Dimarts 17 de gener soparem amb “Frantz”

????

Una imatge que demana atenció. Cap dels dos personatges els veiem de cara, aleshores podem deduir que la nostra visió és la que té la jove. Cóm sabem que és una dona jove? Per com va vestida, l’abric, el barret…

Està mirant amb atenció, quasi espiant, doncs s’ha aturat abans de deixar-se veure, a un home jove. També va ben  vestit i s’ha tret el barret. Senyal de respecte.  El fet que hagi deixat un ram de flors a terra i la inclinació de cap són clau per acabar de completar el significat de la imatge:  aquest jove està presentant els seus respectes a un difunt en el cementiri. No és un familiar directe perquè no guarda dol. Pot ser que sigui un amic. En plena meditació és albirat per una dona jove, endolada,  que va a visitar la mateixa tomba i es troba amb el desconegut.

Pel vestuari podem imaginar que l’escena té lloc en els primers decennis del segle XX i l’autor ho remarca perquè la imatge és en blanc i negre.

Aquesta imatge correspon a la pel·lícula Frantz i François Ozon, el seu director, situa la narració just al final de la Primera Guerra Mundial.  Ella és l’Anna (Paula Beer), i va a visitar, com cada dia, la tomba del seu promès, en Frantz, mort en combat. Ell és en Adrien (Pierre Niney), un jove francès, de bona família, que ha vingut a Alemanya per visitar als pares d’en Frantz.

Eren amics? Van combatre junts? Estava prop d’ell quan va ser abatut? Els pares d’en Frantz volen saber tots els detalls  per poder imaginar que han estat al seu costat  en aquells tràgics moments.  L’Anna els acompanya.  En realitat viu a casa d’ells, a casa dels pares del seu promès, al que cada dia vol recordar visitant el cementiri.

Què hi fa un jove francès, un ex-soldat, de visita en un poble alemany, molt poc temps després d’acabada la guerra? Cóm el pot rebre una societat  amb les ferides obertes, que plora pels homes que van partir a lluitar i defensar el país i no han tornat ni tornaran mai? I l’Anna, quan més tard visitarà Paris, què hi fa en la terra dels enemics?

Hi ha molts punts de vista per analitzar en aquesta pel·lícula, des de la personalitat dels protagonistes i la seva evolució davant dels insospitats esdeveniments fins a un plantejament, força interessant, respecte a les dues Europes contraposades: d’una banda l’Europa de la cultura, del coneixement, una Europa en la qual és perfectament possible que un jove francès i un alemany es facin amics i de l’altra tenim a l’Europa de la por, la guerra, els interessos partidaris, els nacionalisme ultra.

Els pobles es poden trobar, amb un mínim coneixement de la llengua, de la música, la literatura o la pintura. Aquest és el camí que proposa François Ozon. El que resulta extremadament original és la subtilitat que utilitza i el domini de elements tant oposats com la  mentida i el perdó.

Una pel·lícula de les que fan parlar i no poder acabar i ho podrem comprovar en el pròxim Sopar de Cinema, si veniu, clar.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 62. Segona època. Dimarts 17 de gener de 2017.  A les 20:10 “Frantz” de François Ozon. Boliche Cinemes.

Dimarts soparem… amb el senyor Ministre! (Crónicas diplomáticas.Quai d’Orsay, de Bertrand Tavernier)

0182353“Senyores i senyors, em dic Alexander Taillard de Worms i sóc Ministre d’Afers Exteriors de França. Aquí en el Quai D’Orsay tinc un equip molt cohesionat. Ara estic preparant  una compareixença en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, a Nova York. La Consellera per assumptes africans, Valérie Dumontheil (Julie Gayet), està convençuda que poden aparèixer problemes en ‘Ubanga’, però jo crec que la crisi de ‘Lusdemistán’ ens situarà  en l’espiral de la política internacional.  Ara bé, continuo creient que ens hem de recolzar sempre en la santíssima trinitat dels conceptes diplomàtics: legitimitat, unitat, eficàcia. Hem de malfiar-nos dels neoconservadors nord-americans, dels russos corruptes i dels xinesos cobdiciosos. El món no es mereix la grandesa d’esperit de França.

Ara tinc un nou col·laborador,  l’Arthur Vlaminck  (Raphaël Personnaz). Li he confiat el ‘llenguatge’. Sí, ell serà qui m’escrigui l’esborrany del discurs que he de fer a Nova York davant dels presidents i primers ministres d’arreu del món. Farem el màxim esforç per demostrar que França és la força que guarda  l’equilibri però, com dic a tothom en el meu gabinet…”per molt que ens trenquem el cul, no ens esmentaran en els llibres d’història. O potser en una nota a peu de pàgina “.

Després de llegir el que diu el senyor Ministre (Thierry Lhermitte), què més podem afegir? Sí, potser uns aclariments, encara que siguin a peu de pàgina, com diu ell. 1. La darrera frase és totalment real. La va pronunciar Dominique de Villepin,  aleshores Ministre del govern que presidia Jacques Chirac, el 14 de febrer de 2003, en plena crisi iraquiana, en el plenari del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. 2. Julie Gayet  és una actriu que interpreta el paper de Consellera d’assumptes africans també coneguda com a companya de l’actual president de França, François Hollande. 3. El personatge a qui confien el ‘llenguatge’, en la pel·lícula l’Arthur Vlaminck, és un dels autors del guió (premiat al festival de Sant Sebastià) i actualment és el Conseller d’afers culturals de França a Nova York. O sigui que continua en la carrera diplomàtica. 4. Per aquesta circumstància l’esperit de quasi tot el que es pot veure en la pel·lícula Crónicas diplomáticas de Bertand Tavernier és… veritat!

Si creieu que ja tocava veure una comèdia… aquí la teniu. Confesso que vaig riure a gust. De tant en tant substituïa mentalment a un personatge francès per un dels que coneixem i aleshores…

Si voleu passar una bona estona… i parlar-ne, el dimarts teniu una cita en el Boliche Cinemes.

Antoni K.

Sopars de Cinema. Segona època. Nº 11. Dimarts 8 d’abril de 2014. A les 20:00 “Crónicas diplomáticas. Quai d’Orsay” de Bertrand Tavernier. Boliche Cinemes.