Laure o Michaël? “Tomboy”

Zoé Heran as Laure/Michael in TOMBOY, directed by Céline Sciam

“Les paraules estan plenes de falsedat o d’art, la mirada és el llenguatge del cor”. Aquesta frase de Shakespeare podria il·lustrar la imatge seleccionada de la pel·lícula que veurem  i comentarem el pròxim dimarts: “Tomboy”.  Però, amb permís del il·lustre escriptor, en aquest cas es queda curt. O, segurament,  he estat jo qui no ha sabut trobar una definició més exacta. O potser no, potser no he errat i és exactament aquest el sentit que vol expressar Céline Sciamma, la jove (30 anys) directora francesa que, en aquest segon llarg metratge (onze premis en diversos festivals i, atenció, quatre d’ells atorgats pels espectadors!) reuneix amb molta originalitat universos relativament predefinits com una adolescència o una infància.

Aquesta que veieu a la fotografia és la Laure (Zoé Heran). Té 10 anys, una edat en el límit entre la infància i l’adolescència, una edat en què encara juga com una nena petita pressentint al mateix temps la metamorfosi que la transformarà en adolescent, una edat en què gaudeix d’una llibertat relativa concedida pels pares, tot i que encara li agradi arraulir-se  en els seus braços protectors. No obstant això, Laure sent també el pes d’una mudança durant les vacances d’estiu que els portarà a ella i a la seva família (el pare, la germaneta de cinc anys i la seva mare embarassada) a un nou pis al centre d’una petita i tranquil·la ciutat prop d’un bosc.

Laure té, a més, una característica que jugarà un paper determinant en la història: sembla un noi. Aquest aspecte androgin crearà, des del principi de la pel·lícula, un equívoc que serà el fil conductor de tota la intriga.

Tot va començar quan una veïna de la seva edat, Lisa (Jeanne Disson), creient que Laure és un noi li pregunta: “ets nou?” i Laure, vés a saber per què… decideix seguir-li la corrent: “em dic Michael”, respon.

Una mentida que converteix l’espectador en còmplice d’una acció que Laure s’esforça a mantenir. A casa, Laure torna a ser Laure, la filla d’uns pares afectuosos però ara massa ocupats. Aquesta doble vida penja d’un fil: la desemmascararan o revelarà el seu secret? Fins on arribarà amb aquesta mentida? Es tracta d’un enrevessat joc o d’una qüestió més profunda d’identitat sexual?

Amb aquesta pel·lícula, construïda com un trencaclosques sobre els miralls de la identitat, Céline Sciamma ens sorprèn  en perfilar un retrat de la infància sota diversos angles (cinc anys, deu anys, en grup, en família, la relació entre germanes, els primers sentiments amorosos, els jocs …).  En sobreposar amb subtilesa una trama molt ben embastada i una sensibilitat molt propera als personatges, la directora dóna mostra de les seves capacitats a través de les estranyes des aventures de la noia que es fa passar per noi i que protagonitza “Tomboy”.

Aquesta és una de les poques pel·lícules en que tant la crítica europea com la nord americana han coincidit en reconèixer la delicadesa del tractament, la profunditat del llenguatge de les mirades, proposant a l’espectador que digui la seva, tot interpretant, també, el valor dels silencis. Us hi atreviu?

Crec que no us hi em penedireu…

Antoni K.

Sopar de Cinema Nº 248. Dimarts 7 de maig de 2013. A les 20:45 “Tomboy” de Céline Sciamma. Cinema Alexandra.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s