Aquest dimarts 7 de març sopem amb Jackie

jackie-dosMenys d’una setmana separen aquestes dues imatges. Una setmana per no oblidar mai, tremenda, la del magnicidi que va acabar amb la vida de John Fitgerald Kennedy, primer President catòlic dels EE.UU.

Quan van entrar a la Casa Blanca, el 20 de gener de 1961, Jacqueline Kennedy era una de les més famoses, admirades i envejades figures del món. Era una elegant, atractiva i jove Primera Dama en la era de la televisió.  Fotogènica, captivadora i esposa d’un dels presidents més joves que ha tingut els EE.UU.

Però, aquesta imatge gairebé mítica de la gràcia, la joventut i l’idealisme, en qüestió d’hores va patir la circumstància dramàtica de veure morir en el seus braços al marit, va voler organitzar la cerimònia de l’enterrament, va tenir cura de com tractar el drama amb els seus fills i va lluitar a fi de preservar el llegat polític del President Kennedy.

Tots tenim present aquella imatge esgarrifosa: en plena desfilada en automòbil descobert pels carrers de Dallas, el 22 de novembre de 1963, en un moment ple de confusió i commoció, el món va ser testimoni de la tragèdia. Ens han quedat per sempre la imatge de Jacqueline, 34 anys, amb un vestit de Chanel de color rosa, abraçada al seu marit, intentant protegir-lo d’una possible tercera bala. No fou necessari.

Però, el que ningú va veure és el que va succeir després, els dies següents, darrere les portes tancades per preservar la intimitat de Jackie. La primera dama es va enfrontar a una sèrie de desafiaments com a dona, com a mare i com a viuda.

Tot i les dades que senyalo, Jackie no és pot considerar com una pel·lícula autobiogràfica (una ‘biopic’ en diuen) d’acord amb els antecedents. Pablo Larraín, el director,  més que mostrar una cronologia dels fets, des de el punt de vista històric, el que ens proposa és una reflexió psicològica de la protagonista en els 3 dies més difícils de la seva vida, just el temps que va passar des de que el president Kennedy va morir al seus braços, fins que va sortir de la Casa Blanca, amb els seus fills i les seves pertinences.

Aquesta és la diferència entre les dues imatges que avui hem triat per la convocatòria del Sopar de Cinema. Dues imatges en les que Natalie Portman sembla que ho digui tot amb la seva expressió. Dues que utilitzarem per obrir el col·loqui del pròxim dimarts.

No ho sabem tot del que va passar i encara que hi segueixen havent punts foscos “Jackie” ens desvetlla uns… que no podíem imaginar.

Us hi esperem. La pel·lícula –com totes les que seleccionem- crec que s’ho val…

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 65. Segona época. Dimarts 7 de març de 2017. A les 20:05: “Jackie” de Pablo Larraín. Boliche Cinemes.

Anuncis