Dimarts 27 de novembre Sopar 100 amb “El veredicto” de Richard Eyre

Ella és Fiona Maye, la jutgessa Maye (Emma Thompson).  Eminent jutgessa de la Cort Suprema a Londres que presideix amb saviesa i compassió casos èticament complexos i especialitzats en dret de família. Precisament és en el interior de la família, de la pròpia, on sa senyoria està pagant un preu molt alt per la càrrega de treball que arrossega. El seu matrimoni amb en Jack (Stanley Tucci)  sembla que ha arribat a un punt d’inflexió.

Sobre la taula té un cas extremadament important que involucra el desig d’una família de Testimonis de Jehovà de no autoritzar una transfusió de sang al seu fill Adam (menor per pocs mesos) que pateix una greu leucèmia. La jutgessa vol esbrinar fins a quin punt l’Adam és lliure en la seva decisió o està sota la influència dels seus pares, persones molt religioses.

Però, El veredicto, la pel·lícula, va molt més enllà de la llibertat d’escollir viure o morir. El guió ha sorgit de la novel·la de Ian MacEwan “The Children Act” (La llei del  menor). Sí, aquest nom ens és familiar no tant sols per la seva bibliografia sinó perquè és l’autor d’una obra que ens va impactar força en la seva versió cinematogràfica: En la playa de Chesil. Ara, ell mateix ha escrit el guió on teixeix uns vincles en els elements del judici, les persones afectades i el món particular de la jutgessa… que ens obriran les portes d’un col·loqui que promet.

Perquè, com diu l’escriptor, “Aquests no són casos com els tractats en els tribunals penals, on s’ha de decidir més enllà de tot dubte raonable si una persona és un malvat o una víctima desafortunada.

Les històries de la divisió familiar és on resideixen gran part dels interessos seriosos de la vida quotidiana: l’amor i el matrimoni, i el final pot ser la sort dividida, la crueltat i l’abandó dels pares, la disputa dels fills… Personatges concebuts de manera realista que es mouen a través de situacions plausibles i fascinants, que plantegen qüestions ètiques i complexes”.

Emma Thompson en (diuen) la millor interpretació de la seva carrera (ho analitzarem); Richard Eyre, un reconegut director de teatre d’opera , de series per a televisió i de 8 llargmetratges i tot un equip de producció amb un llarg historial amb títols significatius del cinema britànic com “Love Actually”, “Notting Hill”, “Cuatro bodas y un funeral”…

Després de títols considerats excepcionals, ara tenim una obra cinematogràficament sòlida, que reclama un bon col·loqui. Hi esteu convocats.

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema nº 100. Dimarts 27 de novembre de 2018. A les 20:00: “El veredicto”, de Richard Eyre. Boliche Cinemes

 

 

Dimarts 23 d’octubre soparem i comentarem “Cold War” de Pawel Pawlikowski

Ella es diu Zula  (Joanna Kulig), ell és en Wiktor  (Tomasz Kot).  Sembla que siguin parella de ball, però són molt més. S’estimen, són una parella d’enamorats, molt i molt enamorats, malgrat que són dos personalitats ben diferents. “Els seus caràcters eren incompatibles, no podien estar junts, però es trobaven terriblement a faltar quan es separaven” diu en Pawel Pawlikowski, el director de “Cold War”

La història comença a la Polònia dels anys 50. Zula prové d’un barri marginal d’una ciutat de províncies. Fingeix ser de la capital per entrar en una companyia folklòrica perquè creu que és la forma de sortir de la pobresa. És una jove decidida, que quan li pregunten si és cert el que diuen, que ha assassinat al seu pare que abusava d’ella, no dubta en respondre “Em va confondre amb la meva mare, així que vaig fer servir un ganivet per ensenyar-li la diferència”…

En Viktor és un home culte, un creador, director musical, a estones compositor. No viu a gust en el règim comunista de Polònia. Vol fugir. A Zula, un cop situada en el grup folklòric ja l’hi està bé. “La música és el tercer personatge” diu el director. És el punt d’unió i el que va marcant l’evolució dels personatges. La música també senyalarà la situació política en la que intenten sobreviure els protagonistes. A la Polònia comunista estava prohibit el jazz, a en Viktor els cants i balls folklòrics ja no l’interessen i més quan son utilitzats com a propaganda política…

Històries humanes en contextos històrics. Històries de les que hem tingut més o menys notícies perquè pertanyen a la nostra pròpia història. De Varsòvia (1942), a Berlín Est (1952),  de Moscou a París (1954), després a Split (Iugoslàvia), i retorn a París fins arribar a l’any 1964 altre cop a Polònia.

Un itinerari de fugides i trobades. Una història d’amor, impossible (?), viscuda en els anys més difícils de la guerra freda.

Arribat el moment, Wiktor li diu a Zula: “L’amor és l’amor i no s’hi pot fer res”. A un bon amic aquesta frase li recorda una altra. Aquella que diu, més o menys, “sempre ens quedarà…” “Cold War”funciona amb un motor romàntic tan potent que no permet una altra alternativa. Però, potser no tothom es creurà un amor com aquest… Parlem-ne. Què volia mostrar Pawel Pawlikowski? Per què al final hi ha una dedicatòria? Dimarts intentarem, entre tots, respondre a totes les preguntes.

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 98. Segona època. Dimarts 23 d’octubre de 2018. A les 20:00: “Cold War” de Pawel Pawlikowski. Boliche Cinemes.

 

Tornem aquest dimarts 18 de setembre de 2018 amb “La novia del desierto”, de Cecilia Atan i Valeria Pivato

Teresa. 54 anys. Tota la vida treballant per a una família de Buenos Aires. Sembla que la tracten bé, ella es considera una més, com si aquella casa fos la seva llar. Fins que un dia aquesta família decideix vendre la casa, aquella suposada llar de tota la vida…  Aleshores, sembla que el seu món, aquell dia a dia, aquella rutina que aparentava una seguretat permanent es trasbalsa.  Potser la solució estigui a casa d’ uns amics de la família on li ofereixen feina, però viuen a San Juan… San Juan és una ciutat petita que està a més de 1.000 km. de Buenos Aires, cap a la costa del Pacífic…

Entre Buenos Aires i San Juan hi ha un desert, metàfora de la seva vida?, que Teresa es disposa a creuar en un autobús de línia i on diuen que hi ha la tomba de Santa Correa, o el recordatori de la seva existència, un lloc on els camperols veneren el seu record tot deixant ampolles d’aigua…

Fixeu-vos en la Teresa (Paulina García). En aquesta imatge té una expressió serena, com segura de sí mateixa. Però les ha passat de tots els colors. Fixeu-vos bé en unes figures que estan  darrera la Teresa. Són camperols que estan complint amb el ritual de portar ampolles d’aigua a la Santa.  Però, per què ampolles d’aigua? Per apaivagar la seva set? La set del desert? Què li va passar a la Correa per venerar-la i d’aquesta manera? Què li ha passat a la Teresa perquè ara, en aquesta imatge que hem triat, aparegui tan serena?  Un munt de preguntes, i d’altres que no hi caben en aquesta breu convocatòria, que intentarem respondre, entre tots, en el primer sopar de la temporada 2018-2019.

En les pantalles del Boliche s’hi projecten pel·lícules molt interessants, en una tarda en vàrem veure tres,  podíem haver-ne seleccionat d’altres, però “La novia del desierto” és d’aquelles petites troballes que mereixen una oportunitat i que els tertulians dels “Sopars de Cinema” saben apreciar. I, a més, està dirigida per dues directores novelles, Cecília Atan i Valeria Pivato. Fan falta més motius?

Celebrem junts el retrobament després de vacances? Fins dimarts. Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 96. Segona època. Dimarts 18 de setembre de 2018. A les 20:00: “La novia del desierto” de Cecília Atan i Valeria Pivato. Boliche Cinemes.

 

Aquest dimarts 3 de juliol sopem “En la playa de Chesil”, de Dominic Cooke

Anglaterra 1962.  Recordeu què fèieu en aquell temps?  Diuen que encara no s’havia publicat cap LP dels Beatles i molts llibres s’havien de comprar d’amagat, en alguna de les llibreries del carrer Aribau, o en les parades de darrera la Universitat i, alguns, solament es podien trobar en aquella llibreria de Perpinyà. Un títol proscrit, per exemple, era “El amante de Lady Chaterley”…

La Florence (Saoirse Ronan) , de família benestant i l’Edward (Billy Howle), de classe obrera, són una parella que s’estimen. Ja es veu a la fotografia que hi ha un evident atractiu. Com s’estimaven les parelles fa 55 anys? Ho recordeu, no? Què sabíem de l’amor? I del sexe? Quina experiència teníem?

Dominic Cooke, el director de “En la playa de Chesil” diu que, en aquella època, moltes parelles joves eren “innocents, verges i enamorats”. La Florence és una jove culta, que dedica molt de temps al quartet de corda en el qual toca el violí. L’Edward és un fan de Chuck Berry, admira la cultura liberal americana i la influència del rock’n roll. A les pantalles de cinema s’estrenava “Lawrence de Arabia” i “Hiroshima, mon amour”, bé aquesta encara no, encara trigaria una mica…

La Florence i l’Edward s’han casat. I passen la primera nit en un hotel de Chesil Beach. I el que ha passat, el que s’han dit… diuen que marcarà les seves vides… Segur?

De com érem, de com són, de tot el que ens ha pogut condicionar el futur, de tot i més en podrem parlar en el darrer Sopar de Cinema de la temporada abans d’anar de vacances a qualsevol platja, a Chesil mateix, per exemple.

Sopars de Cinema Nº 95. Segona època. Dimarts 3 de juliol de 2018. A les 20:00: “En la playa de Chesil” de Dominic Cooke. Boliche Cinemes

Dimarts 12 de juny soparem amb “Normandia al Desnudo”, de Phillipe Le Guay

No és fàcil rodar en exteriors. Tot el que veiem en aquesta imatge són els preparatius per rodar una escena en la que han de fotografiar a tot un poble. El dia acompanya. El cel, una mica nuvolós, reduirà el calor i la sufocació dels models… Aquesta imatge juga amb l’ambivalència de representar el rodatge del rodatge… Però comencem pel principi.

Hi ha crisis en el primer sector econòmic. Agricultors i ramaders estan en mans de les grans cadenes alimentaries que arriben a extorsionar als productors que es troben prop de la ruïna. El preu de la carn i de la llet està baixant per sota dels costos. No saben què fer. En una petita localitat normanda, Mêle sur Sarthe, on hi malviuen uns 700 habitants, l’alcalde Georges Balbuzard (François Cluzet, sí el protagonista de “Intocable”), busca la manera que escoltin les seves queixes. Ja no n’hi ha prou amb tallar carreteres.

Què hi pot fer un fotògraf nord-americà que passava casualment per Mêle sur Sarthe camí de París? Què hi pot fer ell que és un artista reconegut internacionalment per captar la naturalesa amb la suma d’un component inusual com poden ser centenars de cossos humans, totalment nus, situats artísticament en un escenari rural concret? Per exemple, en el magnífic prat que ens mostra la imatge?

Què fèieu el 8 de juny de 2003 a les 6 del matí? No recordeu a un fotògraf que es diu Spencer Tunick? Va visitar Barcelona en aquella data i va aconseguir la foto més impactant de tota la sèrie que va fer amb el mateix contingut: centenars de cossos despullats. A Barcelona en va aconseguir reunir més de 4.500. Tots junts a l’Avinguda Maria Cristina,com abans ho havia fet a Melbourne i a altres ciutats. No sé si a Mêle sur Sarthe en Tunick ho hauria aconseguit…

“Normandia al desnudo” de Philippe Le Guay és una comèdia (calia, no? després de obres tan dures com “Hannah”, per exemple?), una comèdia senzilla, que ens mostra a una petita societat en la que la diversitat d’interessos i de caràcters salpebraran situacions ben oposades que, a la vegada, suposen l’entramat d’un argument que, tot i el fons de comèdia, intenta posar el dit en la nafra.

Si ho aconsegueix o no ja es qüestió de deixar-ho per després de Sopar, just en el moment del col•loqui…

Us hi espero. Ja queden poques sessions abans de marxar de vacances. Aprofitem-les, no?

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 94. Segona època. Dimarts 12 de juny de 2018. A les 20:10

“Normandia al desnudo” de Phillipe Le Guay. Boliche Cinemes

Dimarts 22 de maig sopem amb la Hannah, d’Andrea Pallaoro

Es diu Hannah i és la protagonista del film que veurem i comentarem dimarts.”Hannah” és una pel·lícula feta d’observacions. Ara mateix, en aquesta imatge, podem veure com la realitat del moment (dos combois de metro que coincideixen) mostra la diversitat de circumstàncies en un mateix moment.

 Andrea Pallaoro, el director, ens diu: “La pel·lícula es basa en l’observació propera d’un personatge, o fins i tot d’un simple estat d’ànim, i com pot reflectir la nostra condició com a éssers humans i permet a qualsevol reflectir-se en el personatge i en la història. Aspiro a aquesta catarsi: donar l’oportunitat als espectadors de reconèixer-se a si mateixos, i finalment entendre una mica més d’ells. A més, “Hannah” persegueix una investigació sobre els límits entre la identitat personal i la social, en aquest cas específic, la identitat d’una parella”.  Molt bé. Aquesta descripció de les seves intencions queda palesa en el seu escrit però… cóm es transmet a l’espectador amb les imatges?

Imaginem que tenim una càmera al davant. Estem llegint el correu del Sopars de Cinema. Les informacions que rebem estan conformant una apreciació respecte a la pel·lícula. Comencem a formar-nos una idea. Però… això com es podria comunicar sols amb imatges, sense un comentari en off que ho expliqués? Bé, aquest és el repte del llenguatge cinematogràfic. I aquest ha estat el repte, en grau superlatiu, que potser ha assolit l’Andrea Pallaoro en aquest segon llargmetratge de la seva filmografia.

A “Hannah”, el director ens transmet les observacions del seu personatge en una pel·lícula que ens pot deixar muts, clavats a la butaca.  Hannah ha dissenyat acuradament una rutina que li permet amagar-se de si mateixa. Amb anhel, espera l’arribada de l’aniversari del seu nét, mentre assisteix a classes de teatre per a aficionats, (l’inici de la pel·lícula és… brutal), treballa com a netejadora i va a la piscina… Però, aquesta realitat quotidiana es veurà alterada i Hannah haurà d’assumir que potser no n’hi ha prou en intentar mantenir aquest dia a dia.

A la força de les imatges s’hi ha de sumar la extraordinària interpretació de Charlotte Rampling, premiada a la Mostra de Venècia per aquest treball.  L’actriu segueix sent una presència formidable en la pantalla i ara ofereix una actuació rigorosament controlada, els ulls tèrbols i la visió pedregosa que suggereixen una dona que vol suprimir les seves emocions. Torneu a mirar la fotografia…

Uns diàlegs escadussers, una música absent, una fotografia analògica com es feia abans, en color, una obra que, us ho asseguro, no ens deixarà indiferents. És una peça idònia pels nostres Sopars de Cinema. Esteu disposats a comprovar-ho?

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 93. Segona època. Dimarts 22 de maig 2018. A les 20:10 “Hannah” de Andrea Pallaoro. Boliche Cinemes.

Dimarts 8 sopem amb “Lucky”, de John Carroll Lynch

Fixeu-vos-hi bé. El coneixeu. És en Harry Dean Stanton.  L’heu vist en més d’una pel·lícula. En realitat l’heu pogut veure en més de 200 títols. Un de memorable? “Paris,Texas”. Però també l’heu pogut veure en “El padrino II”, “La conquista del oeste”, “En el calor de la noche”, “Alien”… i en sèries com “Bonanza”, (us en recordeu?), “Twin Peaks”…

A la barra del bar del poble, aquest miserable poble que hem vist tantes vegades que sembla que hi hem estat, en Lucky parla amb els clients habituals. Ja us descobrirem qui són en realitat i quin paper han jugat en la vida d’aquest actor. De fons s’escolta una cançó de Johnny Cash. En Lucky és un home de 90 anys, amb una salut de ferro que, diuen, ha sobreviscut als seus contemporanis. Viu sol. No té fills, “que sàpiga”, diu. És metòdic en el seu dia a dia. No té moltes coses a fer, però no es descuida del seus encreuats i el seus puzles. És un home convençut del que fa, però que un dia es deixarà portar pel seu cor. I potser pensarem que hauria estat més bé per a ell haver-ho fet fa molt de temps…

“Lucky” és una pel·lícula especial. No es pot veure com qualsevol altre. La crítica, tota, no he trobat excepcions, en diu meravelles. Hi ha qui creu que és una tendra faula existencialista, hi ha qui afirma que la pel·lícula deixa de ser un estudi d’un personatge aparentment còmic i es converteix en una delicada reflexió sobre la soledat i la mortalitat. Jo, modestament, penso que “Lucky” és una de les millors propostes que us podíem fer per retrobar-nos en els “Sopars de Cinema”. I si no ho compartiu, ja m’ho fareu saber!

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 92. Segona època. Dimarts 8 de maig de 2018. A les 19:45 “Lucky” de John Carroll Lynch. Boliche Cinemes

Dimecres 11 d’abril sopem amb “Una casa junto al mar”, de Robert Guédiguian

Els protagonistes d’aquesta pel·lícula estan en una petita cala prop de Marsella. Són tres germans, Angèle (Ariane Ascaride), Joseph (Jean-Pierre Darroussin) i Armand (Gérard Meylan),  que tornen a la casa que va construir el seu pare.  Angèle és actriu i viu a París. Joseph està enamorat d’una noia molt més jove que ell, Bérengère (Anaïs Demoustier), la quarta figura d’aquesta fotografia. Armand és l’únic que es va quedar a Marsella per portar el petit restaurant familiar. És el moment de descobrir què ha quedat dels ideals que els va transmetre el seu progenitor, del món fraternal que va construir en aquest lloc màgic al voltant d’un restaurant per a obrers. Però l’arribada d’una pastera a una cala veïna farà que les seves reflexions adoptin un altre rumb.

“Estan repassant una mica la seva vida –diu el director-. Els records d’infància, els projectes de joventut… Han arribat a un punt de la seva vida en que són conscients del pas del temps en un món que està canviant. Saben que el seu món desapareixerà… Què quedarà d’ells quan ja no hi siguin?.”

No puc explicar què passa, però hi ha un succés que potser serveixi per donar la volta a tots aquests sentiments. Un succés que serà emprat per en Robert Guédiguian per crear unes escenes tant memorables que difícilment podrem oblidar, ni amb la nostra progressiva pèrdua de memòria…

Quan fa que no heu vist una obra que us parli de fraternitat amb emoció a punt de llàgrimes sense que resulti sentimentalista? Hi ha un tipus de cinema, molt poc habitual, capaç de parlar-nos a cau d’orella d’uns sentiments que potser no teníem prou presents. “La casa junto al mar” pertany a aquest tipus de cinema, rar, poc habitual, però inoblidable…

En parlem. Després de sopar, com sempre. Vigileu horaris de projecció i el d’aquest sopar.

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 91. Segona època. Dimecres 11 d’abril de 2018. A les 21:00 sopar al Restaurant Jockey.  Visionat pel·lícula “La casa junto al mar” de Robert Guédiguian: dissabte, diumenge, dilluns i dimarts a les 16:00 o a les 18:00. Boliche Cinemes.

Dimarts 20 de març ens situarem a l’any “1945”, de Ferenc Török

Aquesta imatge ens introdueix perfectament a la pel·lícula que us proposem pel Sopar de Cinema del pròxim dimarts.

El tren acaba d’arribar a l’estació d’un poble. Una pagesa baixa d’un dels vagons. Un parell de soldats s’ho miren des del seu transport militar. No és un Jeep, no són nord-americans, si ho fossin anirien amb un uniforme més entallat i planxat (a les pel·lícules de Hollywood els soldats sols anaven arrugats quan estaven en plena batalla, i encara…). El factor i el cap d’estació vesteixen uniforme d’estiu. Els barrets dels dos pagesos que estan al final de l’andana, en el carro, poden ajudar a suportar la calor… I, de cara a l’espectador, la figura d’un jueu ortodox acompanyat d’un jove, potser el seu fill.

Aquesta imatge correspon a la pel·lícula “1945”, dirigida per l’hongarès Ferenc Török. És el 12 d’agost de 1945. No és un dia qualsevol, per la ràdio acaben d’anunciar que els Estats Units han llençat la segona bomba atòmica sobre Nagasaki. La Segona Guerra Mundial encara no ha acabat definitivament, però la presència dels soldats soviètics que patrullen pel poblet hongarès ens situen en els inicis del que més endavant serà el control d’alguns països europeus  pel règim soviètic.

Els dos personatges jueus, en quan parlin amb el factor de l’estació, aniran cap el darrer vagó del tren. Acompanyen dues caixes de fusta (diria que són com uns taüts molt rudimentaris) que seran carregades en el carruatge que està esperant al final de l’andana.

Què passarà a continuació? No penso explicar-ho, naturalment, però afegiré alguns elements per acabar de situar la proposta del director. Encara no feia dos anys Hongria estava ocupada per les tropes germàniques i els vilatans d’origen jueu d’aquest poble van ser denunciats pels seus propis veïns. Com en molts altres llocs, com a França, per exemple i no diguem Polònia o Alemanya.

Ara que la guerra està a les acaballes, ara que en el territori europeu ja s’ha firmat la pau, ara… què volen aquests dos jueus? Per què tornen?

Aquest petit poble serà l’escenari que utilitza Ferenc Török per mostrar la roïnesa d’una societat que va intentar sobreviure en un temps molt difícil. Però sempre n’hi ha que ho van patir més…

Una pel·lícula molt premiada en festivals i mostres de cinema, una obra cinematogràfica que espero mereixi l’atenció i els comentaris dels assistents al Sopar de Cinema.

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 90. Segona època. Dimarts 20 de març de 2018. A les 20:05  “1945” de Ferenc Török. Boliche Cinemes.

Dimarts 6 de març soparem “En la sombra” (de Fatih Akin)

Mireu-la bé. És la Diane Kruger que va obtenir a Canes el premi a la millor actriu per aquesta interpretació. Està trasbalsada per una incidència de trànsit quan anava cap a l’oficina del seu marit, a deixar-li el fill, per una estona, el temps necessari per poder fer unes gestions. Tota una premonició. La Katja no els tornarà a veure. Una bomba acabarà amb les seves vides. És un acte de terrorisme?  El marit de la Katja, en Nuri Sekerci (Numan Acar), és turc… Sembla ser que “En la sombra” s’inspira en els assassinats xenòfobs perpetrats a Alemanya pel grup neonazi NSU entre el 2000 i el 2007 i que durant molt de temps van quedar impunes, donat que la policia va atribuir els crims a venjances per assumptes de droga o joc.

El director del film, en Fatih Akin, alemany d’ascendència turca,  diu: “Quan es va descobrir, va ser un tema de gran impacte -el govern d’Angela Merkel va arribar a celebrar el 2012 un acte públic de desgreuge a les víctimes- i ho continua sent perquè els judicis continuen”. Però, pareu atenció: quan ocorre un atemptat, les notícies ens ho expliquen tot sobre els assassins, d’on vénen, qui són els seus pares, quin tipus d’educació han tingut…. Podem arribar a saber molt sobre els terroristes, però… molt poc de les víctimes i les seves famílies. “En la sombra” adopta l’estructura d’un thriller per situar-nos davant d’aquestes víctimes, mostrar el seu dolor per l’absència traumàtica dels éssers estimats i ens ofereix una narració del procés farcida d’elements que no ens resultaran gens estranys. I, sobretot “En la sombra” és una manifestació contundent que la violència pot engendrar violència.

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 89. Segona època.  Dimarts 6 de març. A les 20:00 “En la sombra” de Fatih Akin.  Boliche Cinemes