HAIFAA AL-MANSOUR DIU…

Tal i com us vam prometre dimarts passat 2 de juliol, us adjuntem els extractes de les entrevistes a Haifaa Al-Mansour, directora de “La bicicleta verda”, que l’Antoni havia recopilat i que no va poder llegir perquè el debat entre els tertulians presents va ocupar tot el temps del què disponíem.

(Extracte d’entrevistes publicades en diferents mitjans)

“Volia mantenir la meva veu com a creadora però sense pretendre ofendre. Per això explico la història a través d’una nena i una bicicleta. El meu missatge és de llibertat, però mitjançant una joguina, una cosa que no intimida”.

(….) Haifaa explica que la seva intenció no és queixar-se de l’Orient Mitjà i tampoc dir-li als espectadors el que han de pensar. “Sí, les dones ho tenen difícil però cal preguntar-se quins són els passos per canviar això. Per això volia crear personatges victoriosos, que transmeten esperança. Més que interioritzar el dolent, cal moure’s cap endavant”. Amb ‘La bicicleta verda’ defenso la necessitat de “començar un diàleg, no enfrontar la gent”.

 Hi ha diversos personatges femenins molt forts – la pròpia Wadjda, la seva mare, la directora del col · legi … És “Wadjda”  (“La bicicleta verde”) una pel·lícula de dones?

“Potser ho sigui. Però no ha estat la meva intenció. Volia fer una pel·lícula sobre les coses que conec i he viscut. Una història que parla de les meves experiències però també de la dels habitants del carrer. Va ser important que els personatges masculins no foren presentats com a simples estereotips o dolents. Tant les dones com els homes en la pel·lícula estan en el mateix vaixell. Tots dos són pressionats a actuar i comportar-se de certa manera i també són forçats a gestionar les conseqüències del sistema, depenent de com es comporten. M’agraden molt les escenes de la mare i la filla i crec que es nota l’amor i l’emoció en la seva relació quan estan cuinant o cantant juntes. Hi ha alguna cosa molt bella en aquestes escenes”.

(…)Trobar a la protagonista tampoc no va ser fàcil, perquè no és possible convocar un càsting, però en la jove Waad Mohammed va trobar a la seva Wadjda, una nena que no parla una paraula d’anglès però que va arribar al rodatge escoltant Justin Bieber. “Aquests són els contrastos de l’Aràbia Saudita, un país ric i conservador, on per sota de totes les tradicions la gent porta ulleres de sol,  guarda l’iPad, i duu texans”, subratlla divertida amb aquests elements que ha inclòs a la pel·lícula i amb un aspecte molt més proper a una punk que a la imatge d’una dona àrab tradicional.

(…)D’aquí va néixer la necessitat de trobar un hobby i el que va començar com un joc de nena, rodant curts amb l’ajuda dels seus germans, es va convertir en un llargmetratge coproduït entre un príncep saudita i una productora alemanya i inspirat en un altre tipus de cinema, com el neorealista italià (“El ladrón de bicicletas”), el del director iranià Jafar Panahi o l’afganès Atiq Rahimi. Però amb més optimisme. “Perquè sempre passen coses terribles en tot el que veiem al cinema d’Orient Pròxim. I no dic que no sigui cert però no és el normal. No tots els dies una dona és apedregada. Fins i tot a l’Aràbia Saudita és notícia quan alguna cosa així succeeix. Però sí que és cert que tots els dies una dona no pot anar a la feina perquè no la deixen conduir. I és el dia a dia el que cal començar a canviar “.

Com se la considera vostè a Aràbia Saudita i al món àrab en general? ¿Com una excepció? Un pària? Una pionera?

“A vegades puc arribar a ser considerada com una figura una mica polaritzada ja que alguns creuen que la idea d’una dona fent una pel·lícula o treballant en els mitjans és una cosa controvertida. Però no he volgut ofendre ningú i no crec en causar controvèrsia simplement per que si. Crec que hem de buscar la manera d’incorporar els canvis i una modernització inevitable dins la nostra cultura de manera raonable. Les amenaces de mort i aquestes coses fan molta por però no podem deixar que uns extremistes afectin la nostra feina i els objectius que hem de desenvolupar al nostre país”.

Respecte a les seves ganes de seguir fent cinema en la seva terra natal, respon que sens dubte i que el que més li importa és donar veu a la joventut. “El 60% de la població a l’Aràbia Saudita té menys de 25 anys. Vull explicar les seves històries i que sentin que el món està preparat per escoltar-los.”

(…)Casada amb un diplomàtic nord-americà i mare de dos nens, Al Mansour viu en l’actualitat a l’emirat de Bahrain perquè li agrada estar a prop de la seva família i de la seva cultura. Ara els seus pares estan orgullosos que sigui la primera dona àrab cineasta i el seu optimisme amb el seu país és gran. “Aràbia Saudita està canviant. No és un canvi radical com en altres països però s’obre camí. No és una societat tan monolítica com ho ha estat. Va evolucionant, lentament, però evoluciona “.

 

Anuncis

Un pensament sobre “HAIFAA AL-MANSOUR DIU…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s