Dimarts 5 de maig, soparem amb en Federico i l’Ettore (Qué extraño llamarse Federico)

QU-IL-EST-ETRANGE-2-700x466 b (1)No hi ha dubte, aquesta podria ser una imatge d’una pel·lícula de Federico Fellini. Ell mateix, ben abrigat i amb el seu barret inseparable en els rodatges, dirigint l’escena final de l’epíleg de la seva vida. Els elements hi son tots: a la dreta, l’altaveu per comunicar les ordres; ell mateix assegut a la clàssica cadira del director o el protagonista del film i, davant seu, la imatge incomparable de l’ocàs, del final de la pel·lícula o de la seva pròpia vida, o de totes dues…

Qué extraño llamarse Federico, la pel·lícula que assaborirem el pròxim dimarts, és una petita meravella sobre el món i els tòpics fellinians dirigida per un altra gran autor, Ettore Scola (“Una giornata particolare”, 1977; “La terrazza”, 1980; “La cena”, 1998),  que ens retorna, en una hora i mitja, tot aquell univers tant personal com barroc de Federico Fellini, i, curiosament, amb ell tot el món de la nostra joventut, sí, de la nostra joventut, de la nostra vida.

Responeu, si us plau, a aquesta pregunta: quina és la pel·lícula de Federico Fellini que recordeu amb més enyor?  “La Strada?  “Las noches de Cabíria?  “La dolce vita?  “Ocho y medio?  “Fellini Satyricon?  “Roma?  “Amarcord? El Casanova de Fellini?   “Y la nave va?  “Ginger y Fred? o alguna de les altres que falten fins arribar a les 25 que va dirigir?

Potser és l’autor del que més pel·lícules hem vist i –fet important- de qui més pel·lícules recordem. No he pogut oblidar, per exemple, l’impacte que em va produir veure com ‘Zapanò’ era capaç de trencar les cadenes amb una inspiració profunda del seu plexe solar mentre la fràgil Gelsomina s’ho mirava entre sorpresa i esporuguida. Aleshores… jo devia tenir 14 anys. I vosaltres?

Ho pregunto perquè em sembla que recordant les pel·lícules de Fellini resulta fàcil trobar de seguida la correspondència vital de cadascú de nosaltres: La Strada als 14, La dolce vita als 20, Giulietta als 25, Amarcord als 33, Ginger i Fred als 46… Sembla com si les nostres cronologies estiguessin vinculades o les recordem en paral·lel… Probablement perquè cada un  d’aquests films era – ha estat i és- una obra tan singular com valuosa i… perquè cada pel·lícula ens ha acompanyat dies i dies amb el record inoblidable de la música de Nino Rota. I si sumem unes imatges prou personalíssimes i una música absolutament identificable… el resultat és que no podem oblidar fàcilment quan i en quines circumstàncies vam veure cada una d’aquestes obres de Federico Fellini.

El meu record –deixeu-me dir-ho i us demano una mica de comprensió- és més personal. Es tracta del sopar que vaig compartir amb el director i la seva esposa, Giulietta Masina, en una breu estada a Barcelona aquell mes de juny de 1985…

El que podrem fer dimarts serà recordar a Federico Fellini tot veient fragments, imatges, que també pertanyen al nostre passat, però en “Qué extraño llamarse Federico” hi ha molt més: la confessió d’una gran amistat entre dos dels autors més importants del cinema europeu dels darrers 100 anys. I si no hi esteu d’acord en podem parlar. Després de sopar, clar.

Antoni Kirchner

Sopar de Cinema Nº 38. Segona època. Dimarts 5 de maig de 2015. A les 20:00: ”Que extraño llamarse Federico” de Ettore Scola. Boliche Cinemes

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s