Dimarts 21 de març sopem amb “El viajante”

????

Rana i Emad són una parella iraniana de classe mitja. Són els protagonistes de El viajante, la pel·lícula dirigida per Asghar Farhadi que va obtenir fa pocs dies l’Oscar al millor film de parla no anglesa. Els dos es  mouen en un entorn cultural. Ell és professor de Literatura en un Institut i tots dos són actors de teatre d’aficionats. Durant la pel·lícula els veurem assajant la molt coneguda peça d’Artur Miller  “Mort d’un viatjant”.

Ara, en el moment que mostra la imatge de la convocatòria, “estan sumits en una situació que revelarà aspectes inesperats de la seva personalitat”,  com diu Asghar Farhadi. Per començar, la feina de l’assaig es complica amb un greu problema domèstic: l’edifici on viuen s’esquerda, com abans d’ahir aquelles cases del Poble Nou. Tot plegat és un enrenou que els condueix cap a solucions d’emergència i provisionals.  Estaran allotjats en el pis propietat d’un company del teatre malgrat que hi ha una petita habitació que resta ocupada per les pertinences de l’antiga llogatera que està buscant un altre pis. Aquell “tan sols serà per un parell de dies” sembla que resultarà una mica més dilatat… Com a espectador tens  la sensació que no estan sols en aquell pis…

Seria massa fàcil creure que els dos protagonistes de la pel·lícula acabaran vivint en paral·lel el que pateixen els personatges de l’obra teatral.  Res d’això. Però sí que es trobaran amb el viatjant i la seva família i hauran de decidir què fan. I aquest què fan vol  dir que haurem de comentar  el drama psicològic i moral sobre com la ira d’un home i la pròpia imatge danyada el poden dur a la vora de la destrucció del que ostensiblement vol protegir.

Asghar Farhadi, director d’un altre film premiat amb l’Oscar Nader y Simin, una separación, que ens va acompanyar fa uns anys en un altre Sopar de Cinema, diu que ha volgut fer “una pel·lícula amb una gran atracció emocional i que això fa que, a més de commovedora,  també obligui als espectadors a reflexionar sobre temes molts subtils…”

Em permeto prendre-li la paraula i proposar-vos el debat d’aquesta pel·lícula, en la que hi ha la subtilitat d’una crítica de costums, un procés d’investigació d’uns fets que la situen en el terreny del thriller i algun discret i quasi ocult homenatge a algun film inoblidable de la història del cinema… I és de les que tenen una hora final totalment impredictible.

Una pel·lícula que convida al debat. O sigui, que convida a veure-la en un Sopar de Cinema.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 66. Segona època. Dimarts 21 de març, a les 19:45: “El viajante” de Asghar Farhadi. Boliche Cinemes.

Anuncis

Converses amb Asghar Farhadi

Asghar Farhadi– Com va ser l’escriptura del guió, com va construir la història?

Mai escric una història lineal. No hi ha un punt de partida ni un d’arribada. Sempre explico diverses històries que neixen de forma independent i que acaben convergint cap a una situació comú. En aquest cas, un home que porta diversos anys separat de la seva dona viatja a una altra ciutat per formalitzar el divorci. I un altre home s’ha d’ocupar del seu fill perquè la seva dona està en coma. Aquests fragments d’històries agafen cos paral·lelament i acaben prenent la mateixa direcció. Escric de forma intuïtiva, però quan acabo la sinopsi, començo a fer-me preguntes sobre el poc que conec de la història. Si sé que aquest home ve per divorciar-se, em preguntaré per què va marxar fa quatre anys. I si viu a la casa de la dona, em preguntaré què ha passat.

– Un  dels  actors diu que la idea de la pel·lícula li va sorgir en veure algú  en coma…

No, no va ser així . Vaig anar a veure a pacients en coma per documentar-me. Des de sempre, i sense la menor experiència personal d’una situació similar, associo la idea del coma amb un espai dubtós, s’està en la vida o en la mort ? Cóm es considera la persona que està en coma, morta o viva? Tota la pel·lícula es recolza en la noció del dubte. Els personatges s’enfronten a un dilema constant, estan en una cruïlla . En “Nader y Simin, una separación”, el protagonista es troba en una situació una mica complexa, però comuna: ha d’escollir entre el benestar del seu pare i el de la seva filla. “El pasado” planteja una cosa diferent: s’ha de privilegiar una certa lleialtat cap al passat o renunciar-hi per llançar-se cap al futur?

– Creu que aquest dilema es veu augmentat per la complexitat de la vida actual ?

Probablement. Crec que es tendeix a pensar que el futur és imprecís perquè es desconeix. Però el passat em sembla encara més opac. Actualment tenim nombroses empremtes palpables del passat, i hauria de ser més proper que abans. Malgrat les fotografies, dels correus electrònics, de tot, el passat és encara més fosc. És possible que la vida actual obliga a anar cap endavant i a ignorar el passat. Però l’ombra del passat sempre és present i ens tira cap enrere. Em sembla que passa a Europa i a la resta del món; per molt que ens esforcem a propulsar-nos cap endavant, el pes dels esdeveniments passats segueix frenant-nos .

– Hi ha algunes ambigüitats en l’argument . Per què ha escollit no aclarir-les?

Hi ha dues formes diferents d’ambigüitats. Algunes són intencionals, són constitutives de la història: jo sé la resposta, però no la dono… Per exemple: sé el que el jutge va decidir al final de “Nadir i Simin” però jo no ho dic. Altres ambigüitats pertanyen a la història dels personatges, i no sóc capaç de dissipar-les. Per exemple: per què Lucie va transferir els e-mails de la seva mare a la dona de Samir?  Lucie podria tenir una resposta, però no és segur que fins i tot ella sabes molt bé per què ho feia.  Sempre estem buscant trobar una causa, encara que en general pot haver-n’hi  més d’una.

– Com es procedeix a armar el trencaclosques?

La lògica del conjunt  ha de seguir sent discreta, apareix només com una marca d’aigua,  hi ha que fer desaparèixer les costures. Trobar les peces del trencaclosques és bastant fàcil, mai no és més que petits detalls de la vida quotidiana. Res més bans que els e-mails, per exemple, però en algunes circumstàncies són extremadament importants. Quan vaig adonar-me’n que els enviats per Maria  a Samir serien essencials en vaig esforçar per al·ludir-ne de seguida que vaig poder.  Quan un element està cridat a exercir un paper important en la pel·lícula, l’utilitzo diverses vegades i el vestit tacat d’ella apareix tres vegades. Però no sempre es poden integrar amb èxit en el relat!

Dimarts 6 de maig veurem “El pasado”, d’Ashgar Farhadi

Doc 3 jpg“Crec que un divorci, una separació, és una història de detectius sense detectius.   El públic és l’encarregat de resoldre els puzles… però  hi haurà tantes respostes com  espectadors. La pel·lícula planteja preguntes en lloc d’imposar idees i respostes… tothom es centrarà en el punt més rellevant d’acord al seu propi caràcter i  emocions. Al mateix temps, ja que els espectadors tendeixen cada cop a ser menys passius i a participar més en la història, ( gràcies a els “Sopars de Cinema” del Boliche, per exemple) vull que siguin ells qui triïn  l’angle des del quan veuen la pel·lícula. És per això que vull deixar que el públic sigui… el detectiu del cinema!”.

Amb alguna minúscula llicència he preferit començar el comentari de la convocatòria de la propera sessió dels “Sopars de Cinema” amb una mena de declaració de principis del director de El pasado, Asghar Farhadi, que serà la extraordinària pel·lícula que podrem veure i comentar el proper dimarts..

Els personatges principals els teniu en aquesta imatge. Començant pel més proper: Ahmad. Acaba d’aterrar en un vol Teheran-París per formalitzar el divorci amb  la Marie-Anne, la seva esposa, francesa, a la que no veu des de fa quatre anys.  Ella vol aprofitar aquesta trobada per intentar millorar les relacions que ella té amb la seva filla Lucie que, juntament amb la petita Léa, són fruit d’un anterior matrimoni, però l’Ahmad sempre les ha tractat i estimat com un pare i ha estat correspost per elles. En  Samir és el tercer. Per unir-se a ell la Marie-Anne vol formalitzar el divorci amb l’Ahmad tot hi que hi ha un passat, que no penso explicar-vos de cap manera, que està dificultant aquestes relacions.

Fixeu-vos bé en la primera escena: Aeroport de París. Ahmad acaba d’arribar. Busca amb la mirada a veure si troba a la Marie-Anne. Sí. És allà. S’hi apropa. Són a tocar però… un vidre els separa. Es veuen, es diuen no-sé-què, però es parlen sense entendre’s… Ho enteneu? Hi són, però no es poden comunicar del tot… En un sol pla, l’Asghar Farhadi, 42 anys, 61 premis en 6 llargmetratges, l’autor que està de moda en tots els festivals, ens ha donat les claus d’una història que, com si obrissin una d’aquelles nines russes, anirà apareixent paulatinament, deixant-nos pràcticament clavats a la butaca. No us ho creieu? Doncs després del ‘Sopar’ en parlarem…

Antoni K.

Sopars de Cinema. Segona època. Nº 14. Dimarts 6 de maig de 2014. A les 19:45 “El pasado” d’Asghar Farhadi. Boliche Cinemes.