Dimarts 17 de març: “Mis hijos”, d’Eran Riklis

IMAGES 3Què tenen en comú aquests dos joves? No puc dir-ho perquè és la clau de la pel·lícula… però intentaré explicar alguns detalls, aquells que em van impressionar i que en van decidir a seleccionarMis hijos per la propera sessió dels “Sopars de Cinema”.

Eyad és àrab,  i Yonatan és jueu.  Eyad és palestí, musulmà. Ha nascut a la típica ciutat àrab i gràcies als sacrificis de la seva família, especialment del seu pare, i perquè  és un molt bon estudiant, acabarà ingressant en un prestigiós i exclusiu Institut de Jerusalem.

Diu el director del film, Eran Riklis,“Viure a l’Orient Mitjà és una qüestió d’identitat. Tots els que som d’aquí tenim una llarga història a les nostres esquenes, lluites per la terra, fronteres espirituals i religioses, pors, terror, moments de gràcia, d’esperança i d’odi que han dividit a la gent i les nacions d’aquí per molt de temps. Independentment que et despertis a Tel Aviv, Damasc, Jerusalem, el Caire o Tira – la ciutat en la qual neix el nostre protagonista – t’has d’enfrontar amb qui ets, amb el què creus i amb el lloc en el qual vols veure’t el dia de demà, preguntes que no són fàcils de respondre i encara menys fàcils de viure amb elles”.

A la fotografia, en Yonatan  sembla que estigui tens, que ens miri amb certa curiositat, desafiant.  Està molt malalt. Pateix una atrofia muscular irreversible. Si els observeu una bona estona potser us adonareu que hi ha una certa semblança entre ells dos, sembla com si el director volgués dir-nos que no hi ha tantes diferencies entre una persona i una altra. O potser va més enllà…

“Mis hijos” no és una pel·lícula més de bons i dolents, de jueus i àrabs, però també hi són. No és una pel·lícula que prioritzi el discurs polític ni que estigui farcida de situacions pròpies dels informatius… però una mica sí que n’hi ha. Tot això forma part del paisatge i no es pot obviar. El que sí es pot fer és utilitzar-lo com element dramàtic bàsic per poder construir una història tan humana com sorprenent en la qual el protagonista, Eyad, haurà de prendre una decisió molt important.  I ara és on nosaltres podem gaudir de certa comprensió pel què passa a la pantalla. El director, Eran Riklis (d’ell recordem una obra tan original com important, Los limoneros), utilitza aquests personatges i aquesta història per parlar-nos de…la  identitat.  I aquesta problemàtica ja ens toca de més a prop, no?

Una pel·lícula que ens parla de la història de dos pobles condemnats a compartir un espai que tots dos consideren propi, que ens mostra uns exemples de convivència i que tracta de la identitat cultural, el llegat i l’herència que la fan absolutament fascinant.

Aquesta serà una sessió toalment recomanable.  I si no hi esteu d’acord… en parlem després de sopar…

Antoni K.

Sopar de Cinema Nº34. Segona època. Dimarts 17 de març de 2015. A les 20:00        “Mis hijos” de Eran Riklis. Boliche Cinemes.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s