Dimarts 12 de desembre, soparem pensant en “El sentido de un final”, de Ritesh Batra

La Verònica (Charlotte Rampling) i en Tony (Jim Broadbent) feia molt de temps que no es veien. De joves, camí de la Universitat, havien tingut una relació que no va progressar. Fins i tot en Tony va passar uns caps de setmana a casa de la Verònica. Allà va conèixer  la seva mare, Sarah (Emily Mortimer), una dona que comença a veure que el temps passa mentre viu un matrimoni que no acaba de quallar.

Ara, al cap dels anys, les seves vides tornen a coincidir en la reclamació que fa en Tony d’un objecte (un diari), d’una herència que la Verònica es nega a cedir. Què explica aquest diari? Quines històries podran reviure amb la seva lectura? Quins records es guarden entre les seves pàgines? “Crec que moltes vegades ens aferrem a les coses perquè volem seguir recordant; és una forma de mantenir una cosa viva “,diu Charlotte Rampling. El sentido de un finalde Ritesh Batra és l’adaptació de la novel·la homònima de Julian Barnes que juga amb la realitat i la ficció que podem guardar dels nostres vells records. La pel·lícula és una mena d’exploració de les històries que nosaltres mateixos ens creiem del nostre passat. Els anys poden perjudicar, en part, el sentit d’uns fets, però la memòria potser la manipulem, sense adonar-nos-en,  per crear uns records més favorables, no?

La solidesa de la cinematografia britànica, amb un repartiment de luxe (amb l’Emily Mortimer, per exemple, acabada de sortir de “La libreria”), al servei d’un text literari d’un dels escriptors europeus més reconeguts actualment conformen els principals atractius d’una pel·lícula que ens ha semblat ideal per cloure les sessions d’aquest any. Ara que acaba l’any, fem un repàs a la memòria? La real o la imaginada? Dimarts en podem parlar…

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 85. Segona època. Dimarts 12 de desembre de 2017. A les 20:00: “El sentido de un final” de Ritesh Batra. Boliche Cinemes.

 

Anuncis

Aquest dimarts 29 de desembre veurem “45 años”

45_AÑOS_agatha_a._nitecka-000070850021Una imatge d’un moment ben feliç!

Al centre de la fotografia podem veure a en Geoff (Tom Courtenay) i la Kate (Charlotte Rampling) que estan celebrant el seu 45è aniversari de casats.  És una festa molt lluïda.  S’han reunit tots els amics i alguns familiars per acompanyar-los en aquesta ocasió. S’han vestit com cal per una circumstància tan especial.  Probablement no tots els presents  estaran en condicions de viure una experiència com aquesta.

I, a més, en Geoff i la Kate no han arribat a aquesta celebració amb proves evidents de senilitat. Tots dos  estan intel·lectual i físicament sans, si exceptuem la recent operació a què es va sotmetre Geoff per instal·lar-li un bypass.

Es van casar joves, com era costum en els seixanta i porten més temps junts que moltes parelles més joves i més adverses a comprometre’s.   Semblen estar molt units, però…   45 años, la pel·lícula, intenta captar amb gran agudesa la vulnerabilitat d’un matrimoni quan es desperten ferides i gelosies del passat…

En molts aspectes, Kate i Geoff,  són com una sola persona.  Ella sap quins llibres va començar a llegir Geoff i mai va acabar; ell sempre intenta arreglar el lavabo; parlen de veïns i amics a la seva manera.  Geoff  és ingenu,  sincer,  sense tacte, i com diu la Kate: “És massa apassionat”.  I potser seguirà trepitjant els sentiments de la seva sensible esposa, convençut que l’honradesa sempre és el millor…

No hi ha moltes pel·lícules sobre la vellesa que no siguin sentimentals o paternalistes. En realitat quasi no en coneixia cap, fins avui.

“45 años”  tracta als seus protagonistes com a persones adultes però que, en certa manera,  encara són a la flor de la vida i que poden resultar vulnerables als dards emocionals, com diu el director del film, en  Andrew Haigh.

Quan en Geoff li diu a la Kate: “Eres sensacional”,  no costa gaire imaginar a la Rampling com la cèlebre model i aspirant a actriu a la qual van batejar com” The Look “.  I quan ella contesta: “I tu eres tan elegant”,  els que tenen memòria potser veuran aquell Courtenay en el paper del prim i ben plantat noi dolent de “La soledad del corredor de fondo”.

La música pop dels seixanta sembla perseguir a la Kate   -“I Only Want To Be With You”, “Young Girl”, “Happy Together”-   mentre intenta enfrontar-se al passat ressuscitat del seu marit i subratlla cruelment el contrast de les fantasies de joventut amb la realitat de fer que l’amor romangui.

Recordem plegats aquesta música? Imaginem-nos que tenim… uns quants anys menys?

Després de les neules i els torrons i de pair els excessos d’aquests dies us esperem el pròxim dimarts dia 29 per parlar de cinema, de la nostra joventut, de tal com érem…

Ens veurem abans d’acabar aquest any?  Ho espero i ho desitjo.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 47.  Segona època.  Dimarts 29 de desembre de 2015.  A les 20:00: “45 años” de Andrew Haigh. Boliche Cinemes. (Una de les 50 millors sales d’Europa).