Dimarts 13 de maig sopem amb la Valeria (“Un castillo en Italia”)

valeria02Què us diu aquesta mirada? Ulls blaus, penetrants, que es fixen en l’observador de la imatge… El fotògraf, que demostra que sap el que fa, ha ‘compactat’ el rostre, com si l’hagués ‘enquadrat’ entre uns fragments de braços que retallen i destaquen les faccions d’aquesta cara.. Què deu voler dir-nos? Quin missatge, quina preocupació, quins delits ens vol comunicar?

Ella és la Louise Rossi Levi (Valeria Bruni Tedeschi). Té 43 anys, viu a cavall entre París i el castell de la família situat al nord d’Itàlia i, tal com li retreu la seva mare,  “no té marit, ni fills, ni feina”.  Un bon dia coneix a Nathan (Louis Garrel), un jove actor francès, indecís i insegur, que li desperta desitjos d’amor i de maternitat.

Però aquesta és, també, la història de Ludovic, germà estimat de la Louise, malalt de  SIDA i tot aquest garbuix de situacions… passa enmig de l’esfondrament del patrimoni familiar.

Estic intentant reconstruir el marc argumental de Un castillo en Italia de Valeria Bruni Tedeschi que, a més de la directora del film n’és la protagonista. Ella ens explica, a la seva manera, una història sobre la família i l’amor, en una barreja de comèdia i tragèdia, on allò més íntim esdevé universal per parlar de com sobreviure als buits que la vida va deixant al seu pas, com és la por davant l’imminent mort d’un ésser estimat,  la crisi dels quaranta,  la maternitat, l’ambigüitat dels sentiments i la recerca del sentit a la vida.

I, el que és més original, és que la directora exposa part de la seva vida amb una mirada lúcida i tendra: la seva mare, la meravellosa Marisa Borini i l’excompany, fins l’any passat, Louis Garrel, interpreten els seus propis papers, i la tragèdia del seu germà malalt a qui dedica la pel·lícula…

Podria tractar-se de la seva vida o del seu diari íntim. Exposa, amb sinceritat i de manera prou particular, les seves angoixes i neurosis, certa culpabilitat, una dosis de caos i un talent únic per ofegar un sanglot amb un somriure. Malgrat la gravetat dels temes, la pel·lícula no perd mai lleugeresa. És un himne a la vida. L’última escena  és decididament optimista: enmig d’aquest món que s’esfondra sorollosament… Louise supera el passat i recupera el present.

Valeria Bruni Tedeschi té la innegable capacitat de parlar de temes difícils, gairebé inconfessables, amb coratge, sinceritat i humor. Moltes d’aquestes afirmacions figuren en  la sinopsis de la productora. Moltes d’aquestes afirmacions no dubto en compartir-les.  I espero que els nostres tertulians… també!

En parlarem el proper dimarts, no?

Antoni K.

Sopars de Cinema. Segona època. Nº 15. Dimarts 13 de maig de 2014. A les 20:00 “Un castillo en Italia” de Valeria Bruni Tedeschi

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s