Dimarts 9 de juny, Phoenix, de Christian Petzold

11Sí, ja sé que és la imatge del cartell que heu vist per tot arreu però, aquest cop, qui l’ha triat sabia perfectament el que es feia perquè aquesta imatge, com tota la pel·lícula, pot suggerir-nos moltes coses a la vegada.

Ella és la Nelly (Nina Hoss) que ha tornat del camp de concentració amb el rostre desfigurat i cobert de venes. Ell és en Johnny (Ronald Zehrfeld), el seu marit. Els cirurgians li han deixat escollir la seva nova cara, la possibilitat de canviar d’imatge. La Nelly vol la seva, la de tota la vida, encara que el resultat  no sigui totalment satisfactori. I, realment, ni en Johnny, el seu marit, la reconeix. Aquí estan interpretant una suposada mentida. Ella fa de Nelly que arriba a casa. Ell és el marit que la rep. Però ella, és la Nelly de veritat. Però el marit no ho sap… Nosaltres sí. Nosaltres, els espectadors, sempre sabem més que els protagonistes del film, com en el cinema de Alfred Hitchcock i, certament, Phoenixté molts punts de contacte amb “Vértigo”… com si en Christian Petzold, el director, volgués fer-ne una revisió.

La pèrdua de la pròpia identitat. El retrobament d’aquesta. El tren que tantes vegades hem vist portant els jueus cap els camps de concentració, aquest tren que deixa escapar el vapor entre les rodes i les vies,  sempre a contrallum, composant una imatge irreal, aquesta vegada ens retornarà a la Nelly al costat del seus amics i coneguts i del seu marit, en Johnny. Però quina Nelly retorna? En realitat sols n’hi ha una. I nosaltres ho sabem perfectament, és en Johnny que en fabrica una segona sen se adonar-se’n que ho fa sobre l’autèntica.

No segueixo. Hauria de fer menció d’una dotzena llarga de títols de pel·lícules de la millor època del cinema que estan referenciades en “Phoenix”. I després, hi ha l’atmosfera d’un temps i d’unes circumstàncies. Molt poques, poquíssimes pel·lícules,  s’han rodat sobre el tema de què va passar a Alemanya després de finalitzar la II Guerra Mundial. Vull dir les setmanes, els mesos,  immediatament següents a la rendició. Com vivien, sentien, morien, ploraven, somiaven els qui s’havien salvat, fossin de raça ària, o jueus, alemanys tots. “El tercer hombre” era una aproximació al món de l’especulació situat a Viena, però “Phoenix” mostra a jueus alemanys retornant a la que va ser casa seva abans de la guerra. I… van haver de conviure amb amics o veïns o fins i tot familiars que potser en algun cas els havien denunciat? Haurien de fer les maletes per emigrar a Israel?

Si aquests vuit anys de ‘Sopars de Cinema’ han servit per mostrar-vos que intento ser tan objectiu com puc, aleshores no dubteu gens la meva recomanació: aneu a veure “Phoenix” de Christian Petzold i, si ho feu el dimarts, podreu saber-ne molt més sobre el film  i l’autor i escoltar i dir la vostra opinió en el col·loqui posterior.

Recordeu com acaba “Casablanca”?  I alguns dels seus moments inoblidables? El piano? Ah el piano!  Entre tantes pel·lícules a les que Christian Petzold ret homenatge no hi falta la de Michael Curtiz. Hi ha piano i una cançó de Kurt Weill (“Speak Low”), i  és l’escena clau del film i un dels millors finals de tota la història del cinema. Que exagero? Penseu que exagero? Molt fàcil. Veniu a veure-la i després ja em direu si tinc raó o no. Després, però de sopar, clar.

No us la podeu perdre.

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema Nº 41. Segona època. Dimarts 9 de juny a les 20:00 : “Phoenix” de Christian Petzold. Boliche Cinemes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s