Una parella de jubilats que són amics i estan passant la tarda en el parc! Això és el primer que he pensat en veure la fotografia. Doncs, no és ben bé així. Ell és el senyor Shi, un jubilat, que tot just ahir va arribar de Pekín per fer costat a la seva filla, Yilan, que s’ha divorciat del seu marit. El senyor Shi, que és un bon pare, no s’ho ha pensat dues vegades i ha agafat l’avió cap a Washington. El parc que veuen al seu darrera està situat a la zona est de la capital, a un barri anomenat Spokane, on conviuen molts immigrants, entre ells, russos, xinesos, i iranians que fan la intersecció de cultures possible, tal com està escrit en el guió de “Mil años de oración”.
Bé, ja sabem que ell és el senyor Shi, que acaba d’arribar de Pekín, i que ha vingut a veure a la seva filla, a vigilar si menja prou i bé, com si encara fos la seva nena petita… Però, i la senyora que està al seu costat, que li parla amb confiança, qui és?
Anem per parts. Primer, com sabem que li parla amb confiança? M’ho acabo d’inventar? Ho he deduït per l’expressió de la cara? Li està parlant però no deixa anar la bossa… Són o no són amics? De què és coneixen? I encara ho complicaré més: realment estan parlant? Entenen el que es diuen?
Ara és el moment de descobrir-vos que ell solament parla mandarí i xampurreja, molt poc, l’anglès. Insuficient per dur a terme una “conversa amigable” com semblava que tenien aquests dos personatges. I la senyora? La senyora no parla ni un borrall d’anglès! Així, doncs, com s’entenen?
Ell parla mandarí, ella, que és persa, li explica els seus problemes en la llengua farsi. I volen saber cóm es comuniquen? Doncs cadascú amb la seva llengua i és mitjançant les expressions facials i el seus gestos que s’acaben entenent: és la connexió emocional el veritable motiu dels seus intercanvis. El que importa és el contacte humà. Aquesta és, sens dubte, l’escena més emotiva de la pel·lícula de Wayne Wang.
“A “Mil años de oración” hi han unes successions d’observacions intel·ligents, de detalls subtils, de diàlegs i fotografia impecables, d’escenaris naturals i tot això emmarcat en un concepte formal radicalment sobri, entre el to de la Bauhaus i la mirada de Wayne Wang. En definitiva, una enorme lliçó de delicadesa i saviesa narrativa”. Ho deia el diari ‘El País’ en la seva crònica des de el Festival de Cinema de Sant Sebastià on la pel·lícula va guanyar la Conxa d’Or, el Premi d’interpretació masculina i el premi de la crítica, en la edició de fa cinc anys.
I la filla? Què fa la filla? Ella és el motiu del viatge als EE.UU. del senyor Shi. De Yilan ja em dit que s’ha divorciat del seu marit, xinés, i ara manté relacions amb un rus casat. Yilan diu que el fet de parlar en anglès l’ha alliberat. Sí, ara és lliure per estimar a un altre home, lliure per a divorciar-se, lliure per a mantenir-se, lliure… però, terriblement sola.
Aquesta és una paradoxa que us proposo comentar en el col·loqui del pròxim dimarts. I, també, com les llengües estan fetes perquè els éssers humans ens entenguem… amb els sentiments…
És una d’aquelles “perles” que, de tant en tant, assaborim…
Antoni K.
Sopars de Cinema Nº 254. Dimarts 18 de juny a les 20:30 “Mil años de oración”, de Wayne Wang. Cinema Alexandra.
Sopars de Cinema 