Un autèntic festí a Berga

Divendres 24 de maig, el Sopar de Cinema que habitualment fem a Barcelona es va traslladar a Berga. Allí, un grup d’aficionats al cinema es reuneixen dues vegades al mes per veure una pel·lícula i comentar-la tot sopant. Com nosaltres! A Berga es van assabentar que l’Antoni Kirchner feia el mateix a Barcelona i el van convidar. L’Antoni podia triar el film que volgués, ell no s’ho va pensar dues vegades: El Festín de Babette!

A Berga els va encantar la idea. L’elecció del film i la presència de l’Antoni feien de l’acte una sessió especial. Calia aprofitar l’ocasió per complementar-la amb alguna cosa diferent, com per exemple, el visionat d’un curtmetratge, i per què no, un sopar inspirat en la pel·lícula.

Esta nit a foix

Així que els amics cinèfils de Berga van convidar a Jaume Duran, director i guionista del curtmetratge “Esta nit a Foix”, un film rodat al Berguedà l’any passat situat a la baixa edad mitjana en un comtat prepirinenc, i amb grans actors protagonistas, com Lluís Soler, Javier Botet i Txe Arana.

Cinèfils i convidats van veure el curtmetratge i el van comentar entusiasmats. Us convidem a llegir els comentaris que l’equip del curt i l’Antoni Kirchner s’han intercanviat a través del facebook.

A continuació, la pel·lícula, la gran i saborosa pel·lícula, “El Festín de Babette”, que per descomptat també vam fer en una sessió especial dels Sopars de Cinema i de la qual reproduïm un fragment de la convocatòria.

babette1 (Large)Aquesta és una taula ben parada. Vaixella, coberteria, cristalleria, canelobres, estovalles i tovallons importats directament de França. En realitat és el parament més semblant al utilitzat pel luxós restaurant “Café Anglais” a finals del segle XIX.

Però el sopar que reprodueix aquesta fotografia no té lloc a París, no,no. Estem a l’interior d’una modestíssima casa d’un llogaret perdut en la extensa planura de la península de Jutlàndia, a Dinamarca…

Dues germanes, (una és la que presideix la taula) filles del pastor protestant de la comunitat, han acollit a una jove francesa que ha fugit de París, en plena revolta comunera, per salvar la pell. La Babette les ajudarà  a cuidar de la casa i a continuar preparant aliments pels malalts i pobres de la comunitat. La primera part de la pel·lícula, desprès de conèixer als protagonistes servirà per introduir-nos en les particularitats d’aquesta congregació luterana, regida pels rígids i austers sermons del pastor.

Han passat els anys, les filles del pastor ara son les que cuiden del ramat de feligresos i Babette s’ha convertit en una peça indispensable, no en una més, doncs ella no és luterana sinó baptista. La vida  ha transcorregut sense sotracs però  les dues germanes han renunciat a viure en la plenitud de l’amor influenciades per l’autoritat del pare.   Els pocs habitants del  poble es disposen a commemorar el centenari del naixement del pastor. A més dels oficis religiosos han previst un sopar, una cosa frugal, com d’habitud, però Babette -que acaba de rebre un premi de la loteria francesa- sol·licita ser ella qui prepari el sopar.

“El festín de Babette”, l’autèntic, el que  dóna nom al film. Un extraordinari banquet amb viandes transportades des de la capital francesa fins a les perdudes costes del Mar del Nord; uns plats que recorden el millors de la carta del famós “Café Anglais”: des de la Sopa  de tortuga gegant, fins al “Baba” al rom de postres, passant pels blinis al caviar i les famosíssimes guatlles “al sarcòfag”.  Tot maridat amb un amontillat amb la sopa, un xampany  “Veuve Clicquot” 1869 amb els blinis, un “Clos de Vougeot” amb les guatlles i l’assortiment de formatges…

“El festín de Babette” no és un film gastronòmic, encara que pugueu ensalivar tot pensant en el menú que acabo de detallar. La pel·lícula ens parla dels efectes del puritanisme, com a norma de vida, que pot dur fins a la negació dels valors humans. I com a contrapunt: la generositat.

“El festín de Babette” és un conte del llibre “Anècdotes del destí” escrit per la baronessa Karen Blixen (que va tenir que escollir un pseudònim masculí, el de Isak Dinesen, perquè no li volien publicar el seus llibres…) autora de “Memòries de Àfrica”. El director és en Gabriel Axel i el film va obtenir l’Oscar (1988) a la millor pel·lícula de parla no anglesa; el Premi especial del Jurat al Festival de Canes (1987), entre d’altres.

La nit va acabar amb un fabulós sopar inspirat en la pel·lícula i el col·loqui dirigit i moderat per l’Antoni Kirchner.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s