Dimarts 17 de gener soparem amb “Frantz”

????

Una imatge que demana atenció. Cap dels dos personatges els veiem de cara, aleshores podem deduir que la nostra visió és la que té la jove. Cóm sabem que és una dona jove? Per com va vestida, l’abric, el barret…

Està mirant amb atenció, quasi espiant, doncs s’ha aturat abans de deixar-se veure, a un home jove. També va ben  vestit i s’ha tret el barret. Senyal de respecte.  El fet que hagi deixat un ram de flors a terra i la inclinació de cap són clau per acabar de completar el significat de la imatge:  aquest jove està presentant els seus respectes a un difunt en el cementiri. No és un familiar directe perquè no guarda dol. Pot ser que sigui un amic. En plena meditació és albirat per una dona jove, endolada,  que va a visitar la mateixa tomba i es troba amb el desconegut.

Pel vestuari podem imaginar que l’escena té lloc en els primers decennis del segle XX i l’autor ho remarca perquè la imatge és en blanc i negre.

Aquesta imatge correspon a la pel·lícula Frantz i François Ozon, el seu director, situa la narració just al final de la Primera Guerra Mundial.  Ella és l’Anna (Paula Beer), i va a visitar, com cada dia, la tomba del seu promès, en Frantz, mort en combat. Ell és en Adrien (Pierre Niney), un jove francès, de bona família, que ha vingut a Alemanya per visitar als pares d’en Frantz.

Eren amics? Van combatre junts? Estava prop d’ell quan va ser abatut? Els pares d’en Frantz volen saber tots els detalls  per poder imaginar que han estat al seu costat  en aquells tràgics moments.  L’Anna els acompanya.  En realitat viu a casa d’ells, a casa dels pares del seu promès, al que cada dia vol recordar visitant el cementiri.

Què hi fa un jove francès, un ex-soldat, de visita en un poble alemany, molt poc temps després d’acabada la guerra? Cóm el pot rebre una societat  amb les ferides obertes, que plora pels homes que van partir a lluitar i defensar el país i no han tornat ni tornaran mai? I l’Anna, quan més tard visitarà Paris, què hi fa en la terra dels enemics?

Hi ha molts punts de vista per analitzar en aquesta pel·lícula, des de la personalitat dels protagonistes i la seva evolució davant dels insospitats esdeveniments fins a un plantejament, força interessant, respecte a les dues Europes contraposades: d’una banda l’Europa de la cultura, del coneixement, una Europa en la qual és perfectament possible que un jove francès i un alemany es facin amics i de l’altra tenim a l’Europa de la por, la guerra, els interessos partidaris, els nacionalisme ultra.

Els pobles es poden trobar, amb un mínim coneixement de la llengua, de la música, la literatura o la pintura. Aquest és el camí que proposa François Ozon. El que resulta extremadament original és la subtilitat que utilitza i el domini de elements tant oposats com la  mentida i el perdó.

Una pel·lícula de les que fan parlar i no poder acabar i ho podrem comprovar en el pròxim Sopar de Cinema, si veniu, clar.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 62. Segona època. Dimarts 17 de gener de 2017.  A les 20:10 “Frantz” de François Ozon. Boliche Cinemes.

Dimarts 11 de març, sopem amb una adolescent (“Jove i maca”, de François Ozon)

joven-y-bonita-2013-imagen-1Creieu que aquesta noia sembla que tingui 17 anys?  M’intriga la seva mirada. No és de por, no em sembla que sigui de desig per a res o per a ningú. Observa, sí, amb atenció, però sense cap mena d’il·lusió. L’ha perdut als 17 anys? Es pot perdre la il·lusió als 17 anys? L’adolescència és un període en el que tot és possible. Rimbaud  ho descriu en el poema “La serietat no existeix als 17 anys”.  Però Isabelle (Marine Vacth), la imatge d’aquesta fotografia, la protagonista de Jove i macaestà passant per aquesta etapa de la vida en la que s’experimenta la transformació del propi cos i les reaccions poden ser moltes i molts diferents.

François Ozon, el director de Jove i maca no vol mostrar l’adolescència com un moment sentimental, sinó com un moment quasi hormonal. Un fet extraordinari, que trasbalsa als joves, que pot induir-los a anar més enllà dels límits. De quins límits estem parlant? Els límits de cada generació tenen les seves peculiaritats i, fins i tot, les seves explicacions. Per alguns dels lectors d’aquestes convocatòries els límits de la seva època podia ser, posem per cas, un “porret”?  En altres generacions hem vist com l’anorèxia o el consum d’algunes drogues era com una mena d’obrir la porta cap a un món sense consideracions morals… Un trencament amb l’ordre establert.

Per a Isabelle la prostitució és com un viatge, una experiència, però encara no és una perversió. Tampoc és per necessitat material doncs perquè quedi més clar, el director situa a la família d’Isabelle sense problemes econòmics. No ho fa, doncs, per diners, encara que els agafa dels clients.. Tampoc per plaer. Aleshores… per què ho fa? Per què es prostitueix Isabelle?

La pel·lícula està dividida en  quatre estacions d’un any que coincidiran amb quatre visions que les persones més propers tenen d’Isabelle. Però la nostra, la nostra visió, no es troba en cap estació, sinó en un sol dia: el del  pròxim dimarts… L’aprofitareu?

Antoni K.

Sopars de Cinema. Segona època Nº7. Dimarts 11 de març de 2014. A les 20:00 “Jove i maca” de François Ozon. Boliche Cinemes