Dimarts 18 sopem a ritme de bluegrass, amb “Alabama Monroe”

Alabama MonroeEll es diu Didier (Johan Heldenbergh) i ella Elise (Veerle Baetents). Son belgues, parlen en flamenc, però interpreten, en anglès, cançons típiques del “bluegrass”. El “bluegrass” és un estil musical que és una variant del “country”, original d’una regió de Kentucky. Però de tot això i del promotor d’aquesta música ja en parlarem el dimarts proper. Avui voldria que ens fixéssim,com en totes les convocatòries, en la fotografia. Els dos protagonistes estan d’esquena a la càmera: és un dels moments més definitius de la pel·lícula. Estan acabant la cançó final que donarà pas a un discurs/exabrupte desolador d’en Didier…

Abans, s’han conegut, s’han enamorat, han cantat junts, han tingut una filla, han  patit una desgràcia que complica la seva relació. No oblidem que, malgrat la banda sonora, estem en terreny neerlandès: catòlics i no creients expressaran les seves conviccions; mentrestant, pels televisors, veiem al president George Busch vetant una llei sobre les cèl·lules mare que, no sé perquè, ha estat com una clatellada que m’ha fet retornar a l’actualitat i a on sóc, i he recordat tot el que ha passat aquesta setmana amb la proposta de la nova llei sobre l’avortament…

Alabama Monroe” (no penso desvetllar a qui pertany aquest nom, ja ho veureu just als deu minuts finals de la pel·lícula (si veniu, clar)), ens parla del amor, de la parella, de la família, de sexe (mai, mai, han estat més justificats els moments que es poden veure en aquesta pel·lícula), de l’amistat, de la tristesa, del patiment per malalties, de la fe, dels tatuatges que il·luminen el cos de l’Elise, dels exabruptes del Didier, motivat contra una moralitat que, en realitat,  no defensa la vida humana (segueixo pensat en el senyor ministre)… i de la música. De tot això i de molt més ens parla “Alabama Monroe”.

Una pel·lícula que té tots els ingredients per ser premiada amb l’Oscar al millor film de parla no anglesa, com l’any passat ho va ser “Amor” de Michael Haneke. I té una escena per a recordar sempre: vestits impecablement de blanc, la banda interpreta “If Ineeded you”:

“Si et necessités, vindries?/ Vindries per alleujar el meu dolor?/Si em necessitessis, jo vindria/Nedaria tots els mars per alleujar el teu dolor…”

Sincerament: és la millor pel·lícula que us podia oferir per veure el pròxim dimarts. Ja m’ho direu…

Antoni Kirchner

Sopars de Cinema. Segona època Nº4 Dimarts 18 de febrer de 2014 “Alabama Monroe” de Felix van Groeningen

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s