Dimarts 30 de maig sopem amb la “Paula”, de Christian Schwochow

Ella és la Paula Modersohn Becker. Pintora. En aquest moment està mostrant al seu amic, el poeta Rainer Maria Rilke,  el retrat que acaba de pintar.  Una obra expressionista. No, no és exactament l’estil que s’esperava que utilitzés una pintora en aquella època. A principis del segle XX la societat no veia amb bons ulls que una dona pogués anar contra corrent sortint dels esquemes més clàssics de… bona per parir, bona per cuinar i netejar i si vol dedicar-se a la pintura… potser per passar l’estona, abans de casar-se… però, aleshores, ha de tenir en compte que “la tasca d’un pintor és la de retratar la natura exactament com és”.

Aquesta no era tant sols una opinió masclista impròpia d’ambients creatius. No, aquesta era una creença d’una part important de la societat que passava per ser cultivada. Molts dels artistes i gent d’ordre opinava que “les dones mai concebran res creatiu, a banda de fills”.

La història de Paula Becker, de casada Modersohn-Becker, és la d’una lluitadora que, des dels 24 anys, va començar a reivindicar la pintura com una forma d’expressió en la qual l’artista ha de tenir llibertat absoluta per poder transmetre una visió pròpia  “Sigueu idealistes fins a la senectut. Idealistes que encarnen una idea. Llavors haureu viscut”.

Influenciada per la obra de Cezánne i Gauguin, amb l’amistat d’artistes com l’escultora Clara Westhoff, des dels anys en que preparava el fang en el qual treballaria Rodin, o el mateix  Rilque, poc abans que comencés a escriure una de les obres més conegudes, “Cartes a un jove poeta”, Paula Modersohn-Becker va trobar a París el caliu i la llibertat per crear la seva obra.

“Paula va ser una persona excepcional. Va lluitar per trobar el seu camí com a dona sense apercebre’s  a si mateixa com una ideòloga o una feminista. No es va limitar a la pintura decorativa, volia mirar dins l’ànima de les persones. Estava fascinada per la imperfecció. Em va impressionar la seva enorme por d’esdevenir una pintora mediocre, una por que comparteixo com a realitzador”  confessa  Christian Schwochow, director del film Paula  que ell mateix defineix com  “una epopeia i una apassionada història d’amor. Em commou perquè els amants es neguen a deixar-se arrossegar per conflictes que causen innombrables separacions en la meva generació. Paula i el seu marit Otto lluiten per la idea d’una relació en la qual tots dos han de ser feliços com a parella i com a pares, però sense deixar de realitzar-se com a individus.”

Us proposo descobrir el món i les circumstàncies de “Paula”, la primera artista a qui s’ha dedicat tot un Museu, a Bremen, malgrat que en vida sols va arribar a vendre cinc obres i alguns dibuixos de les 750 pintures i un  miler de dibuixos que va crear abans de morir als 31 anys.  Hi ha excel·lents escriptores i excel·lents artistes plàstics, sols que les dones que pinten diria que resulten una mica invisibles. El Museo del Prado, per exemple, fins fa set mesos no va dedicar una exposició exclusiva a una pintora…

Un tema que ni pintat per parlar-ne en un Sopar de Cinema (excuseu l’acudit fàcil…), per exemple el del pròxim dimarts, dia 30, a les 20:00 del vespre. Als Boliche, com sempre.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 79. Segona època. Dimarts 30 de maig. A les 20:00: “Paula” de Christian Schwochow. Boliche Cinemes.

Anuncis

Dimarts 17 de gener soparem amb “Frantz”

????

Una imatge que demana atenció. Cap dels dos personatges els veiem de cara, aleshores podem deduir que la nostra visió és la que té la jove. Cóm sabem que és una dona jove? Per com va vestida, l’abric, el barret…

Està mirant amb atenció, quasi espiant, doncs s’ha aturat abans de deixar-se veure, a un home jove. També va ben  vestit i s’ha tret el barret. Senyal de respecte.  El fet que hagi deixat un ram de flors a terra i la inclinació de cap són clau per acabar de completar el significat de la imatge:  aquest jove està presentant els seus respectes a un difunt en el cementiri. No és un familiar directe perquè no guarda dol. Pot ser que sigui un amic. En plena meditació és albirat per una dona jove, endolada,  que va a visitar la mateixa tomba i es troba amb el desconegut.

Pel vestuari podem imaginar que l’escena té lloc en els primers decennis del segle XX i l’autor ho remarca perquè la imatge és en blanc i negre.

Aquesta imatge correspon a la pel·lícula Frantz i François Ozon, el seu director, situa la narració just al final de la Primera Guerra Mundial.  Ella és l’Anna (Paula Beer), i va a visitar, com cada dia, la tomba del seu promès, en Frantz, mort en combat. Ell és en Adrien (Pierre Niney), un jove francès, de bona família, que ha vingut a Alemanya per visitar als pares d’en Frantz.

Eren amics? Van combatre junts? Estava prop d’ell quan va ser abatut? Els pares d’en Frantz volen saber tots els detalls  per poder imaginar que han estat al seu costat  en aquells tràgics moments.  L’Anna els acompanya.  En realitat viu a casa d’ells, a casa dels pares del seu promès, al que cada dia vol recordar visitant el cementiri.

Què hi fa un jove francès, un ex-soldat, de visita en un poble alemany, molt poc temps després d’acabada la guerra? Cóm el pot rebre una societat  amb les ferides obertes, que plora pels homes que van partir a lluitar i defensar el país i no han tornat ni tornaran mai? I l’Anna, quan més tard visitarà Paris, què hi fa en la terra dels enemics?

Hi ha molts punts de vista per analitzar en aquesta pel·lícula, des de la personalitat dels protagonistes i la seva evolució davant dels insospitats esdeveniments fins a un plantejament, força interessant, respecte a les dues Europes contraposades: d’una banda l’Europa de la cultura, del coneixement, una Europa en la qual és perfectament possible que un jove francès i un alemany es facin amics i de l’altra tenim a l’Europa de la por, la guerra, els interessos partidaris, els nacionalisme ultra.

Els pobles es poden trobar, amb un mínim coneixement de la llengua, de la música, la literatura o la pintura. Aquest és el camí que proposa François Ozon. El que resulta extremadament original és la subtilitat que utilitza i el domini de elements tant oposats com la  mentida i el perdó.

Una pel·lícula de les que fan parlar i no poder acabar i ho podrem comprovar en el pròxim Sopar de Cinema, si veniu, clar.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 62. Segona època. Dimarts 17 de gener de 2017.  A les 20:10 “Frantz” de François Ozon. Boliche Cinemes.

Dimarts 4 de març, soparem amb una família alemanya (¿Qué nos queda?)

qué nos queda2Es diuen Marko i Zowie. Són pare i fill. Estant dormint en un sofà a casa dels avis. Però, també, són nét i fill. I, encara que sembli una obvietat, aquí rau una de les claus de la pel·lícula “¿Qué nos queda?”, segons Hans-Christian Schmid,el seu director: “Volíem explorar el fet que pertanyem a una generació que té nens però seguim atrapats en el paper de ser nens per als nostres pares….”

Marko està en la trentena i acaba de publicar el seu primer llibre.  Resideix a Berlín des de que era universitari, allunyat de l’estil de vida dels seus pares. La seva passió per la literatura li ve de família, el seu pare és editor, i acaba de vendre’s l’editorial doncs els e-books estan acaparant el mercat. Ell i el Zowie han vingut a veure als pares i avis. Ho fan dos o tres cops a l’any. Són aquest tipus de reunions en les que tots els fills en reuneixen al voltant de la taula, parlen, canvien impressions, sembla que s’ho diuen tot… però es guarden alguns secrets. Diuen que fins i tot  les millors famílies amaguen secrets. I el cert és que la família  Heidtmanns en té uns quants…

En Marko, per exemple, no ha volgut explicar mai les difícils relacions  -quasi inexistents- amb la seva dona. I d’això ja fa un temps. Però, per dos dies que estan tots junts, no voldria donar un  disgust als seus pares…

Però, aquest cop, la reunió familiar resultarà diferent.  Les esperances de passar un tranquil cap de setmana s’esvaeixen quan la mare, la Gitte, que ha estat mentalment inestable des que Marko era un nen, o sigui que fa uns trenta anys que està sota vigilància mèdica, els comunica que ha deixat el tractament, situació que  desencadenarà reaccions contraposades entre ells.

Quin és el veritable motiu per què la mare deixi de prendre les pastilles que estabilitzen la seva bipolaritat? S’ha cansat del tractament? Vol provar si pot sortint-se’n sense ell? Hi ha algun altre motiu?

Per què en Marko viu allunyat dels seus pares?  I en Jakob, el germà menor? Què amaga en Jakob que arriba amb la seva nova parella i sembla tenir una recança amb els seus familiars que  l’afebleix  davant dels demès? I encara hi ha més secrets, més sorpreses.  Sis adults, un nen i tothom parla amb la boca petita, tothom amaga una part de la seva veritat. Ho fan per compassió, per vergonya, per covardia, per no provocar mala maror… No, aquesta no és la imatge de família feliç, benestant, centreeuropea, que podíem tenir o imaginar com a model a desitjar.

Què els queda a la família Heidtmanns? ( ¿Qué nos queda?).  L’equilibri ja està alterat. Tot està a punt de desfer-se. No s’hi val a preparar el cafè al matí o el suc d’hortalisses com si no passés res. Passa. I molt. I nosaltres, els espectadors, estem descobrint el que s’amaga darrera de cada component d’aquesta família. Què queda darrere de la impostura?

Per una vegada pares i fills semblen disposats a conèixer la veritat. I nosaltres? Hi estem disposats?  Doncs  en la sessió del pròxim dimarts ho podrem saber…

Antoni K.

Sopars de Cinema. Segona època Nº6 Dimarts 4 de març de 2014. A les 20:00 “¿Qué nos queda?” de Hans-Christian Schmid. Boliche Cinemes.

Fatih Akin ens descobreix que hi ha “Al otro lado”

Al otro ladoNo és un creuer d’aquests que anuncien a tota plana en els diaris, amb una multitud de descomptes i petits números d’atenció que, en lletra molt petita, aclareixen la realitat de les condicions de contractació. No, no ho és. Certament aquesta imatge correspon  a una mena de transbordador que facilita l’accés “Al otro lado”, una metàfora com un altra per indicar  que estem davant d’un film que ens vol parlar de la necessitat d’enteniment entre cultures, sense distinció de races o nacionalitats.

Perquè existeixi aquesta comprensió, ve a dir l’autor, és imprescindible el coneixement, la formació. “Al otro lado” és, també, una pel·lícula sobre la importància de la formació per la convivència entre cultures: un professor de filologia alemanya i un apassionat per l’obra de Goethe, d’origen turc en una universitat alemanya… una llibreria alemanya en ple centre d’Istanbul…   Aquest film ens parla de la impossibilitat de fugir del que certament som i de l’herència i l’aprenentatge que va de pares a fills i, també, de fills a pares.

També podríem dir d’aquesta pel·lícula que és una història de casualitats i de destins, de persones que lluiten i tenen sort i d’altres que no poden aixecar el vol.  El director relaciona entre si les metròpolis d’Istanbul, Bremen i Hamburg. I fa convergir les biografies dels protagonistes que seran transformades per aquestes trobades.

Una jove alemanya que es relaciona amb una opositora política turca mor a Istanbul. La seva mare, ( Hanna Schygulla), tracta de reconstruir els últims passos de la seva filla. Un vidu turc resident a Alemanya,   pren com a parella  a una prostituta turca… Quan la dona mor, aquell  professor de filologia alemanya, tracta de trobar a Istanbul a la filla d’aquesta. Explico una mica alguns dels fets argumentals perquè la pel·lícula està construïda sobre sis personatges que s’entrecreuen, però que cadascú d’ells podria ser el protagonista d’un film…  “Al otro lado” els  acaba unint a tots mitjançant el destí.

La gran virtut d’aquesta pel·lícula és l’actitud amb la que el seu director tracta el seus personatges. És una barreja d’afecte i de respecte. Malgrat que poden arribar a patir dolors i pèrdues, el director renuncia al dramatisme i confia en el gestos, en les mirades i en les abraçades. Hi ha silencis, molts  i gestos que ho diuen tot. I també és una reflexió sobre la relació entre dos països en els quals els protagonistes (d’una i altra nacionalitat) poden sentir-se, de tant en tant, “a l’altre costat”, o sigui en una realitat estranya, dividida entre moments hostils i agradables.

Però encara no he dit qui és el director. En Fatih Akin, nascut a Hamburg, de pares turcs, pertany a la novíssima generació de cineastes alemanys amb ressò internacional. Amb “Al otro lado” va guanyar el premi al millor guió a Canes i el Premi Europeu, també pel seu guió.   Aquesta vegada la crítica va coincidir atorgant-li ditiràmbics adjectius. Des de  “profundament commovedora”  fins a “meravellosa, colpidora amb personatges realment fascinants”. Tampoc cal exagerar. Senzillament, és una pel·lícula interessant i digna, molt digna, de ser recuperada pels  “Sopars de Cinema”.

Un missatge de la convivència entre cultures del que podrem parlar el pròxim dimarts, si veniu, clar.

Antoni K.

Sopar de Cinema Nº 252. Dimarts 4 de juny  a les 20:00: “Al otro lado” de Fatih Akin. Cinema Alexandra.