Dimarts 13 de juny soparem amb “Testigo”, de Thomas Kruithof

L’home i la màquina. Aquest podria ser el títol de la fotografia. El de la pel·lícula a la qual pertany és Testigo.

L’home es diu Duval i la màquina és una autèntica IMB model Selectric I, de les de “bola”, introduïda en el mercat cap els anys 60… del segle XX. Però l’acció és actual, ben actual. Aleshores, perquè utilitza una màquina d’escriure enlloc d’un ordinador?

En Duval (François Cluzet) fa dos anys que no troba feina però un dia (em resisteixo a escriure la frase feta de “un bon dia”…) rep una trucada i n’hi ofereixen una i molt ben pagada: es tracta de transcriure el contingut d’unes cintes d’àudio, uns cassetes, unes converses que han estat enregistrades sense coneixement d’un o ambdós interlocutors.

Per exemple, recordeu aquest fragment d’una conversa privada que va sortir a la llum?

DA: “Oye, que sepáis que tenemos cosas que nos estamos callando. Yo sólo te pido, ministro, que comprendas mi situación en Catalunya. No soy de la Generalitat, la oficina no pertenece a la Generalitat, somos independientes. Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació]. En fin, yo soy español, lo tengo claro, pero estoy en una situación que tengo que bailar allí.
JFDA: Está claro, está claro. Esto…
DA: Esto, y sabiendo que son dos hermanas y las dos son cuñadas…”

Bé, imaginem que aquesta conversa que va tenir lloc en un despatx ministerial, devia ser enregistrada i, després, una persona, algun “Duval”, la va transcriure en paper. Una sola còpia. Res en digital, que no sempre es pot controlar. En una còpia… mecanografiada. Això és el que està fent en Duval. A la imatge el podem veure com està escoltant una cinta i tecleja en la IBM. En cas d’un error res més fàcil que la destrucció de la fulla. No ha de quedar còpies…

“Em venia de gust relatar la trajectòria d’un empleat perfecte, d’un home que acata escrupolosament les ordres i que se submergeix en el món fosc dels serveis secrets i les xarxes polítiques. Volia mostrar un món opac a través de la mirada d’un subaltern, en el baix de l’escala d’una empresa amb una finalitat que desconeix. Les seves tasques estan subjectes a normes de seguretat properes a l’absurd. Exerceix el seu treball sense fer-se preguntes”, diu el director Thomas Kruithof.

Com a espectadors seguirem en Duval al llarg de la intriga. Sabem tant com ell: ens fem les mateixes preguntes i gradualment el personatge començarà a treure’ns avantatge, a mesura que es converteix en actor de la seva destinació.

No és una pel·lícula sobre la política. La política hi és present i en part n’és protagonista, com en molts aspectes de la nostra vida. La pel·lícula és… cine!  Una història molt ben tramada, amb situacions que fa un temps hauríem qualificat “de novel·la”, però que després del fragment que he reproduït , podríem dir que són situacions singulars, però extretes de la vida real. Amb una successió de fets i reaccions que, us ho asseguro, van deixar-nos clavats a la butaca, ahir a la tarda quan vam veure “Testigo”.  Extraordinari  François Cluzet,  impressionant la fotografia, i la música, i el so, i… perquè no en seguim parlant el dimarts, després de sopar?

Us hi espero.  Cordialment

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 80. Segona època. Dimarts 13 de juny de 2017. A les 20:15 “Testigo” de Thomas Kruithof. Boliche Cinemes.

Anuncis

Dimarts 7 de juny soparem amb el metge (Un doctor en la campiña)

d24a6123_jair_sfez_3130Un camí llarg, en plena campanya. Un camí rural, recorregut a peu, amb la cartera a la mà. Una cartera un tant voluminosa, carregada d’estris –no se sap mai què haurà de necessitar: el tonòmetre, l’estetoscopi, unes quantes venes i apòsits, una goma d’hule per contenir hemorràgies, per realitzar un torniquet…- és la imatge d’un metge rural, un metge de poble.

Tots els que viuen en aquesta zona saben que poden comptar amb Jean-Pierre (François Cluzet), el metge que els ausculta, els cura i els tranquil·litza dia i nit, els 7 dies de la setmana, les 52 setmanes de l’any. El que ningú sap es que Jean-Pierre ha emmalaltit i ara assisteix a l’arribada de Nathalie (Marianne Denicourt), una doctora principiant que envien de l’hospital per ajudar-lo. Ara és el moment de veure si la Nathalie aconsegueix adaptar-se a aquesta nova vida i a substituir el que es creia … insubstituïble.

Aquestes són les circumstàncies en que es troben el protagonistes de Un doctor en la campiña, però la pel·lícula va molt més enllà. El director, Thomas Lilti, que ha estat metge abans que cineasta, vol tractar, també, el problema de la desertització mèdica en zones rurals i, sobre tot, vol parlar-nos de tolerància, de compartir, de col·laborar. Aquest és un cinema que va molt més enllà dels clixés en que s’embolcallen algunes obres. Pel·lícules com “Un doctor en la campiña” són d’una rara espècie. Fitxeu-vos-hi bé, ens parlen de… altruisme!

Quant de temps fa que no heu vist una pel·lícula que fitxi la seva atenció en l’altruisme? Doncs ara teniu oportunitat de veure’n una: aquesta! I teniu, també, oportunitat de  parlar-ne. On? En el Sopar de Cinema del pròxim dimarts. (On sinó?).

Us ho recomano, us hi espero, com sempre.

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 57. Segona època. Dimarts 7 de juny de 2016. A les 20:00 “Un doctor en la campiña” de Thomas Lilti. Boliche Cinemes.