan parlin amb el factor de l’estació, aniran cap el darrer vagó del tren. Acompanyen dues caixes de fusta (diria que són com uns taüts molt rudimentaris) que seran carregades en el carruatge que està esperant al final de l’andana.

Què passarà a continuació? No penso explicar-ho, naturalment, però afegiré alguns elements per acabar de situar la proposta del director. Encara no feia dos anys Hongria estava ocupada per les tropes germàniques i els vilatans d’origen jueu d’aquest poble van ser denunciats pels seus propis veïns. Com en molts altres llocs, com a França, per exemple i no diguem Polònia o Alemanya.

Ara que la guerra està a les acaballes, ara que en el territori europeu ja s’ha firmat la pau, ara… què volen aquests dos jueus? Per què tornen?

Aquest petit poble serà l’escenari que utilitza Ferenc Török per mostrar la roïnesa d’una societat que va intentar sobreviure en un temps molt difícil. Però sempre n’hi ha que ho van patir més…

Una pel·lícula molt premiada en festivals i mostres de cinema, una obra cinematogràfica que espero mereixi l’atenció i els comentaris dels assistents al Sopar de Cinema.

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 90. Segona època. Dimarts 20 de març de 2018. A les 20:05  “1945” de Ferenc Török. Boliche Cinemes.

Dimarts 6 de març soparem “En la sombra” (de Fatih Akin)

Mireu-la bé. És la Diane Kruger que va obtenir a Canes el premi a la millor actriu per aquesta interpretació. Està trasbalsada per una incidència de trànsit quan anava cap a l’oficina del seu marit, a deixar-li el fill, per una estona, el temps necessari per poder fer unes gestions. Tota una premonició. La Katja no els tornarà a veure. Una bomba acabarà amb les seves vides. És un acte de terrorisme?  El marit de la Katja, en Nuri Sekerci (Numan Acar), és turc… Sembla ser que En la sombras’inspira en els assassinats xenòfobs perpetrats a Alemanya pel grup neonazi NSU entre el 2000 i el 2007 i que durant molt de temps van quedar impunes, donat que la policia va atribuir els crims a venjances per assumptes de droga o joc.

El director del film, en Fatih Akin, alemany d’ascendència turca,  diu: “Quan es va descobrir, va ser un tema de gran impacte -el govern d’Angela Merkel va arribar a celebrar el 2012 un acte públic de desgreuge a les víctimes- i ho continua sent perquè els judicis continuen”. Però, pareu atenció: quan ocorre un atemptat, les notícies ens ho expliquen tot sobre els assassins, d’on vénen, qui són els seus pares, quin tipus d’educació han tingut…. Podem arribar a saber molt sobre els terroristes, però… molt poc de les víctimes i les seves famílies. “En la sombra” adopta l’estructura d’un thriller per situar-nos davant d’aquestes víctimes, mostrar el seu dolor per l’absència traumàtica dels éssers estimats i ens ofereix una narració del procés farcida d’elements que no ens resultaran gens estranys. I, sobretot “En la sombra” és una manifestació contundent que la violència pot engendrar violència.

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 89. Segona època.  Dimarts 6 de març. A les 20:00 “En la sombra” de Fatih Akin.  Boliche Cinemes

Dimarts 20 de febrer anirem “The Party”, de Sally Potter

Aquest són els protagonistes del film The Party”. Tots ells són actors prou importants com per identificar-los en aquest muntatge fotogràfic.

La Janet està agraint el que li diuen per telèfon: acaben d’anunciar-li que la proposen com a Ministra de Sanitat, a l’oposició.  Precisament avui ella i el seu marit, en Bill, han convidat un grup d’amics a una trobada, un “party”… La seva amiga April, immersa en la política, és de les lluitadores per unes idees que són uns ideals. En Gottfried podríem dir que és un intel·lectual potser una mica desencisat. La Marta i la Jinny formen una parella que estan celebrant l’anunci d’uns trigèmins que estan en camí. En Tom és un financer agressiu…

Tots ells conformen una mena de fresc que contempla bona part de la societat actual que, amb una copa a la mà, van destapant una sèrie de realitats a voltes ocultes en la societat de classes,  des de la maternitat fins a la medicina, pública i privada. De tot es parla i de tot es participa en una reunió que sorprèn per la seva originalitat cinematogràfica: està explicada cronològicament (tota l’acció està rodada tal qual es mostra en la pantalla), filmada en blanc i negre perquè “des de un punt de vista purament fisiològic provoca una major excitació de la retina i per centrar l’atenció en els aspectes existencials dels personatges, en el què diuen i el què expressen”, confessa Sally Potter, la directora…

“The Party” és una comèdia. Una comèdia, que podríem dir-ne negre, perquè està com embolcallada en una mena de tragèdia, on una celebració amistosa es converteix, en qüestió de segons, en una violenta trobada…“Una setmana pot ser molt de temps en política, però uns minuts poden ser definitius en una relació personal. Sota una pressió extrema, en un ambient de confiança, els secrets més ocults surten a la superfície sense filtres. Aquest és l’abisme que jo vaig investigar com a escriptora”.

Després de veure i debatre pel·lícules que ens parlen de nens que marxen de casa perquè s’adonen que no són estimats, d’altres que han d’aprendre a conviure amb els oncles en quedar orfes… ja ens mereixíem una comèdia, no?

Una comèdia? Puc confessar que ahir vam riure i somriure, però, “The Party”és exactament una comèdia? Ah, i tornant a les imatges, qui diu la darrera frase? Qui és el vuitè personatge?

Moltes preguntes, totes amb resposta… el dimarts, en el Sopar de Cinema.

Antoni Kirchner

 

Sopars de Cinema Nº 88. Segona època.  Dimarts 20 de febrer. A les 20:00 “The Party” de Sally Potter.  Boliche Cinemes

Dimarts 6 de febrer soparem amb “Estiu 1993”, de Carla Simón

Aquest cop la imatge no és de la pel·lícula sinó del rodatge. I és així perquè  volia mostrar-vos a Carla Simón, directora de cinema i Laia Artigas, que debuta interpretant a Frida. Vint-i-quatre anys separen una de l’altra.  Aquell Estiu 1993 la Carla Simón tenia l’edat de la Laia. Aquell estiu va canviar la seva vida. Aquell estiu la Carla va perdre la seva mare, després del pare i va ser acollida pels seus oncles… Aquell va ser un mal any per a ella i per a molts doncs, en veu baixa, vam conèixer l’existència d’una mena de plaga del segle XX anomenada el Sida, que, com totes les plagues, no sols són causa d’extermini sinó que triguen a ser acceptades per la societat que, en els primers temps, en parla en veu baixa…

La Frida trigarà a saber la veritat, però submergida en el caliu de la nova família, acceptada generosament, sense cap tipus de gelosia, per l’Anna, una nena més petita, que és la seva cosina, viurà aquell estiu com una nova etapa de la seva vida.

“Un estiu que va definir la meva infància i em va obligar a créixer més ràpid que qualsevol altra nena de la meva edat, influenciant sens dubte a la persona que sóc avui en dia. A l’estiu 1993, la meva nova vida va començar. Encara que els meus records siguin vagues, aquesta pel·lícula retrata aquest període amb la nena que jo era llavors com a protagonista”.

Sí, aquest era el propòsit però, com ho ha fet la Carla per aconseguir un film que obté els guardons de tots els festivals i premis en els quals participa?

Avanço dues propostes a debatre en el col·loqui del Sopar de Cinema. Primera: la directora situa la càmera a l’alçada de la Frida i l’Anna i mirant als ulls de la Frida sap transmetre’ns aquest dolor ocult, aquest malestar que li provoca viure el primer estiu amb els seus oncles, sense els pares…  Segona: domini dels silencis, de mirades que parlen sense paraules… o sigui cinema en estat pur.

On has pogut trobar tanta delicadesa, com has pogut tenir tanta sensibilitat, Carla?

Dimarts gaudirem d’una pel·lícula molt especial, que transmet els records tant particulars de la infància de la seva directora. Ens hi voleu acompanyar?

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 87. Segona època.  Dimarts 6 de febrer de 2018.

A les 20:00: “Estiu 1993” de Carla Simón.  Boliche Cinemes

Dimarts 30 de gener soparem amb “Sin Amor”, de Andrey Zvyagintsev

Es diu Aliosha, té 12 anys i està plorant. Fa temps que és testimoni de les desavinences dels seus pares. Boris i Zhenya formen part d’un matrimoni esfondrat.  Ara, estant tractant de vendre el seu apartament, on encara hi viuen amb el seu fill.  Aliosha és la gran víctima d’aquesta batalla. Quan el marit i l’esposa discuteixen sobre el futur del seu fill queda clar que cap d’ells el vol. Segons sembla, Aliosha passa molt de temps plorant…

Aquesta imatge correspon a la pel·lícula Sin amor, d’Andrey Zvyagintsev i em sembla que es pot veure no només com un drama de disfunció matrimonial sinó com una acusació ferotge metafòrica de la societat que ha produït aquests personatges. La seva història es dibuixa amb facilitat. De fet, Zvyagintsev compara la seva pel·lícula ,  aquest  drama sorprenent sobre una parella que travessa un amarg divorci, amb Escenas de un matrimonio d’Ingmar Bergman .  “La idea de “Sin amor” va néixer de la possibilitat d’examinar una crisis matrimonial en què una parella, després de viure deu o dotze anys junts, descobreix que no poden continuar. I vam decidir construir-ho a l’entorn de la desaparició del seu fill”.

Un marit i una dona a punt del divorci discuteixen en veu alta en el seu petit apartament, cada un desitjós de ser lliure, i tampoc volen la custòdia del seu fill. La càmera captura la imatge del nen plorant silenciosament en la foscor darrere de la porta del bany, la cara embolicada de dol…

No he volgut suavitzar la presentació dels protagonistes. Ja portem molts Sopars de Cinema com per dir les coses com son i no deixar-nos aclaparar pel pes de les propostes que ens presenten els autors.  Aquesta pel·lícula està en la línia de la denúncia del comportament d’algunes parelles que pot anar des del cinema de Michelangelo Antonioni fins al de Michael Hanecke.

Una pel·lícula on la bellesa silenciosa del paisatge hivernal es converteix en un element significatiu de la història, donant-li una sensació de passar el temps a través de les imatges i elements de la natura.

El que us proposo és veure i debatre una obra singular, probablement el més semblant a una obra mestra. O no?

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 86. Segona època. Dimarts 30 de gener de 2018.   A les 19:45: “Sin amor” de Andrey Zvyagintsev. Boliche Cinemes.