Dimarts 28 de novembre soparem amb molta llum (“Hacia la luz”, de Naomi Kawase)

2

“Sense llum, no hi ha colors. Sense llum, no hi ha imatges. Sense llum, és impossible poder fer una pel·lícula. Gairebé es podria dir que la llum… és el cinema”.

Això és el que diu Naomi Kawase, la directora de la pel·lículaHacia la luz”, tercer títol del mini cicle que hem dedicat a la dona creadora d’imatges cinematogràfiques i que veurem i comentarem el pròxim dimarts.

Kawase ens proposa tancar els ulls i escoltar el què ens diuen els diàlegs de la pel·lícula que narra una veu que ens descriu l’on i el com de cada escena del film. És el què es fa perquè les persones cegues puguin “veure” les pel·lícules i el resultat és molt interessant. Facin la prova de tant en tant.

Ella, Misako, la protagonista,  escriu els textos per l’audio descripció.  Ell, Nakamori,  va començar a patir una malaltia ocular degenerativa que va posar fi a la seva carrera com a fotògraf. Quina esperança pot tenir ell per al futur? Realment pot trobar la motivació per seguir vivint? Hi ha coses que no entenem encara que puguem veure-les? I per contra, hi ha coses que entenem encara que no puguem veure-les?

Plantejades les circumstàncies de cada protagonista, Kawase introdueix una història en la història. Ella se sent opaca davant la vida, ell vol capturar l’últim raig de llum amb les seves fotos. Els dos s’il·luminen un a l’altre i, en el seu camí cap a la llum, ens ensenyen que el cinema és llum, que la vida és llum, que sense llum no hi ha res, però que l’única llum que de veritat compta… és la que tots tenim dins, no és cert?

Parlem-ne, dimarts, després de sopar…

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 84.  Segona època.  Dimarts 28 de novembre de 2017.  A les 20:00: “Hacia la luz” de Naomi Kawase. Boliche Cinemes

Anuncis

Dimecres 6 d’abril, sopar de primavera amb “Nuestra Hermana Pequeña”

null

Kamamura és una ciutat marinera que està a uns 50 quilòmetres de Tòquio. A Kamamura tot just acaba d’arribar la primavera. Concretament el dimecres dia 6 d’abril  –quina casualitat!- començarà la festa del Hanami de la que ja en parlarem. A Kamamura hi ha una albereda on les flors dels cirerers formen un autèntic arc, com es pot veure en la fotografia que he triat per convidar-vos a veure plegats i a comentar una pel·lícula molt especial tituladaNuestra hermana pequeña del reconegut i multi premiat autor japonès Hirokazu Koreeda.

A Kamamura hi viuen tres germanes, que tenen entre 21 i 29 anys (Sachi, Yoshino i Chika) que comparteixen casa. En morir el seu pare, a qui no han vist en els darrers 15 anys, les tres joves viatgen al camp per assistir a l’enterrament i allà coneixen a Suzu (13 anys), la seva tímida germanastra. Suzu és filla de la dona per la que el pare de les noies va abandonar a la seva mare i tot i que el lligam familiar és fort no deixa de resultar una situació molt particular. El director intenta reflectir amb profunditat els prejudicis i els traumes que hauran de superar les quatre joves si volen construir una nova família.

En mans d’una producció occidental un tema com aquest podria ser l’esquema d’un melo amb profundes vinculacions psicològiques. En aquesta pel·lícula, amb protagonistes femenines d’una extrema subtilesa,  el director es submergeix en un univers femení per explorar la unió i l’amor en una família desestructurada, en la qual, tot i això, prevalen forts llaços.

El to de la pel·lícula el podeu intuir amb aquesta declaració del seu autor : “M’interessa molt la bellesa que neix quan comprenem – sense malenconia i obrint els nostres cors – que només som grans de sorra que formen part d’un tot, i que la ciutat, el temps de la ciutat, seguirà endavant tot i que nosaltres ja no hi siguem”.

Una persona, molt estimada, va confessar-me en sortir de veure “Nuestra hermana pequeña”  que se sentia més bona persona… Permeteu-me que us convidi a experimentar-ho en la sessió del pròxim “Sopar de Cinema”.

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 53. Segona època. Dimecres 6 d’abril de 2016 a les 20:00: “Nuestra hermana pequeña”de Hirokazu Koreeda. Boliche Cinemes.

Dimarts 28 d’abril, “La casa del tejado rojo”

LA_CASA_DEL_TEJADO_ROJO_11Quan de temps fa que no veieu una pel·lícula japonesa de qualitat en pantalla gran? Hi ha pel·lícules que es poden veure com aquell qui beu un vas d’aigua: sense pensar-s’ho, d’una glopada. Podríem dir que són films fast food… N’hi ha d’altres que convé anar amb compte perquè pots trobar-te amb  un embolic narratiu que no saps per on sortir-ne.  N’hi ha, comLa casa del tejado rojo, que mereixen una atenció especial. Una mica com si ens servíssim una tassa de té. Però no amb la rutina  del sobret i l’aigua a dos punts de bull, sinó amb el protocol del tè verd esmicolat a la tetera de ferro. Un tè de la regió de Uji, per exemple, amb l’aigua entre  75º i 85º, deixant reposar la infusió (2 minuts per al té verd japonès, 3 minuts per al xinés), per assaborir tots els aromes de la ‘Camellia sinensis’… Aquesta pel·lícula és de les que milloren si anem a veure-la predisposats a captar l’atmosfera i l’essència amb el quals el seu autor, Yôji Yamada, n’ha volgut impregnar el que és el seu 82è llargmetratge.

“És una obra literària que té alguna cosa indefinible, misteriosa, inquietant. Vaig començar a escriure el guió mentre reflexionava en aquests tres adjectius. És una història sobre el pecat, però també està l’època en què transcorre. Vaig pensar que seria meravellós si pogués captar aquest entorn”.

Veure “La casa del tejado rojo” és com llegir una novel·la  que traspua encant i fragància. Un text que ens explica la història d’una família vista amb els ulls de la seva assistenta. Secrets de família ocorreguts entre el 1935 i el 1946 descoberts entre el 2000 i el 2009. “La història d’aquesta pel·lícula  –diu el seu director- gira al voltant d’una història d’amor secret en una casa moderna als afores de Tòquio.

 Però, a més d’això, vull descriure l’estil de vida d’una llar petitburgesa durant el període immediatament anterior a la II Guerra Mundial fins a la derrota del Japó, cosa que no s’ha mostrat sovint al cinema fins a la data. I fins i tot vull anar més enllà i oferir alguns esclats de cap a on va  el Japó actual “.

Aquesta és la proposta: assaborir una història de família, amb secrets i amb un epíleg que ens els descobrirà, però embolcallat  amb les particularitats d’una manera d’entendre la vida i l’ordre social que està, més o menys, a 10.409 km. de distància de casa nostra… Amb aquesta sessió celebrarem el vuitè aniversari dels ‘Sopars de Cinema’. Ens acompanyareu?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 37. Segona època. Dimarts 28 d’abril de 2015. A les 19:45: “La casa del tejado rojo” de Yôji Yamada. Boliche Cinemes.