Dimarts 4 d’abril sopem amb “Un hombre llamado Ove”

Es diu Ove. És suec. Amb 59 anys, una mica mal portats,  ja no té ni esposa ni treball. Està malhumorat i es pregunta què hi fa ell en aquesta vida. Ella és la seva veïna. Es diu Parvaneh. És iraniana. Amb trenta i pocs anys, ben portats, embarassadíssima i mare de família, està integrada en la societat sueca i és una veïna disposada “pel que calgui”.

Ell sembla un vell amargat, sempre amb una cara de gos com fuig, es passa bona part del dia vigilant el seu petit univers, el de la comunitat de veïns de cases unifamiliars, observant si tothom compleix amb les normes de convivència establertes. Suposo que, en part, és per que és així i en part perquè havia estat president de la comunitat de propietaris fins que el seu veí i amic li va prendre el càrrec… No ho ha paït bé.

No interpreteu erròniament l’actitud, la mirada, de Parvaneh cap el seu veí i ara amic. No sempre han estat flors i violes en la seva relació, però la proximitat pot arribar a crear noves amistats fins i tot amb individus solitaris, seriosos, malcarats i una mica antipàtics. La proximitat i el fet de tenir i/o patir un cor massa gran.

 “Un hombre llamado Ove és el que se’n diu “una comèdia dramàtica”.  Es tracta de mostrar,  amb certes dosis d’humor,  una realitat que té connotacions dramàtiques, com moltes pàgines de la nostra vida, però que si ens arriben ben explicades i, especialment,  molt ben interpretades poden conformar una pel·lícula  que resulti atractiva , interessant i  amb moltes propostes per debatre. Una pel·lícula  que ha estat nominada per l’Oscar al millor film de parla no anglesa…  Entre els centenars, per no dir milers, de pel·lícules que anualment es produeixen arreu del món,  amb la premiada El viajantei amb la nominada “Un hombre llamado Ove” haurem pogut veure i comentar dos dels títols més senyalats de la producció mundial.

L’Ove ens espera en el Boliche. Sembla que té intencions d’acabar amb tota aquesta amargor, però no sap com fer-ho. Sortosament sempre hi ha un bri, que pot ser d’esperança, d’oportunitat, de reflexió i a nosaltres ens toca debatre si en Ove sabrà o no aprofitar algun d’aquests brins…  El pròxim dimarts, per exemple, podríem intentar-ho, no?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 76. Segona època. Dimarts 4 d’abril de 2017. A les 20:10: “Un hombre llamado Ove” de Hannes Holm. Boliche Cinemes.

Dimarts 21 de març sopem amb “El viajante”

????

Rana i Emad són una parella iraniana de classe mitja. Són els protagonistes de El viajante, la pel·lícula dirigida per Asghar Farhadi que va obtenir fa pocs dies l’Oscar al millor film de parla no anglesa. Els dos es  mouen en un entorn cultural. Ell és professor de Literatura en un Institut i tots dos són actors de teatre d’aficionats. Durant la pel·lícula els veurem assajant la molt coneguda peça d’Artur Miller  “Mort d’un viatjant”.

Ara, en el moment que mostra la imatge de la convocatòria, “estan sumits en una situació que revelarà aspectes inesperats de la seva personalitat”,  com diu Asghar Farhadi. Per començar, la feina de l’assaig es complica amb un greu problema domèstic: l’edifici on viuen s’esquerda, com abans d’ahir aquelles cases del Poble Nou. Tot plegat és un enrenou que els condueix cap a solucions d’emergència i provisionals.  Estaran allotjats en el pis propietat d’un company del teatre malgrat que hi ha una petita habitació que resta ocupada per les pertinences de l’antiga llogatera que està buscant un altre pis. Aquell “tan sols serà per un parell de dies” sembla que resultarà una mica més dilatat… Com a espectador tens  la sensació que no estan sols en aquell pis…

Seria massa fàcil creure que els dos protagonistes de la pel·lícula acabaran vivint en paral·lel el que pateixen els personatges de l’obra teatral.  Res d’això. Però sí que es trobaran amb el viatjant i la seva família i hauran de decidir què fan. I aquest què fan vol  dir que haurem de comentar  el drama psicològic i moral sobre com la ira d’un home i la pròpia imatge danyada el poden dur a la vora de la destrucció del que ostensiblement vol protegir.

Asghar Farhadi, director d’un altre film premiat amb l’Oscar Nader y Simin, una separación, que ens va acompanyar fa uns anys en un altre Sopar de Cinema, diu que ha volgut fer “una pel·lícula amb una gran atracció emocional i que això fa que, a més de commovedora,  també obligui als espectadors a reflexionar sobre temes molts subtils…”

Em permeto prendre-li la paraula i proposar-vos el debat d’aquesta pel·lícula, en la que hi ha la subtilitat d’una crítica de costums, un procés d’investigació d’uns fets que la situen en el terreny del thriller i algun discret i quasi ocult homenatge a algun film inoblidable de la història del cinema… I és de les que tenen una hora final totalment impredictible.

Una pel·lícula que convida al debat. O sigui, que convida a veure-la en un Sopar de Cinema.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 66. Segona època. Dimarts 21 de març, a les 19:45: “El viajante” de Asghar Farhadi. Boliche Cinemes.