Dimarts 21 de febrer veurem “Felices Sueños”, de Marco Bellocchio

foto-fai-bei-sogni-12-lowMassimo és un home que ha quedat afectat per la mort de la seva mare en estranyes circumstàncies.  Aleshores tenia 9 anys i l’amor que sentia, un amor mutu, quasi absolut i exclusiu, el feia revoltar-se contra la tragèdia injusta.  Sembla que ningú es va atrevir a donar-li detalls d’aquella pèrdua sobtada i, el consol que va trobar en la família… Aquestes són les primeres imatges que podem veure en el darrer film de Marco Bellocchio Felices sueños”.

Ara, Massimo és un home adult, de professió periodista, que ha viscut experiències prou transcendents, com el setge de Sarajevo (anys 90), que ha aconseguit certa notorietat utilitzant algunes dades de la seva història traumàtica i que, amb els anys, la seva capacitat per sobreviure a aquesta pèrdua potser s’ha modificat, però està pagant un preu molt alt, perquè totes aquestes circumstàncies han reduït la seva capacitat per estimar, fins que alguns fets i trobades aparentment fortuïtes potser començaran a crear algunes escletxes per vèncer la seva indiferència.

Vint anys després d’aquella pèrdua, Massimo torna al pis dels seus pares. L’ha de vendre i potser haurà de fer neteja… No, no puc explicar-vos el final, tot i que no puc reprimir-me i avançar-vos que… és una autèntica sorpresa…

No és un ‘melo’ fabricat per uns guionistes que acaben de llegir un best-seller. És una pel·lícula basada en fets reals que sí, que primer han format part d’un llibre, “Fai Bei Sogni” de Massimo Gramellini, que ha estat un èxit de vendes a Itàlia i també a França.  És una pel·lícula que recull molts dels fantasmes del cinema de Marco Bellocchio –probablement el darrer gran autor en actiu del cinema italià dels anys 60-80- un autor amb una gran capacitat per mantenir unides la imaginació i la realitat, la ficció i el document i, sobretot, la cristal·lització dels sentiments i el pas del temps.

A la imatge, podem veure a Massimo (Valerio Mastandrea) i Elisa (Bérénice Bejo)just uns segons abans que ella li xiuxiuegi  “deixa-la anar”… No voldria exagerar si afegeixo que m’ha semblat una pel·lícula màgica…

Dimarts ho podem comprobar.

Cordialment,

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 64. Segona època. Dimarts 21 de febrer de 2017.       ATENCIÓ A L’HORARI: a les 19:45: “Felices sueños” de Marco Bellocchio. Boliche Cinemes.

Anuncis

Dimarts 15 de març parlarem sobre “El nombre del bambino”

83150El matrimoni Berta i Sandro (amb jerseis verds)  han convidat a sopar a Paolo (camisa blanca) germà de la Berta, a la seva esposa Simona i a un amic de la infància, en Claudio. A la fotografia podem veure que s’ho passen bé…

L’ambient sembla que correspon al d’una colla d’amics, de formació intel·lectual superior i reflecteix la situació professional de la majoria: la Berta és mestra d’escola però ha de dedicar molta part del seu temps als seus dos fills; en Sandro és professor universitari, addicte a Twitter, amb un llibre editat (tot i que crec que no se n’han venut més de 300 o 400 exemplars…); la Simona, que llueix un vestit elegant, acaba d’arribar d’una entrevista que li han fet a la televisió com a escriptora d’una novel·la, diuen que amb un contingut una mica picant, que potser es convertirà en un best-seller i, a més, està embarassada. El seu marit, en Paolo, és un burleta i extravertit agent immobiliari.  Assegut al piano sembla que ens miri en Claudio, una mena de músic excèntric que intenta guardar l’equilibri entre els desequilibris del conjunt.

Llibres, música, intel·lectuals, amics de la infància… Podria ser un sopar d’amics que han viscut junts els millors anys de la seva vida; podria ser una comèdia a la italiana on els autors tracten de treure la punta a aspectes de la societat actual que hem adoptat com a habituals;  podria ser una pel·lícula més o menys amable i intranscendent,  però quan pregunten el nom que han pensat posar-li al fill de la Simona i en Paolo… aquesta harmonia que podem veure a la fotografia desapareix immediatament.

Com és possible?  Tant terrabastall per un nom? Imagineu aquests mateixos amics en versió alemanya, que visquessin a Berlín i que en un sopar com l’organitzat per la família Pontecorvo, preguntessin  quin nom li posaran al nou nat i que la resposta fos… Adolf!  Com que son italians, el nom serà un altre, es clar. Però de noms que poden recordar-nos a personatges polítics indesitjables n’hi ha que també els podem associar a creadors, artistes o personatges d’obres significatives…

Serà una broma? Serà veritat? En realitat la situació acabarà provocant una disputa que traurà a la llum rancors i secrets. Rancors que estaven ocults des de el passat col·lectiu i secrets de relacions ignorades que han estat guardats una desena d’anys.

Una comèdia –a la italiana?- que ens permetrà un debat força participatiu, com els darrers que hem viscut, desprès d’haver somrigut especialment amb un final absolutament sorprenent.

Què més podem desitjar per a un “Sopar de Cinema”? Doncs… que ens hi acompanyeu.

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 52. Segona època. Dimarts 15 de març de 2016 a les 20:10: El nombre del bambinode Francesca Archibugi. Boliche Cinemes.

Dimarts 26 de gener parlarem de “Mia Madre”

??????????????????????

Margherita  (Margherita Buy) i Giovanni (Nanni Moretti) són germans. Ella és directora de cinema amb els ulls força envermellits. Ell ha refusat un càrrec professional perquè vol cuidar a la seva mare, que està hospitalitzada en estat greu. Són dos dels personatges principals del film Mia madre de Nanni Moretti  (actor i director), que veurem i comentarem el pròxim dimarts.

La imatge ens mostra als dos germans expressant la preocupació que estan patint  per aquesta circumstància agreujada, en el cas de Margherita, perquè es troba en ple rodatge d’una pel·lícula. És una producció amb els problemes inherents a una feina d’aquestes característiques, amb un rodatge que es complica pel fet d’haver de treballar amb un famós actor nord-americà, d’origen italià, contractat com a protagonista.

Aquests no són tots els problemes quotidians que ha de superar Margherita. Té una filla en plena crisi d’adolescència i al seu costat sempre hi troba aquest germà que és capaç de fer el que ella sembla que no pot: deixar-ho tot per estar al costat de la seva mare. Margherita sembla que es pregunti si podrà tirar endavant amb la pel·lícula, i cóm superarà les preocupacions que la desestabilitzen.

El fet que un dels problemes principals que  mostra “Mia madre” sigui el rodatge d’un film ens permet preguntar si estem davant d’una pel·lícula que tracta del cinema dins del cinema.  La resposta és un sí i no. Més aviat sembla que l’autor hagi volgut tancar les pàgines d’una època de la seva vida, en la que la seva mare estava greument malalta mentre ell rodava un film. “El cinema té l’obligació de mostrar-nos tot  allò que ens passa desapercebut, ja sigui perquè no ho sabem veure o per la força del costum” diu Nanni Moretti.

També podríem preguntar-nos si aquest film és un homenatge a la mare de l’autor, professora de llengües clàssiques.  “Parlaré d’una cosa que em fa mal i em molesta: després de la mort de la meva mare, i a través del que m’explicaven els seus antics alumnes, vaig tenir la sensació que se  m’havia escapat alguna cosa, però que els seus alumnes havien captat i em comunicaven , i era essencial”…

No sé què passarà el pròxim dimarts ni a les conclusions que arribarem, crec que hi ha una mica de tot i unes situacions amb un polsim d’humor que ens permet retrobar a aquest cinema italià que ha estat capaç d’explicar les històries més serioses amb un embolcall agredolç de comèdia.

Aquesta setmana en la qual ens ha deixat un mestre del cinema com Ettore Scola, coincideixen dos estrenes d’altres insignes autors italians, probablement deixebles seus, com Nanni Moretti i Paolo Sorrentino (recorden “La gran belleza” ?). De Nanni Moretti veurem i comentarem “Mia madre” el dimarts dia 26 de gener, de Paolo Sorrentino veurem i comentarem La juventudel dimarts 9 de febrer. Preneu nota, si us plau. Cada setmana no hi ha estrenes d’aquesta categoria… i en els Sopars de Cinema estem (ben) acostumats a veure les pel·lícules més importants. No?

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 49. Segona època. Dimarts 26 de gener de 2016. A les 20:15: “Mia madre” de Nanni Moretti. Boliche Cinemes.

Dimarts 5 de maig, soparem amb en Federico i l’Ettore (Qué extraño llamarse Federico)

QU-IL-EST-ETRANGE-2-700x466 b (1)No hi ha dubte, aquesta podria ser una imatge d’una pel·lícula de Federico Fellini. Ell mateix, ben abrigat i amb el seu barret inseparable en els rodatges, dirigint l’escena final de l’epíleg de la seva vida. Els elements hi son tots: a la dreta, l’altaveu per comunicar les ordres; ell mateix assegut a la clàssica cadira del director o el protagonista del film i, davant seu, la imatge incomparable de l’ocàs, del final de la pel·lícula o de la seva pròpia vida, o de totes dues…

Qué extraño llamarse Federico, la pel·lícula que assaborirem el pròxim dimarts, és una petita meravella sobre el món i els tòpics fellinians dirigida per un altra gran autor, Ettore Scola (“Una giornata particolare”, 1977; “La terrazza”, 1980; “La cena”, 1998),  que ens retorna, en una hora i mitja, tot aquell univers tant personal com barroc de Federico Fellini, i, curiosament, amb ell tot el món de la nostra joventut, sí, de la nostra joventut, de la nostra vida.

Responeu, si us plau, a aquesta pregunta: quina és la pel·lícula de Federico Fellini que recordeu amb més enyor?  “La Strada?  “Las noches de Cabíria?  “La dolce vita?  “Ocho y medio?  “Fellini Satyricon?  “Roma?  “Amarcord? El Casanova de Fellini?   “Y la nave va?  “Ginger y Fred? o alguna de les altres que falten fins arribar a les 25 que va dirigir?

Potser és l’autor del que més pel·lícules hem vist i –fet important- de qui més pel·lícules recordem. No he pogut oblidar, per exemple, l’impacte que em va produir veure com ‘Zapanò’ era capaç de trencar les cadenes amb una inspiració profunda del seu plexe solar mentre la fràgil Gelsomina s’ho mirava entre sorpresa i esporuguida. Aleshores… jo devia tenir 14 anys. I vosaltres?

Ho pregunto perquè em sembla que recordant les pel·lícules de Fellini resulta fàcil trobar de seguida la correspondència vital de cadascú de nosaltres: La Strada als 14, La dolce vita als 20, Giulietta als 25, Amarcord als 33, Ginger i Fred als 46… Sembla com si les nostres cronologies estiguessin vinculades o les recordem en paral·lel… Probablement perquè cada un  d’aquests films era – ha estat i és- una obra tan singular com valuosa i… perquè cada pel·lícula ens ha acompanyat dies i dies amb el record inoblidable de la música de Nino Rota. I si sumem unes imatges prou personalíssimes i una música absolutament identificable… el resultat és que no podem oblidar fàcilment quan i en quines circumstàncies vam veure cada una d’aquestes obres de Federico Fellini.

El meu record –deixeu-me dir-ho i us demano una mica de comprensió- és més personal. Es tracta del sopar que vaig compartir amb el director i la seva esposa, Giulietta Masina, en una breu estada a Barcelona aquell mes de juny de 1985…

El que podrem fer dimarts serà recordar a Federico Fellini tot veient fragments, imatges, que també pertanyen al nostre passat, però en “Qué extraño llamarse Federico” hi ha molt més: la confessió d’una gran amistat entre dos dels autors més importants del cinema europeu dels darrers 100 anys. I si no hi esteu d’acord en podem parlar. Després de sopar, clar.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 38. Segona època. Dimarts 5 de maig de 2015. A les 20:00: ”Que extraño llamarse Federico” de Ettore Scola. Boliche Cinemes

Una mica de “Mel” per sopar (Dimarts 29, “Mel” de Valeria Golino)

Doc 1.Irene. També la coneixen, alguns, pocs, com “Mel”. Potser hi ha qui pensa que és la viva imatge de l’ “Àngel de la Mort” però aquesta figura està reservada –literàriament  parlant- als assassins en sèrie. I aquest no és el cas de Mel.  Ella viu sola, té 32 anys i en fa tres que ha decidit dedicar la seva vida assistint i alleujant el sofriment de persones que ja no poden, que no tenen forces, per continuar aguantant el patiment i que cerquen una ajuda. Però a Itàlia, com a molts països europeus, l’eutanàsia no està permesa.

El tema es prou delicat com per dedicar-li tota la nostra atenció perquè, i això és important, molt important, el tractament que la Valeria Golino, la directora, ha fet del tema li ha valgut el reconeixement de l’Oficina Ecumènica del Cinema que li va atorgar una menció especial en el darrer festival de Canes amb la següent justificació:  La pel·lícula presenta, amb  justesa i  sensibilitat,  la qüestió:  al final de la vida,  fins on l’amor pot ajudar a no abandonar als pacients a la seva solitud i al seu  patiment ?”.

“Mel” és el nom en clau de la Irene. Ella rep els missatges que reclamen una ajuda d’uns amics metges i organitza, tota sola, el procediment que acabarà implicant tant sols al malalt que, voluntàriament, ha sol·licitat aquesta assistència. A mi em va impressionar el film, la personalitat d’aquesta jove i la postura absolutament ben definida que manté davant de possibles alteracions dels veritables motius que demanen la seva actuació.

I vaig sortir de la sala del Boliche amb molts interrogants, amb moltes preguntes que voldrien tenir resposta i espero, entre tots, que les trobarem el pròxim dimarts.

Antoni K.

Sopars de Cinema. Segona època. Nº 13. Dimarts 29 d’abril de 2014. A les 20:10 “Mel” de Valeria Golino. Boliche Cinemes

 

Dimarts 10 de desembre, soparem amb “La gran belleza”

02_toni_servillo_la_grande_bellezza_foto_di_gianni_fiorito_2_jpg_7906M’ho he pensat molt abans d’escollir la fotografia que il·lustra aquesta convocatòria. Entre les altres fotografies que tenia n’hi ha una en que l’escriptor (d’una sola novel·la i d’això ja fa molts anys) Jep Gambardella (Toni Servillo) està assegut en un banc de pedra, perfectament empolainat (jaqueta color taronja clara, mocador de butxaca més fosc, pantalons escrupolosament blancs i sabates de dos colors: blanc i marró). Si hagués triat aquesta altra imatge, hagués començat aquest text tot recordant la Síndrome de Stendhal…

Però m’he decidit, desprès de molt dubtar, una mica com alguns personatges de la pel·lícula (deu ser que encara hi estic somiant…) per aquesta imatge en la que el protagonista està descansant a la terrassa del seu pis romà. Us heu fitxat que darrere mateix hi ha el ‘Colosseo’? Us podeu imaginar la visió que aquest personatge té de la monumentalitat romana?

Aquesta il·lustració no ens immunitza de la síndrome, però més aviat coincideix més amb una cita  de Céline, amb que comença La gran belleza, o les recurrents al·lusions a Flaubert i el seu ‘sentit del no res’ que Jep Gambardella utilitza cada cop  que vol ironitzar sobre el seu estat: un escriptor que va a la recerca d’una felicitat que cada cop veu més lluny, a mida que va sumant anys. El record d’un amor de joventut, la popularitat d’una  exitosa novel·la que no s’ha tornat a repetir… perquè no ha tornat a escriure mai, donen forma a un personatge que és, abans que res, un observador del món exterior i es converteix en la raó de ser de la història. A través d’una sèrie de girs incidentals i sovint lligats al destí, el protagonista se sotmet a un viatge personal.

Una pel·lícula com aquesta ens ha de recordar a La dolce vita com si els mateixos  personatges haguessin envellit, però no exactament els 53 anys que separen una obra de l’altre. És clar que no és el mateix, aquesta Itàlia és la de Berlusconi, però l’aristocràcia, les elits artístiques, sembla que sols han evolucionat superficialment.

També hi trobarem, per tot arreu, fragments que ens poden recordar altres films clàssics en la història del cinema italià. El mateix autor, Paolo Sorrentino, (de qui hem vist Il Divo) ho reconeix :  “És que Roma i “La dolce vita” són pel·lícules que no pots ignorar quan fas una pel·lícula com aquesta. Són dues obres mestres i la regla d’or és veure-les, no imitar-les. Jo vaig intentar cenyir-me a això. És veritat que les obres mestres transformen la forma en què sentim o percebem les coses. Ens condicionen. Per tant no puc negar que aquestes pel·lícules m’hagin influenciat i guiat a l’hora de fer “La gran belleza”. Només espero que m’hagin guiat en la direcció adequada…”

Us podeu imaginar un llargmetratge amb reminiscències d’aquestes dues obres, més un polsim de records de, per exemple, La terraza d’Ettore Scola  qui, amb 83 anys, encara surt en una escena?

Doncs aquest és l’espectacle, barroc, càustic, amb una banda sonora  sorprenent, que podrem veure i comentar el pròxim dimarts dia 10 a les 19:15 (tanta bellesa, tantes referències a obres mestres no es poden enquibir en menys temps…). Si aquest horari no us va prou bé a la taquilla del cinema Alexandra ja hi han els tiquets per aquest Sopar de Cinema. O sigui que es pot veure la pel·lícula, des de avui mateix, qualsevol dia i en qualsevol sessió i, dimarts, coincidir amb nosaltres al restaurant a quarts de deu de la nit.

Un  veritable espectacle per als sentits amb un contingut que donarà joc en el col·loqui. No es pot demanar més.

Antoni K.

Sopars de Cinema Nº 269. Dimarts 10 de desembre de 2013.                                     Atenció a l’horari,  a les 19:15 : “La gran belleza” de Paolo Sorrentino.                 Cinema Alexandra

Buona sera, Giulio. Dimarts 11, “El Divo”

ildivo6_ampliacionImagineu-vos el personatge: 7 cops com a Primer Ministre!,  25 de Ministre (6 com a Ministre d’Afers Exteriors)… Era conegut amb innumerables sobrenoms, entre els que s’inclouen l’Immortal, el Geperut, l’Esfinx, la Guineu, la Salamandra, el Papa negre, l’Home de l’Obscuritat i…

“EL DIVO”

Les seves ocultes ambicions, el seu maquiavelisme, i la sospitosa i sempre vigilada desaparició de proves comprometedores l’havien  convertit en l’encarnació suprema del poder a Itàlia.

Aquesta és una pel·lícula especial, on el seu autor,el jove Paolo Sorrentino, ens parla del poder i dels crims, de connivència amb la màfia, de la connivència entre govern i les lògies maçòniques, del poder ocult de certes esferes del Vaticà, sobre un fons de torbes conspiracions i complots en els que la sang dels assassinats per les Brigades Roges es barreja amb la provocada por l’ombra de la Lògia maçònica P2…  Aquesta història (o hauria d’escriure-ho amb H majúscula?) és… tan absolutament increïble com alguns títols d’aquests best sellers amb o sense “codis”… Però aquestes històries literàries han estat fruït de la fantasia dels seus autors, i les històries que veurem en aquesta pel·lícula tenen una connexió amb la veritat: les persones mortes, assassinades, “suïcidades casualment”…, han  existit.

I,  per sobre de totes elles, hi havia aquesta ombra que caminava amb les cames molt juntes, carregat d’espatlles i les mans en actitud d’oració. Aquest poderós personatge era pròdig en frases fetes. Llegiu-ne unes quantes:

 “El dictador més difícil d’odiar és un mateix”.

“Sé que sóc un home mig, però quan miro al meu voltant i no veig a cap gegant”.

“Pensar malament dels demés és un pecat, però… ho has encertat”.

“No és fàcil explicar el nostre país als estrangers. A Itàlia als trens més lents els diem “acceleratos” i “El corriere della Sera” (‘El correu del vespre’) és… un periòdic que surt als matins…”

Encara que no recordeu gens o poc la història dels darrers 65 anys d’Itàlia, encara que no estigueu familiaritzats amb les dades biogràfiques d’aquest personatge, és igual, la pel·lícula us pot deixar absolutament captivats per la manera d’explicar les singularitats d’un home absolutament poderós, extremadament supersticiós, que no podia  dormir i passejava, en meitat de la nit,  pels carrers de una fantasmal Roma com si es tractés d’un vampir. Un home que un dia va dir:

“El poder desgasta…als qui no el tenen”

En certa ocasió la coneguda periodista italiana Oriana Fallaci, després d’entrevistar-lo, va escriure:  “A qui li fa por una persona malaltissa que s’espanta d’una tortuga? Va haver de passar molt temps perquè m’adonés que eren, precisament, aquestes coses les que m’espantaven. El veritable poder no necessita arrogància, ni una poblada barba, ni una veu esfereïdora. El veritable poder t’estrangula amb llaços de seda, amb encant i intel·ligència “.

No vingueu a veure una pel·lícula política (que també), si veniu, feu-ho (també) per veure i parlar del poder, del seu ús i abús. Aquests sistemes de poder que traspassen els temps i les fronteres… I que ens resulten tan i tan actuals i propers… Us hi apunteu?

Antoni K.

Sopar de Cinema Nº 253. Dimarts 11 de juny a les 20:15: “El Divo” de Paolo Sorrentino. Cinema Alexandra.